Dora Postigo, cantant i actriu: «Em penso que soc molt punky, però soc un tros de pa»

Paco León assegura que la va escollir a vostè perquè buscava una Marisol 2.0.

[Riu.] «Perquè la nena canta, perquè la nena balla», feia broma Paco en al·lusió a ‘Bienvenido, Mr. Marshall’ de Berlanga. He descobert el cine i me n’he enamorat per complet, però la música és la meva passió. Estic en el moment de trobar-me a mi mateixa.  

¿Pels 18 anys?

Perquè ja estic en la vida real i no al ‘fucking’ institut. Tinc un temps que mai abans havia tingut. 

¿Ha sigut una bona estudiant?

N’estic bastant orgullosa. He fet batxillerat d’arts escèniques i vaig obtenir bastant bones notes. Vaig treure un 10 en psicologia.

Va, una autoanàlisi.

La meva psicòloga em deia: «¡Dora, estàs casada amb la música!». I m’ho dic bastant a mi mateixa. 

¿La música ha sigut la seva protecció?  

Jo vivia tancada en el meu propi món, tant en el context social com en l’amorós, però aquest any he sortit a explorar.  

Dora l’exploradora.

Miro de fer-me un lloc en aquest món tan curiós. Imagino que això respon a l’edat que tinc. Soc una persona molt extrema –de tot o res– i he de trencar la cuirassa a poc a poc. 

A ‘Rainbow’ algú pregunta: «¿És una nena o una dona?»

Sempre m’he sentit molt més gran del que era, segurament pel que m’ha tocat viure. Diuen que soc molt madura, però això no treu que continuï sent una nena. ¡Hi ha tantes coses que no he experimentat!

Escoltant lletres com la del seu bolero ‘Ojos de serpiente’, ningú ho diria.

Vaig a cegues, guiant-me per la intuïció. Simplement faig el que sento. 

Era petita i ja se li notava ànima.

No en sabria dir el perquè. Tot el que fa l’artista té a veure amb el seu entorn. Diria que escric i visc des del cor. Tot i que també rumio molt les coses.

En la pel·lícula comença naïf i acaba poderosa. ¿La real on és?

M’agrada rebel·lar-me, portar la contrària, tocar els collons, provar els límits. Em penso que soc molt punky –per la música que escolto, per com em vesteixo–, però soc un tros de pa.  

¿Això li ha vingut de sèrie?

Soc una persona molt transparent, això per començar. No puc fer res que no em sembli bé. 

¿A qui ho deu?

Si no m’ho degués a mi mateixa seria una mica trist, ¿no? El meu pare m’ha ensenyat molt, sí; ha aplanat el camí a la meva passió. Però potser el deute el tinc amb mi mateixa, perquè vull arribar a certes metes.   

¿Sap on va?

Estic en mode esponja. No vull utilitzar la paraula culturizar-me, però ve a ser això. Absorbir el màxim de música, llibres, cine, perquè això es tradueix en la meva feina. Quan em sento una mica perduda és guai veure el que feien o fan d’altres. Soc supercuriosa; tot el dia estic provant coses. Això em sembla el més important del món.

Això està bé.

Tinc ganes de fer un disc, però amb calma. Soc bastant reservada –de les que expliquen coses als seus amics i poc més– però, quan trec un tema, em sento com si acabés de parir, ¿sap?

De vergonyosa no n’és. Posa a les portades com si ho hagués fet sempre.

No, no ho soc gens. M’encanta posar i m’encanta parlar quan em sento còmoda. 

¿Parlar del llegat familiar, dels Bosé-Dominguín, la incomoda?

Prefereixo no parlar-ne.

És l’última artista d’un llinatge d’artistes.

Prefereixo passar a una altra pregunta.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Bé, doncs, parlem de la seva generació, la Z.

La meva generació s’adapta a uns temps apocalíptics dient: «Si demà s’acaba el món, ¿què passa? No em poseu el pes a sobre que he de salvar el món, perquè no l’he cagat jo». El que no m’agrada és el rotllo de les xarxes socials. Em sembla un lloc molt fals. Absorbeix molt temps. I jo valoro molt el meu temps.