Inés Hernand: «¡Espanya no és un mem, és un memàs!»

Legeixo un tuit: «¡Que aquesta Anne Igartiburu mil·lennista ho presenti absolutament tot!».

En l’àmbit de la comunicació, el ‘plasticós’ ja és poc digerible. S’agraeix que en espais on s’ha comunicat d’una forma impostada, sense veritat, aparegui una noia que es pot equivocar, que es troba malament, que té una realitat diversa. De sobte, dius un matís, com que vens «d’una família desestructurada» i, ¡guau!, atribueixes l’èxit a realitats no normatives.

Una puntualització: ¿tan desestructurada és la seva família?

Soc filla única d’uns pares absents. Sempre van tenir molta càrrega de treball i van desatendre el creixement d’una personeta. I quan això ho fas de manera prolongada en el temps –dels 0 als 18 anys–, és una cosa insòlita. Després han tingut comportaments com a pares que em semblen bastant reprotxables i negligents envers a mi i amb altres familiars. Per una qüestió de convicció personal, no entren dins de la meva operativa moral.

Potser això l’ha fet com és.

És una perspectiva. A part de tenir ansietat crònica, tinc autosuficiència des dels 8 anys, una edat en què vaig assumir coses que no em corresponien.

No li falten paraules.

He perdut feines per ser una de llenguallarga. És el cost del meu posicionament. Si em cancel·len per bocamolla, doncs molt bé.

Llegeixo un altre tuit: «És l’única presentadora amb bromes i referències per a menors de 50».

La televisió pública, a més de no ser classista, ha de tenir en compte els pensionistes i els cinc milions d’espectadors joves. O et pagues una plataforma de ‘stream’ i parles de realitats amb què sí que et sents identificada. Perquè, al final, una xavala avorta, té la regla, es droga, una sèrie de coses que no han de ser ser una desferra social. Allunyar-se’n és el problema.

¿La sorprèn sorprendre?

A algú que, com jo, ve de la precarietat i de la sensació d’escassetat contínua, em crida molt l’atenció que sorprengui comportar-se amb naturalitat. Tens espais com Twitter o Twitch en què com més naturalitat, millor. Així que la lectura de codi és una mica errònia.

Hem estat una setmana donant voltes al Benidorm Fest. ¿Lectura de codi?

L’altre dia en un diari van titular una entrevista meva «Espanya és un mem» i automàticament l’horda de lectors em va dir de tot. Però mantinc més que mai el titular. ¡Espanya no és un mem, és un memàs! Entenc que hi hagi una audiència que tingui sensació d’injustícia, però s’ha de fer la lectura completa. I el que tenim és Jesús Vázquez dient que tant de bo guanyi Ana Mena a Sanremo perquè almenys una espanyola s’imposi [per Itàlia] a Eurovisió. Això és el més lleu dins del ‘mainstream’. ¡M’avergonyeix profundament!

Preocupa més que la reforma laboral, ja ho veu.

Tant de bo la gent es preocupés igual de la renda bàsica universal, de la pederàstia dins de l’Església, de com ens van menjant drets. Si fos així, tindríem un país competent i competitiu. Mentrestant, som un puto mem. Entenc que estiguem tots sense recursos emocionals per la pandèmia i que ens hàgim de desfogar d’alguna manera, però d’aquí a elevar-ho a consulta en el Congrés per part d’un grup parlamentari... ¡Nois, se’ns ha sortir de mare!

Vostè té ‘punch’ polític.

Tinc una consciència de classe bastant desenvolupada. He crescut amb la crisi del 2008, em vaig independitzar als 18 anys, he falsejat nòmines per aconseguir un contracte de lloguer, per descomptat d’una habitació compartida. He hagut d’anar-me’n a fer l’Erasmus del pobre a Londres: de cambrera. He estudiat becada a la universitat pública. He fregat algun bany i fins al setembre del 2020 treballava per 1.089 euros al mes. És des del privilegi d’avui quan es pot actuar.

Potser perd el terra de vista aviat.

Si tingués 21 anys, com aquests ‘streamers’ que no tenen consciència del que valen les coses, potser tindria por. Però en tinc 29, i malgrat que no m’agrada la ‘feinacentrisme’, soc una tia molt pencaire. Visc en un barri obrer, amb comoditat. No deixo de fer coses normals. I ficada a presentadora, que pot tenir caires superficials, em sembla profundament polític, per exemple, defensar les llengües cooficials.

Fins i tot es va posicionar en l’assumpte dels indults dels presos del procés.

Abans de canviar el món, s’ha de canviar casa teva. Intento traslladar una realitat política com la catalana o la gallega, o les dificultats que té Extremadura per no tenir bones infraestructures de comunicació.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿Potser l’amor hi té a veure alguna cosa?

Puc parlar un poc de català. El meu nòvio [Adrià Salas, cantant i compositor de La Pegatina] és català. Per amor s’aprèn més que per la guerra.