Kahina Bahloul, la primera imam de França: «El patriarcat és un problema universal»

«Islam» i «llibertat» semblen termes antitètics.

En absolut. El sentiment de llibertat es reforça quan abordes la religió a través de l’espiritualitat. La fe no tolera ni coacció ni coerció.

Una imam dona no és habitual.

L’islam no ho prohibeix. Existeix una lectura patriarcal i misògina dels textos que s’ha perpetuat al llarg dels segles. Els homes han tingut el monopoli del discurs religiós. Però la religió musulmana no és l’única responsable de la discriminació. En la majoria de societats la vida de la dona és sacrificada a l’altar del patriarcat.

Té raó.

El patriarcat és un problema universal.

¿Com corregir-ho a l’islam?

La responsabilitat és de les dones. Els homes han ocupat l’espai públic i ho han consentit. Per restablir l’equilibri, han de prendre la paraula. No han de cedir en tot allò que concerneixi els seus drets i el seu lloc.

Sap que això no és fàcil.

Si esperen que els ho serveixin amb safata de plata, no els ho permetran mai.

¿Això ho explica a la mesquita de Fàtima?

A la mesquita, homes i dones resen junts. I les dones poden triar si volen portar vel o no. No hi ha discriminació i està en total acord amb la religió musulmana.

Un matís. ¿Va ser vostè feminista abans que religiosa?

Soc humanista. El feminisme és un humanisme. 

¿La van educar així? Pare musulmà, mare atea, avi catòlic, àvia jueva.

Això va jugar un paper en el meu imaginari infantil i adolescent. Vaig créixer a Algèria, a la Cabília, en una fe musulmana impregnada de valors humans i fraternals. La primera imatge que tinc de l’Islam va ser quan vaig veure el meu avi, que era camperol, fer la pregària sota una olivera, en total harmonia amb la naturalesa.

Una imatge que va fer miques el terror.

Entre 1991 i 2002 vaig viure la dècada negra, el conflicte armat entre el Govern i grups islamistes. No arribava a entendre que el terrorisme exercís la violència al crit d’«Al·lahu akbar» i contra els musulmans. Malauradament, va tornar a ocórrer durant els atemptats del 2015 a França. 

Vostè va tornar a França, on havia nascut, als 24 anys.

I em vaig permetre qüestionar-ho tot. Em vaig distanciar de la religiositat. Vaig estudiar Dret i vaig ser executiva en una companyia d’assegurances. Fins que el meu pare va emmalaltir i va morir. Jo tenia 30 anys i, malgrat que mai havia abandonat la fe, vaig sentir una autèntica set espiritual. No trobava ressonància en l’islam formalista i vaig descobrir el sufisme, la via mística.

¿Què hi va trobar?

Al cor de l’islam hi ha una dimensió espiritual que t’ajuda a elevar-te. Molts països musulmans estan atrapats en contextos polítics i econòmics en què la màxima preocupació és poder menjar cada dia, no abordar temes espirituals. A això s’afegeix una època que posa l’accent en el materialisme. Però el que veritablement pot ajudar l’ésser humà a superar els problemes és l’espiritualitat.

¿Com es pot resumir?

En l’origen, la nostra existència és un projecte d’amor. I tota expressió d’amor –del maternal al conjugal i al fraternal– no és més que l’expressió de l’amor diví. La pràctica meditativa del sufisme elimina les consideracions de gènere.

¿La seva perspectiva no li porta problemes amb els seus correligionaris?

No només hi ha gent que està d’acord amb mi, sinó que també n’hi ha que anhela un islam que estigui en harmonia amb el món contemporani. Vivim a Europa, en un sistema democràtic, en el qual la diversitat ha de participar en la vida pública.

¿Mai ha rebut amenaces?

A la mesquita, no. I no faig cas a qui s’amaga darrere d’un ordinador.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Curiositat: ¿com és la vida d’una imam?

És una vida normal. Tinc amics, fins i tot m’agrada ballar. Però tinc la responsabilitat d’un discurs religiós. La meva vida implica molt estudi. Vaig fer un màster en islamologia i em vaig embarcar en una tesi doctoral sobre el místic andalusí Ibn Arabí, una lectura que recomano encaridament.