Nicolò Valmarana, comte i resident a La Rotonda de Palladio: «És difícil la vida casolana amb 40.000 visites»

¿Com és això de ‘viure’ en una obra d’art?

La casa sempre està preparada i el sentiment de llar està viu en mi –hi he crescut–, però és difícil la vida casolana quan, entre el març i el desembre, tens unes 40.000 visites. 

¿No li dol veure els turistes trepitjar parterres i marbres? 

Com altres propietaris de vil·les palladianes –no tots– ens hem adaptat als temps. El 1980, pel 400è aniversari de la mort de Palladio, vam obrir els jardins i 6 anys més tard, els interiors. Fa des del 2011 que observo els visitants i el 90% volen aprendre i comprendre. Ensenyar-la fa feliç molta gent.

¿Recorda alguna visita en particular?

Quan l’arquitecte Norman Foster va entrar a la vil·la, ¡va quedar hipnotitzat! Anava d’una estada a l’altra analitzant-ho tot. Va entendre cada detall.

¿Hi ha un moment en què la seva bellesa gairebé faci mal?

És fàcil emmudir a l’estiu, amb la llum suau de l’alba i la més intensa de la posta de sol. En els dos moments t’adones que la llum és part integral de la vil·la. Tot i que també és fascinant quan neva. 

¿És car mantenir una propietat així?

És car, sí.

¿Com quant?, si no sembla molt impertinent.

L’equivalent a comprar un apartament a l’any. Durant la primera onada de covid vaig tenir insomni. Zero visites. O sigui, 0,000. Però els costos de gestió i manteniment eren els mateixos.

¿Viu només de les visites?

Soc un empresari agrícola-paisatgista. Des de 1992 dissenyo petits i grans espais verds. Vaig treballar a Montecarlo per a alguns camps de golf, i per als jardins d’altres propietaris de vil·les –¡les plantes són molt superiors a l’home, en general!–. I des que el meu pare va morir, el 2018, he fet petites però importants reformes en la propietat: aconsegueixo blat dur amb què produeixo pasta d’impacte zero, i amb la mateixa farina fabrico bastonets i galetes.

És el mateix blat que consumien les legions romanes.

Sí. Conscient de l’excel·lència del menjar a Itàlia, la primera idea va ser comercialitzar una llavor antiga, sense químics ni conservants, però malauradament el rendiment a les meves terres és escàs. Arriba per a uns 200 quilos de pasta. També vaig començar a sembrar un hort –unes 120 plantes– i tinc 20 ruscos. Aquest any he produït els primers pots de melmelada.

¿Recorda l’antiga esplendor de la vil·la?

¡Hi ha tants records! El juny de 1987 ens va visitar la ja difunta Isabel II. El seu enorme Rolls-Royce va entrar com si hagués transitat pel camí des de sempre, sense cap vacil·lació. Abans d’acomiadar-se del meu pare, desafiant el protocol, va anar amb la meva mare a veure les roses i a saludar el propietari. A La Rotonda també hi vaig celebrar el meu casament.

Els Valmarana venen de la Gens Maria romana, la família del cònsol Gai Mari.

Els orígens es remunten molt enrere en el temps, sí. Tot i que a mi em fascina el període de la Sereníssima, entre el 1200 i el 1700. El 1540, Carles V, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va nomenar Giovanni Francesco Valmarana comte palatí i, des d’aleshores, l’escut d’armes és el dels Habsburg.  

¿Quin sentit ser noble ara?

Honestament, ¡no ho sé! Potser ho pot avaluar vostè millor que jo.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Li asseguro que no.

¿Equilibri entre poesia i realitat? ¿Despreniment de les coses materials? ¿Sensibilitat? Són valors de tothom, ¿no creu? Darrere meu hi ha generacions d’homes il·lustrats i d’homes en guerra. Potser l’ADN de totes aquestes generacions continua viu en mi i, llavors, ser noble significaria ser portador d’un missatge o d’un estil de vida. Si als anys 30 o més recentment, als anys 60 i 70, era normal viure en una vil·la, per a mi és normal mantenir el llegat i presentar La Rotonda com una casa privada, amb flors a la sala i al menjador.