Entrevista a Pau Gasol: «He sigut sempre un somiador, però els meus somnis mai han arribat a tant»

¿Què suposa aquest reconeixement dels Lakers? Sens dubte es tracta d’un gran honor i encara em costa entendre la seva magnitud, el que significa. Ser a la pista on he jugat tants partits, retirant una samarreta amb el meu nom, immortalitzant-ho d’alguna manera en una franquícia com els Lakers, al costat de grans llegendes, però sobretot unint-lo al de Kobe era impensable. És una cosa que, només d’imaginar-la, ja em poso a tremolar.

¿L’acompanyarà tota la gent que estima o faltarà algú? Faltarà gent que m’ha acompanyat i que ja no hi és. Kobe i la seva filla per mi serien molt importants. Els trobaré a faltar, tot i que sé que seran molt presents. M’agradaria molt que hi fossin els meus avis per disfrutar aquest moment i compartir-lo. Tant de bo ho estiguin veient allà on siguin.

 ¿S’emocionarà? Molt, molt. Suposo que ploraré, perquè en aquell moment s’ajuntaran sensacions molt intenses. Aquest any està sent de moltes emocions i reconeixements, moltes coses que no havia pensat ni somiat mai.

Si aquest acte fos un segell a la seva carrera, ¿diria que va molt més enllà del que va somiar mai? He sigut somiador. Però els meus somnis no arribaven a tant. Quan explicava que somiava amb jugar a l’NBA, la gent flipava: ‘¿Què diu, aquest?’ Hi ha coses a les quals el nostre subconscient no arriba, que no és capaç de processar, i ni en el millor dels meus somnis m’ho hauria pogut imaginar. Entrar en un grup tan selecte, en una franquícia com els Lakers, ser el primer internacional que rep aquest reconeixement és una cosa molt especial que no sé calibrar ni processar-ne la dimensió.

El seu nom acaba d’incloure’s també entre els finalistes per al Hall of Fame. Si soc sincer, com a reconeixement a la meva carrera a l’NBA, no hi hauria res millor. Aquesta elecció, la retirada de la samarreta que viuré amb els Lakers, tots aquests últims mesos estan sent molt intensos a nivell emocional.

 

Si segmentés la seva carrera, ¿diria que la seva millor etapa la va viure amb els Lakers? És difícil. No ho podria dir. Per mi cada etapa ha sigut important i cada una m’ha portat a l’altra. La primera al Barça va ser superespecial i superdolça. Em va portar a ser un número 3 del ‘draft’. Això llavors era impensable. L’etapa dels Grizzlies va ser la meva entrada a l’NBA. El premi a Rookie de l’Any, ser per primera vegada All-Star… La meva etapa en la selecció van ser més de 20 anys guanyant coses també molt importants amb un grup de jugadors molt especial i, sobretot, il·lusionant un país. Això ¿com ho mesures?

 

¿Quin diria que va ser el seu millor partit a l’NBA? El partit sí que el puc dir sense dubtar. El setè partit de la final del 2010. No hi ha res més rellevant a l’NBA ni més important que un setè partit de la Lliga contra els Celtics i amb victòria. És que, com a jugador ‘laker’, no hi ha res més al que puguis aspirar a l’NBA.

 En aquella sèrie i en aquell partit, en el qual va aconseguir el seu segon anell, va tenir una actuació determinant: 19 punts, 18 rebots ¿Va merèixer emportar-se l’MVP? ¡Noooo! L’hi van donar a Kobe i va estar ben concedit. Jo, com vaig dir quan vaig arribar als Lakers, era allà per complementar el que tenia l’equip. Per fer-los millors. Per donar-los l’opció de poder guanyar. I així va ser. Estic molt content d’haver-ho fet. I per això estic rebent molts reconeixements, molt més importants que un MVP d’unes finals.

  

¿Què va fer tan especial la relació amb Kobe? Vam connectar des que hi vaig arribar. Érem dos jugadors que ens complementàvem molt bé. Afortunadament, els resultats també ens van acompanyar i aquella relació a la pista va transcendir i continua ara amb la seva família.

 

Si mira enrere i pensa en el noi que va deixar el Barça el 2001 per provar sort a l’NBA, ¿què li passa pel cap? Tot i que tenia 21 anys acabats de fer, em considerava un adolescent. Però alhora hi anava amb moltes ganes. Recordo que tenia la convicció i la determinació de fer-ho bé, tot i que tenia la idea de desenvolupar-me una mica més al Barça perquè el repte era molt gran. Molt bèstia. Però les coses van anar com van anar i vam dir: «endavant».

El seu objectiu inicial, suposo, era provar-se i jugar. ¿Quan va assumir que podia triomfar, deixar empremta i ser un exemple? Des del principi vaig començar a veure i sentir dir que podia jugar i que ho podia fer molt bé. Però ¿tenir la convicció? Crec que al final del primer any a l’NBA, amb aquells partits amb Garnett, i després quan vam jugar l’Eurobasket i vam aconseguir el bronze, enfrontant-nos amb Nowitzki, Stojakovic, Divac, amb jugadors consolidats a l’NBA i que eren de primer nivell. Llavors comences a veure que no estàs tan lluny i que, si treballes i segueixes una bona línia, qui sap fins on pots arribar. Això va ser el que em va fer pensar que podia fer-ho allà bé durant molt temps i ser un dels millors d’aquesta Lliga.

 

 ¿Troba a faltar el bàsquet?, ¿li ha quedat sensació de buit? En algun sentit el trobo a faltar, però no tant com em pensava. L’any i mig de lesions, de recuperació i de dubtes per saber si tornaria a jugar amb 40 anys em va ajudar a preparar-me per a l’adeu. També la manera de tancar-ho amb la selecció i el Barça. Al final, estàs agraït per haver jugat tant temps.

Al marge de la seva fundació, forma part de la Comissió d’Atletes del COI. ¿Es planteja fer carrera en el moviment olímpic? De moment estic explorant i aprenent com funciona tot. Sí que m’agradaria tenir un paper, un impacte i una influència molt gran en el desenvolupament i el creixement del moviment olímpic, perquè al final és el desenvolupament de l’esport al món. I per mi l’esport és molt important en la societat, com a vehicle de desenvolupament, de benestar, de formació. Crec en ell, i molt, perquè ho he vist, ho he viscut i me n’he beneficiat.

 

Notícies relacionades

Wenbanyama, el gegant de 2,23 m cridat a canviar la història de l’NBA

Els Nuggets, campions de l’NBA en un partit amb poca brillantor

També està dedicant molt temps a formar una família. ¿Com li han canviat la vida els seus dos fills, Elisabet i Max? Totalment. De forma radical. Al final, no hi ha res com tenir fills. Quan parles del llegat, és l’essència de la vida, que per mi és tenir una descendència. El sentiment que et provoca tenir un fill o una filla són únics i incomparables.