King África: «Soc un rocker que es va passar al costat fosc»

Tothom coneix King África. Alan Duffy, gairebé ningú.

De l’Alan sempre n’explico poca cosa. He vist que, quan surt a la llum un detall privat de la vida de, per exemple, un esportista d’elit, s’entela la seva reputació. La meva música és molt blanca, no em fico amb ningú, no faig onejar banderes. Només intento fer feliç la gent. Si King África en compleix 30 aquest any és per això.

¿Què els agermana?

Tots dos som bona gent.

Deixi’m indagar una mica. La seva mare va ser ballarina de tango.

En realitat era professora de Geografia i, quan es va retirar, es va posar a fer classes de tango. Encara avui, octogenària, balla elegant.

¿Li ve d’ella el gust per la música?

Ve d’un oncle que tocava la guitarra clàssica. M’agradava veure’l assajar. Als 7 anys vaig començar a estudiar i em vaig convertir en el penques que tancava les funcions de secundària. El 1982, quan la guerra de les Malvines, es va deixar de sentir música anglesa i vam començar a mamar rock argentí.

Fito Páez, Soda Stereo, Charly García, Los Rodríguez...

Sí. I un dia un amic em va donar el primer disc de The Police, ‘Outlandos d’Amour’. «Escolta això, és boníssim», em va dir. Algú em va escoltar cantar The Police i em van convidar a formar part d’una banda, Mondatta –’Zenyatta Mondatta’ va ser el tercer àlbum dels britànics–, que acabaria tocant al Hard Rock de Buenos Aires, al de Mèxic...

¿Què va truncar la via rockera?

Treballava en el segell argentí Oíd Mortales fent ‘jingles’ per a anuncis de televisió i ràdio. Un dia, quan la patxanga tornava a agafar força, em van trucar explicant que volien reflotar el projecte King África. Em van preguntar si m’interessava i vaig dir que sí. «¿Com ho faràs?», em van dir els nois de la banda. El baixista es va enfadar amb mi. Jo pensava gravar un disc i punt, però em vaig passar al costat fosc.

Va acabar sent l’arxienemic de Georgie Dann.

¡No l’he sigut mai! Quan vaig arribar a Espanya, a finals dels 90, tothom em deia: «Ets el nou rei de l’estiu, has destronat Georgie Dann». No tenia ni idea de qui era. Em vaig posar a indagar i vaig veure que era un gran clarinetista de jazz. El respectava molt. La seva història s’assemblava a la meva. 

¿Es van conèixer?

No. Al meu mànager se li va ocórrer fer un xou amb els dos ‘reis de l’estiu’ i no va voler. Era com si es pensés que venia a robar-li el lloc.

¿Quina és la seva defensa de la patxanga?

Un discjòquei amic diu: «Som tots molt dignes i molt indie fins que passa la primera xaranga». Ningú va ballar ‘La Bomba’, però tothom la coneix.

¿No està tip del «suavecito, suavecito»?

¿Per què seré recordat? ¡Per ‘La Bomba’! És el segell de King África.  

¿La canta en la intimitat?

El que no canto a l’escenari. En reunions d’amics, rock dels 80 i 90.

¿No ha sentit mai nostàlgia d’allò que hauria pogut ser i no va ser?

El que va fer Sting ja estava fet. Hi ha milions de persones que canten bé i queden en res. Fer una cosa que et distingeixi és difícil. I King África me n’ha donat l’oportunitat. Em diverteix disfressar-me, disfruto amb els viatges. Però, ¿sap què és el més important?

¿Què?

¡Conèixer món! La meva mare va tenir l’oportunitat de fer la volta al món i sempre em deia: «Has de viatjar, Alan». No havia imaginat mai que acabaria a Kobe, al Japó, on van escollir ‘La Bomba’ per a una campanya de neteja de les platges i hi vaig acabar fent una gira de 25 dies.

Ara les ‘influencers’ se’l rifen.

La gent s’ha posat a reviure el que els va fer feliç en la seva infància. El 2020, María Pombo, que organitzava el Suavefest a Formigal, em va convidar a participar en un vídeo promocional. Va arribar la pandèmia i no l’he pogut fer fins aquest any. Vaig tenir una connexió amb ella i la seva família. Són molt bona gent. Vaig acabar sent la sorpresa en el casament de la seva germana Lucía.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

S’anima a tocar en pobles, en centres comercials.

Jo faig el que sigui, on sigui. Ho vaig aprendre del president de la discogràfica argentina. «No hi ha tele, ràdio o diari petits, perquè mai saps qui t’està veient, escoltant o llegint», em va dir. I jo hi afegeixo, no hi ha poble petit. El dia que no em diverteixi, em dedicaré a punxar música.