Dollar Selmouni, raper: Soc un Frank Sinatra dels d’abans.

Una veu singular. la seva.

Sense Auto-Tune ni tonteries, ¿eh? Cantar és la meva manera d’avançar, de transmetre, de donar el meu cor.

¿L’ascensor per sortir d’una vida difícil?

Sempre m’ho pregunten a les entrevistes, perquè s’ha posat de moda el morbo aquest de «mira el xaval, quina llàstima d’on ha sortit». Però el rei d’Espanya també deu haver tingut somnis que se li han anat a la merda, ¿no?

Segurament, però el punt de partida era un altre.

Potser jo he tingut més dificultats, però em vull treure de sobre aquesta etiqueta. Quan dic que he sortit d’un carreró molt estret on se’t poden perdre coses és que he sortit d’un carreró de veritat. I em fa ràbia no haver-me pentinat abans, no haver sigut més curiós, però és que no hi havia diners.

Abans de l’èxit de Rosalía, C. Tangana deia que ella i vostè eren el més gran.

A l’Antón li tinc molt carinyo. La Rosalía va seguir el seu camí i jo m’he quedat a Mallorca. Però no vull petar-ho fort, perquè un cop ho petes, ¿què fas?

¿Donar-te algun luxe?

No m’agrada presumir. La meitat de l’or que porto és del meu pare. Amb els diners que m’han entrat he reformat una casa per viure a sobre d’ell i així puc pagar els Happy Meal als col·legues.

Un cop ha aArribat a dalt, ¿què hi ha vist?

La falsedat que hi ha. Tothom vol destacar, ser el centre de l’atenció com sigui, arribar a Hollywood.

¿Vostè no?

Perseguir un somni és normal, però hi ha valors que cal respectar: la família, l’educació amb qui sigui i d’on vingui. Al cap i a la fi, ens morirem tots igualment. Ja que la gent t’admira i va amb el teu nom tatuat, fem les coses bé, que abans ja les hem fet malament, prou rebels hem sigut.

Tot això apareix a les seves lletres.

T’ho dic jo, reina. Entre artistes diuen que soc molt pur, molt transparent. Si he de caure davant de 20 persones, caic i dic: «Collons, quina hòstia m’he fotut». No m’aixeco i faig com si no hagués caigut.

¿El deuen haver triat per això com a capità del Hot Spot 2?

Espero que sigui per donar exemple. Els més grans que m’envolten em diuen: «Hòstia, si el xaval és un ‘viejoven’, sembla que tingui 50 anys, el desgraciat». Si li soc sincer, el que més m’agrada és la balada i veure com una parella es dona amor mentre canto. Soc un Frank Sinatra dels d’abans.

A diferència que flamenqueja.

La gent insisteix dient «tu ets molt flamenc» i he d’agrair que artistes de la talla d’Israel Fernández, que estan a dalt del gènere, em segueixin, però el meu pare [va néixer a Algèria i als 18 anys es va mudar a Espanya] em diu: «Es nota que tens allà l’àrab». 

¿De qui rep peticions de col·laboració?

D’artistes internacionals molt grans. Però no puc comentar-ho, perquè entro en els seus discos. Si fossin ‘singles’, li prometo que l’hi diria.

Fem-ho al revés. ¿Amb qui li agradaria cantar?

¡Amb Luis Miguel!

¿El mexicà?

Sí. I amb Carl Davis, el Cigala, Fito Páez, Alejandro Sanz. Gent amb molt respecte. El meu somni és envoltar-me de grans artistes com ells per arribar als que no es prendrien el temps d’escoltar un noi del carrer com jo.

Parla com si acabés de començar.

El meu pare té la missió de fer-me baixar a terra. Vinc de cantar davant de 7.000 persones en un Riverland. La gent em respecta com si fos Pablo Escobar, però ell diu «¡ehh, què fas!» i jo abaixo les orelles.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Al carreró sí que és el rei.

Tinc el barri sempre net. Estic atent a tots. I jo no bec alcohol ni fumo. Bé, només la branca de la felicitat.