Filip Custic, l’artista visual que va seduir Rosalía: «Prefereixo que em detinguin que esperar el permís»

¿Obrim la tapa del seu cervell?

¿Ara? És un espai en blanc.

¡Què diu!

Estic en plena desconstrucció. El meu cervell era com un magatzem infinit ple de penjadors carregats de roba. Hi havia tanta informació que era com si no hi hagués informació. Al setembre vaig posar-ho tot en un garatge, vaig agafar una maleta de 20 quilos i la meva gossa i em vaig mudar a París. Durant un any viatjaré pel món, al costat de Virgen María [María Forqué], per comunicar la meva obra pel planeta Terra.

¿Comunicar què exactament?

Hem viscut l’era del ‘normcore’ –de la normalitat– i ara entrem al ‘post-normcore’, que serà de vandalisme i escàndol. ¡Vull que em denunciïn! Ho prefereixo que no esperar que em donin permís. La María i jo passejarem per París despullats, amb les màscares posades, a veure què passa. Jo titulo la meva vida com a ‘gamification’. Amb les cartes que tinc, jugo.

Expliqui’m el principi de la partida.

Fins als 18 anys vaig sentir que no podia expressar-me com volia. Vivia en una illa, en un entorn normatiu. Els meus pares m’exigien excel·lència, però em deien que al terreny artístic només un entre un milió ho petava. I jo preguntava, sense èxit: «¿I si aquell un soc jo?». Vaig buscar una carrera que no es fes a Tenerife, per poder anar-me’n a Madrid. Vaig triar Publicitat –al segon any em vaig desencisar–, però em vaig envoltar d’afins i vaig començar a expressar la meva creativitat.

Va encadenar campanyes per a marques molt ‘top’.

Sí, però la publicitat només vol el 20% de mi. No soc un fotògraf mercenari que només aspira a emportar-se el xec, soc aquí per evolucionar la creativitat humana.

 ¿Li premien el fre?

Ui, sí. Vaig patir un atac homòfob molt ‘heavy’ treballant en una campanya sobre inclusivitat per a Selfridges. Vuit persones dels magatzems vigilaven la sessió i, al veure que hi sortien dues noies fent-se un petó, em van dir que no podia posar-hi un petó homosexual perquè era un missatge agressiu. ¡Jo-soc-homosexual! Em va agafar un atac d’angoixa. Vaig decidir que ningú em trauria del meu centre per feina.

¿Va compensar veure la seva Rosalía a mida gegant a Times Square?

Va ser un xoc d’energia molt gran. Tot i que havia tingut moments d’ego destructiu, sabia que tenia una cosa a explicar, i quan Rosalía em va demanar que fes la portada d’‘El mal querer’ vaig pensar: «Aquesta és la meva oportunitat per plasmar la meva visió».

D’alguna manera, ‘va inventar’ el seu concepte.

Jo funciono així: no faig servir paper, només iPad, i tinc tres gigues d’idees emmagatzemades, només que no estan col·locades en el temps. Quan una persona en fa vibrar una, la desenvolupo. Això va passar amb Rosalía. 

Ara ‘treu’ un altre tipus d’idees.

En aquella època, a la de Rosalía, Louboutin i Palomo, mirava molt el passat. L’‘sfumato’ de Da Vinci, el hieràtic, la simbologia. Ara miro el futur, les pantalles, els algoritmes, la realitat augmentada. L’únic element diferenciador de la nostra era és la tecnologia, ¿no? En un futur crearé al Metavers un món amb altres lleis físiques i estètiques.

Sense deixar d’aparèixer-hi vostè.

Com que em focalitzo que la meva vida sigui una obra d’art en si mateixa, em venen ganes de sortir-hi...

... mostrant la cicatriu que li travessa el pit, a l’estil Frida Kahlo.

Als 14 anys vaig créixer 15 centímetres en un any i la zona de l’estèrnum se’m va deformar. Em van haver de ficar una barra de titani per dins i vaig estar sis mesos amb un dolor extrem. I quan em vaig recuperar, em va atropellar una furgoneta, es va torçar la barra i vaig tenir un vessament intern. La barra es va calcificar i em van haver d’obrir per la meitat.

Carnassa per a la llegenda. ¿Alguna altra singularitat?

Tinc un TOC de la neteja. M’agrada partir des de l’ordre perquè ja tinc massa soroll mental. No faig mai no res. Visc amb el ‘mood’ creatiu constant.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿S’agradaria transhumà?

Sense dubtar-ho. Si algú demanés voluntaris per millorar les seves capacitats, aixecaria el dit sense dubtar-ho. Em seria igual morir, perquè la meva existència serviria per descobrir alguna cosa. A mi m’interessa el que hi ha després i després del després.