Greta Fernández, actriu: «Em miro a la pantalla i de vegades veig el meu pare»

Interpreta una mare, un altre cop. ¿Va entenent millor la seva?

Pobreta, la meva mare (l’escriptora Esmeralda Berbel), perquè li respondré que no. Quan interpreto no acostumo a pensar en les meves coses. Utilitzo la intuïció, les entranyes.

Ella diu coses boniques de vostè. «La meva filla mira bé», va deixar escrit a ‘Irse’.

Crec que es refereix a la meva manera d’estar, de ser. Ens cuidem molt les dues. Fa poc em va dir: «Gràcies, perquè ets una persona molt alegre».

¿És veritat?

Estic contenta sempre.

No és la tònica de la seva generació.

En algun moment em pot tapar la tristesa, però això no es fa a casa meva, per a les coses bones i per a les dolentes. Ara tinc un brot d’acne –he deixat de prendre els anticonceptius– i em sento més insegura, em fa vergonya que em facin fotos, però després penso: «¡Només és acne! No passa res».

En pantalla sempre sembla tenir un interior molt torturat.

¡Totalment! Tinc alguna cosa profunda i densa en la mirada, ¿oi?

Sí.

A veure, soc alegre i empàtica, però tampoc és que no m’hagi passat res a la vida. A l’adolescència vaig viure una experiència dura per amor. Però vaig aprendre’n moltes coses. La part sensible i profunda sempre l’he tingut a flor de pell, així que he optat per la practicitat per compensar. El psicòleg em va fer veure que queia millor si era alegre.

Ningú explota aquest registre.

¿Oi? Almenys aquí. En el meu primer projecte per a Hollywood, una pel·li de terror titulada ‘Cuckoo’, amb Hunter Schafer, actriu d’‘Euphoria’, faig de recepcionista d’hotel i crec que surto bastant divertida.

Rodar fora potser és alliberador. ¿Com de llarga és l’ombra d’Eduard Fernández?

Això no ho explicaré. Això m’ho quedo jo.

Cal «matar» el pare.

¡Jo ja l’he matat, nois! Qui no se n’hagi assabentat és que no ha entès res.

Segurament.

He matat i he salvat els meus pares moltes vegades. Com a actriu, sempre he sentit que feia el que havia de fer. Vaig treballar en les sèries ‘Olor de colònia’ i ‘La Riera’, vaig aparèixer en pel·lícules i, de sobte, vaig protagonitzar ‘Elisa y Marcela’.

Després va rodar ‘La hija de un ladrón’ amb ell.

Adoro el meu pare. És un paràs, es desviu per mi. I no pretenc que la meva carrera continuï sense tenir-lo al costat. Soc feliç de poder trucar-li i comentar-li que em fa vergonya fer un ‘photocall’ per l’acne, o un dubte d’una escena, o demanar a la meva mare que m’ajudi a buscar un text de teatre. Valoro molt que amb ells és fàcil parlar d’emocions.

És difícil oblidar de qui són els seus ulls.

Em reconec en ell totalment. Em veig a la pantalla i de vegades el veig a ell. Tenim el mateix gust, ens fixem en les mateixes coses. Però també m’assemblo moltíssim a la meva mare. És maca, molt forta, ha tirat endavant sola fent massatges i classes de cuina, va començar la universitat amb més de cinquanta anys.

¿En què és només Greta?

Això hauria de preguntar-ho als altres. Soc molt ambiciosa, molt més del que aparento. Tinc moltes ganes de continuar treballant fora.

¿Això li queda petit?

Sí. No hi ha tantes pel·lícules per a la quantitat de gent que som. ¿Quantes se n’han fet aquest any en què hi hagi dones? ¿Cinc? ¿I de la meva edat? Ufff.

Doncs la seva edat és la bona.

Tinc gent al voltant que vol dedicar-se a això i no té feina, o que li havia funcionat i ara ja no. Després hi ha les excepcions, com Anna Castillo, la meva millor amiga. Dedicar-te a això fent coses de qualitat i guanyar diners és molt difícil. Quan era petita pensava que era el normal. A mig camí em vaig adonar que era un somni, que el meu pare era una raresa.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿S’agrada quan es veu?

En general, sí. I si veig algun error no em martiritzo. Cal agafar a temps les emocions negatives i treballar-les. Si no, dedica’t a una altra cosa.