Karra Elejalde, actor: «No vull seguir ni ser seguit»

A ‘Vasil’ –delicada faula social de la debutant Avelina Prat– dona vida a un malcarat arquitecte jubilat que acull a casa un búlgar brillant, però desemparat (Ivan Barnev). Tot dos, Elejalde i Barnev, es van emportar ex aequo el premi a millor actor en la Setmana Internacional de Cine de Valladolid (Seminci).

El personatge de ‘Vasil’ té la seva edat. ¿Amb els anys un es torna més esquerp?

L’Alfredo de la pel·lícula és als antípodes de la meva manera de ser. Segurament va ser el que em va portar a encarnar el personatge. Això i la visió de la directora: ‘Vasil’ no és un al·legat; és una reflexió sobre com som a l’hora de comunicar-nos amb el que és diferent.

Alguna vegada ha dit que accepta papers que no ofenguin la seva ideologia.

Així és. També crec que és intel·ligent el que en economia anomenen diversificar el risc: alternar comèdia amb pel·lis més serioses, per curar-me de l’anterior. Al Koldo d’‘Ocho apellidos vascos’ el va curar Unamuno de ‘Mientras dure la guerra’, i a Unamuno, el Juan de ‘La vida padre’.

A tot això, ¿on queda Carlos Elejalde Garay?

És allà al darrere. És un recipient que s’ha de buidar. Però, ¿què passa? Que ‘Ocho apellidos vascos’ va ser tant que, tot i que jo em buidi d’aquest personatge, la gent em torna a omplir amb ell. Quan algú em diu «escolta, em va agradar la teva pel·li», em fa por preguntar-li quina. I els productors tampoc tenen bona memòria. Quan Icíar Bollaín em va proposar per al paper de Colom a ‘También la lluvia’, li van preguntar: «¿Qui? ¿El d’‘Ocho apellidos...’?».

L’èxit té el seu revés.

El dia abans de l’estrena d’‘Ocho apellidos...’ era el mateix actor que el dia després, només que la meva vida va canviar. No surto a les dues del matí amb els meus amics tranquil. Arribo a un lloc i, pam, em coneixen i he de marxar.

Fa just 25 anys va rebentar la taquilla amb ‘Airbag’.  

Ara ‘Airbag’ no es podria fer. No hi ha Netflix ni Movistar que et comprin un text que parli de farlopa i de putes. He escrit a quatre mans coses d’aquest estil i no hi ha manera. El pitjor és que no hi ha censura que vingui i et talli el que consideri del tot inoportú. Ara, si vols que un projecte surti, et talles tu. Tot ha de ser políticament correcte.

¿Diria que no encaixa en els temps?

No sé jo a quin segle me n’aniria. Hem perdut l’animalitat. Abans acampaves al bosc i tu eres un animal més. I ara, «escolta, que se’n van els mosquits», «escolta, que se’n van els bambis», «¡me cago en Déu, que tenim el tsunami a sobre!». No hi ha bitxo més de dolent per a la natura que l’ésser humà.

¿On troba el consol?

He perdut molt l’esperança. Els nostres fills ens diuen: «¿Vosaltres us vau partir la cara a la barricada? ¡Però si està tot igual!». ¿Què faran ells si els seus ‘aitas’ no ho han aconseguit? Quan era jove, el 90% teníem inquietuds polítiques. Van saber ficar l’heroïna i ens van desmuntar. ¿I ara? ¿Qui té intencions de canviar la realitat?

¿Ningú?

Tots són en una bombolla, amb el mòbil, no surten ni a cantar. Tot està molt ben dirigit per quatre vius i aquí estem, amb la ullera oberta, anant com ‘tontolabas’ al Black Friday. Guanyem en no sé quina fantasia electrònica, però estem perdent humanitat de la bona. Pensava que la gent era bona, i potser no és dolenta, però és molt badoca. 

Li preguntava pel consol.

A mi res em repara. M’agrada pintar, llegir i veure cine, però això no significa que deixi de ser conscient que ens ho estem muntant molt malament. Començo a perdre l’interès per la vida tal com la tenim. No vull seguir ni ser seguit. No vull estimar ni ser estimat.

¿Té un nord?

Tinc un nord, però visc a l’est.

¿Nostàlgia d’Euskadi?

La trobo a faltar, però no m’agrada més que la resta del món. En el confinament ho vaig veure clar. ¿Qui va sortir guanyant? El planeta. La pregunta és: ¿fins a quin punt Gaia [la Terra com a organisme viu], a l’hora d’expulsar-se les puces, diferenciarà entre els que van en contra seu i els que van a favor seu? Ja ho veu, faig comèdies perquè la gent rigui, però reflexiono sobre aquest tipus de coses. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿Les consigna per escrit?

Sí, però no ho ensenyo. Estic escrivint un llibre, ‘Yo huevo’. El primer capítol es titula «Nadie en recepción». Em sembla tan injust que sense preguntar-nos ens portin aquí, a la Terra, i no ens diguin: «Vostè ha vingut aquí a això, aquesta és la seva missió; si ho fa així, ho estarà fent bé; si ho fa d’aquesta altra manera, ho estarà fent malament...». Però, quan preguntes aquestes qüestions, no hi ha ningú a la recepció.