Raquel Díaz: vida, mort i resurrecció

Potser ella també ho pensava quan somreia a la càmera. Entre les escasses fotografies que dona l’hemeroteca en destaca una de l’abril del 2019. Una reunió de treball d’una desena de persones. Una dona, la més propera al fotògraf, es gira i mira directament al focus. Vestida amb un suèter de coll alt blanc, llueix melena fosca i un somriure que sembla confiat i ampli. És Raquel Díaz (Villablino, Lleó, 1976). Llavors, la flamant candidata de Coalició pel Bierzo. També llavors, víctima de violència de gènere.

La vida està farcida de cruïlles de camins, i no sempre és fàcil fer marxa enrere quan s’ha triat el pitjor. El 2015, Díaz es va enfrontar al dilema que marcaria la seva vida. O potser va ser una mica abans, amb la mort dels seus pares. Tots dos morts als 58 anys de càncer. Aquella sensació desagrable de tristesa i abandonament que enterboleix la mirada. Quan va conèixer l’home que acabaria apallissant-la i llançant-la pel balcó, tots dos tenien altres parelles.

Diuen que l’home és polític. Era. Ara s’asseu al banc dels acusats després d’un any i mig en llibertat a l’espera de judici. Abans, dos anys en presó preventiva. Diuen que és un home de temperament aspre i altiu, especialment amb les dones. També seductor. Diuen que va anar canviant de sigles polítiques fins a crear el seu propi partit: Coalició pel Bierzo. Que va saber crear una xarxa clientelar que, després, es va posar en marxa per mirar d’atenuar la seva caiguda en desgràcia. (A ella res li va esmorteir el cop). Diuen que també és bon pare i avi. Diuen.

Casament amb por

D’ella va trigar a dir-se res, perquè hi va haver els que van voler posar sordina a la seva veu esquinçada i perquè ella mateixa va callar. Es va empassar els cops que van començar ben aviat, ja a l’inici de la relació. Dos anys després, la seva germana va anar a visitar-la. Mentre es trobava a la vivenda va sentir com l’home l’arrossegava per les escales. Ella es lamentava, ell cridava. El desembre del 2018 es van casar, Díaz tenia por.

Si això fos una ficció, cridaríem a la protagonista que fugís, que tanqués la porta darrere seu i corregués sense mirar enrere. Però el relat és real. Tant com aquest temor que fossilitza la voluntat. Perquè l’ombra de l’home es converteix en una legió d’insectes que s’esmuny per totes les escletxes, que enreda cada pas i que trava qualsevol sortida. D’aquí només en sortiràs morta, diu ell/ells. D’aquí només en sortiré viva, es repeteix ella/elles.

A mi no em passarà. ¿Quantes vegades ho devia pensar en la seva vida la jove Raquel Díaz? Ella, tan activa, tan bonica. Esportista, riallera, amb do de gents. I advocada. I professional de torn d’ofici de violència de gènere de Ponferrada. Sí, impossible llegir aquesta frase sense deixar escapar un sospir de desconcert.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El 27 de maig del 2020, ell la va tirar pel balcó, va baixar al carrer amb un bat de beisbol i va continuar colpejant-la amb fúria al cap. "Meuca, filla de puta, ¿encara ets viva?", li va cridar. Després la va arrossegar dins de la vivenda, i li va disparar al ventre amb una pistola de perdigons. Ell va dir que ella havia begut, que havia caigut. Fins a 17 lesions van trobar al cos de Díaz. Ell estava segur que ella no sobreviuria, que la seva versió moriria per sempre. També els metges eren pessimistes. Però es va despertar.

A tot el relat dels fets s’hi ha d’afegir la presumpció d’innocència de l’acusat. Aquests dies s’està celebrant el judici. Ja han començat a declarar els primers testimonis dels maltractaments continuats. Entre les proves hi ha, almenys, una trucada al 112 i una gravació en què se sent Díaz demanant ajuda. Ningú va acudir al seu auxili. Ella també ha declarat. Arrossega greus lesions neuronals i una paràlisi que afecta el seu cos, però no la seva voluntat. Ell s’enfronta a una condemna de 18 anys. Ella, a una resurrecció per ajudar altres dones. Perquè, a tu, no et passi.