El pusil·lànime que va imitar el Topo Gigio

El pusil·lànime que va imitar el Topo Gigio

Javier García / Boca Juniors / Efe

4
Es llegeix en minuts
Josep Maria Fonalleras
Josep Maria Fonalleras

Escriptor

ver +

Els més vells de la tribu (o si més no, els que ja tenen una certa edat) recordaran el pas fugaç de Juan Ramón Riquelme pel Barça. Fa més de 20 anys, el 2002. El seu club d’origen, el Boca Juniors, passava una mala època perquè l’Argentina vivia una crisi econòmica (l’enèsima, endèmica crisi) i el president del club, un tal Mauricio Macri (¿els sona?), va anunciar que "ja estava venut al Barça". Mentrestant, Riquelme, que no sabia res de la transacció, es va enfurismar i va protagonitzar, l’abril del 2001, l’escena que l’havia d’introduir a l’Olimp de les celebracions esportives. Encara faltava un any perquè es fes efectiu el traspàs i Riquelme jugava contra el River Plate, un derbi, com tots els que es disputen els dos principals equips de Buenos Aires, ple de reverberacions passionals. Després de marcar un penal, es va posar les mans, obertes, rere les orelles, com si amplifiqués els pavellons auditius, i va dirigir la salutació a la llotja.

El pusil·lànime que va imitar el Topo Gigio /

L’acció era reivindicativa, per descomptat, perquè les disputes amb Macri ja venien de lluny, quan Riquelme havia reclamat un augment de sou que el mandatari no estava disposat a assumir. Aquest gest es va fer famós i ha estat repetit moltes vegades amb molt diversos protagonistes. El jugador, impàvid, va assegurar que no tenia connotacions personals, sinó que era una picada d’ullet a la seva filla, fan d’un ninot de peluix italià que es deia Topo Gigio, que aleshores triomfava a l’Argentina i que tenia unes orelles francament excessives. Fer un topogigio, des d’aquell dia, es va identificar com una manera de fer-se sentir, d’exigir respecte.

El fet és que, finalment, Riquelme va fitxar pel Barça, tot i que només hi va jugar una temporada, sense pena ni glòria. La pena, de fet, sí que va existir, i es va concretar en la primera trobada entre el futbolista i l’entrenador, un tal Van Gaal, just després que l’avió aterrés a Barcelona. Van Gaal el va tancar en una habitació, li va fer veure vídeos de les seves jugades i li va dir: "Tot això és el que fa vostè. És el millor del món quan té la pilota als peus; quan no la té, l’equip juga amb un home menys". Aquí es va acabar la història. Van Gaal quasi no el va fer jugar, l’equip anava a la deriva, l’entrenador en va sortir per cames, hi va arribar Laporta, va fitxar Ronaldinho, i Riquelme va dir adéu al Barça. Va anar a parar al Vila-real, on certament va triomfar, fins que va fallar el penal que hauria pogut dur l’equip de la Plana a la final de la Champions. Després, Riquelme, enfadat amb tothom, va tornar a Buenos Aires. Al Boca, és clar.

Una derrota de Milei

La seva història oscil·la entre dues dates decisives. Aquest noi va néixer el 1978, un dia abans que la selecció guanyés aquell Mundial ominós de la dictadura militar. I ara, un any després que l’Argentina guanyés una altra Copa del Món, Riquelme ha aconseguit passar de llegenda a president del club, amb el percentatge de vots més alt que mai ha rebut un candidat. Aquest relat no tindria més valor que el purament esportiu si no fos que Riquelme lluitava contra un tal Andrés Ibarra, home de palla d’aquell Macri amb qui s’havia barallat i que, anys més tard, va esdevenir president de la República i, encara més tard, avalador de Javier Milei, el qual, al seu torn, va avalar Macri com a nou responsable del Boca Juniors. En resum, la victòria de Riquelme, inqüestionable, contundent, també ha estat una derrota (la primera) de Milei. Així és com s’ha celebrat, mentre el flamant president del país anava a votar mig d’amagat, temorós de les reaccions dels aficionats perquè una de les seves primeres propostes ha estat defensar que els clubs argentins siguin societats anònimes.

Notícies relacionades

‘Bostero’

El pausat, més aviat tristoi, esporuguit, pusil·lànime i capficat Riquelme de la seva època de migcampista (genial, això sí, amb passades i llançaments, amb visió del joc, com recordaran els aficionats) ara s’ha transmutat en un líder de masses, per ara les futbolístiques. Quan començava a despuntar, va rebre una oferta del River Plate i la seva mare, una dona que va infantar 11 fills, li va dir que si fitxava per l’etern rival de la família no caldria que tornés a casa. El dia que van inaugurar una seva estàtua al museu del Boca va dir que "nací bostero y me voy a morir bostero como todos ustedes". O xeneize, que és l’altra manera d’anomenar els fanàtics del Boca. Ves a saber. Avui presideixes un club i l’endemà ets president de la nació. A l’Argentina no es pot descartar res.