Miguel Guillén: «Els conflictes nacionalistes han fet que em reafirmi encara més en la meva identificació amb el meu barri»

Miguel Guillén Burguillos (Mataró, 1980) ha publicat recentment un llibre que recopila articles seus publicats en premsa en els últims 10 anys. El treball del politòleg i professor mataroní està editat per la Fundació Nous Horitzons i porta com a títol «Els ‘equidistants’ tenien raó», «El PCE al govern» i altres articles. Selecció d’articles d’uns anys (no només) políticament apassionants (2011-2021). El volum compta amb pròleg de Joan Coscubiela, exsecretari general de CCOO de Catalunya, exdiputat d’ICV i actual director de l’Escola del Treball de CCOO. La visió que dona l’autor s’emmarca en una tradició política i social concreta, aquella que beu de la font inesgotable del moviment obrer i el catalanisme popular.

-¿En què tenien raó els equidistants?

En primer lloc, vull deixar clar que ser equidistant en cap cas significa ser indiferent, això ho sol explicar molt bé Joan Coscubiela, un company que aprecio especialment i que no per casualitat firma el pròleg del llibre. Un antifranquista i sindicalista de pedra picada, un defensor de les classes populars durant tota la seva vida, que ha hagut de sentir com se l’acusava fins i tot de feixista. Això exemplifica fins on ha arribat el deliri i el fanatisme d’alguns.

Doncs bé, el terme «equidistant» va fer fortuna, com tantes paraules durant el procés, per desacreditar aquestes persones que comento, singularment els dirigents polítics del que avui seria l’espai dels comuns, Podem o anteriorment Iniciativa per Catalunya Verds. En aquest sentit, polítics amb trajectòries i sensibilitats diferents van ser acusats d’equidistància. El mateix Coscubiela o Lluís Rabell, o també Ada Colau, Jéssica Albiach, Xavi Domènech... fins i tot dirigents a nivell espanyol com Pablo Iglesias en algun moment van ser acusats d’equidistants.

Això vol dir que d’una banda rebien atacs absolutament furibunds per part de personalitats del nacionalisme espanyol més irredempt, que els acusaven de fer el joc a l’independentisme i plegar-se als seus interessos en contra de la indissoluble unitat d’Espanya, mentre que per l’altre costat també eren atacats per part del nacionalisme català més radicalitzat i identitari, que entenia, en la seva estretor de mires, que no es podia ser català o fins i tot d’esquerres sense adherir-se acríticament a un projecte avui ja clarament fracassat, com va ser l’unilateralisme. I aquí s’ha de recordar que mentre que els suposats «equidistants» defensaven que els catalans i catalanes havien de poder expressar-se democràticament sobre el futur polític de Catalunya, els partits independentistes van optar per la via unilateral i fins i tot van parlar d’un eventual referèndum com una «pantalla passada».

Els «equidistants» es van mullar, probablement com ningú, denunciant la violència de l’1 d’octubre, reclamant els indults o insistint en la necessitat de dialogar. I mai se’ls hi ha agraït com tocava. Van ser els que des del principi van alertar la ciutadania catalana que les promeses que els feien des dels partits independentistes eren irrealitzables, almenys en els termes que es plantejaven. Ja veiem on som... El cert és que ningú dubta que avui estem pitjor que abans del procés, pandèmia al marge, i la pregunta que em faig és la següent: ¿De veritat va valer la pena? Per tot això crec que ha quedat prou acreditat que els mal anomenats equidistants tenien raó. ¡Vaja si la tenien! Perquè ni el conflicte polític es pot solucionar per la via repressiva o fent com si no passés res, com van pensar en el PP, ni a través de vies unilaterals que no condueixen enlloc. Per això els equidistants sempre van parlar, i continuen parlant, de diàleg, de negociació, etc.

Crec que el fet que el PP ja no estigui en el govern d’Espanya i que ERC ostenti la presidència de la Generalitat ajuda a la distensió. En aquest sentit, els indults als presos i la taula de diàleg són dos elements que ajuden i que molts hem estat defensant sempre. També crec que, malgrat la difícil situació que ha generat la pandèmia, la taula de diàleg ha de donar algun fruit i avançar, perquè no ens enganyem: això no s’ha acabat, per molt que ho desitgem.

-Es presenta vostè com un dels catalans als quals el procés els ha gelat el cor, utilitzant la metàfora de Machado. ¿El seu cas desmenteix els tòpics d’exclusió social dels castellanoparlants a Catalunya o els avala?

És mentida que els castellanoparlants a Catalunya estiguin exclosos. ¡De cap manera! Jo almenys, en la meva condició de castellanoparlant, fill d’andalusos i criat en un barri obrer d’immigrants, mai m’he sentit exclòs. El conflicte lingüístic és una qüestió que de vegades s’agita, des d’un costat o un altre de la trinxera, amb interessos polítics, partidistes diria jo, sense calibrar prou el mal que es fa a la llengua, i amb això, a la societat catalana. De fet, un partit que ha sigut nefast especialment durant els anys del procés, com és el cas de Ciutadans, va néixer precisament amb el tema de la llengua com a ‘leitmotiv’.

La realitat és que no hi ha conflicte lingüístic: la gent s’expressa en la llengua que vol i, tret de casos molt comptats, no existeix cap problema. Això ho sabem bé tots els catalans i catalanes, també aquells que desvergonyidament i irresponsablement utilitzen la qüestió de la llengua per enfrontar-nos, entre nosaltres i amb la resta d’espanyols. I tot per aconseguir un grapat de vots, perquè el «tema català» sempre ve bé per fer revoltar el personal i això els estrategs dels partits de la dreta i la ultradreta ho saben bé. Respecte a tot el que ha passat aquestes últimes setmanes amb el model d’immersió lingüística, un sistema d’èxit que hauríem de defensar per tots els mitjans, s’han dit moltes barbaritats i crec que s’ha de recordar que precisament es tracta d’un gran assoliment de les classes populars catalanes.

Aquelles famílies de classe treballadora van tenir altura de mires, van saber llegir la realitat i el moment, i van entendre que els seus fills havien d’aprendre el català per tenir les mateixes oportunitats que aquells nens que sí que coneixien la llengua. I la solució que es va trobar, encertadament, va ser el sistema d’immersió lingüística. Aquí podríem discutir si s’ha d’actualitzar o revisar el model, una cosa que va proposar el mateix conseller Josep Bargalló, i hi hem d’estar disposats, però sense oblidar que el català es troba en una clara inferioritat respecte a una llengua global com és el castellà i se li ha de donar especial protecció. I vull dir que no és casualitat que jo hagi decidit publicar el llibre en català. Crec que una de les maneres de defensar la llengua és precisament utilitzant-la.

-Els articles del llibre daten d’entre el 2011 i el 2021 i precisament el procés va començar formalment amb la Diada del 2012, quan Artur Mas torna a Barcelona després del cop de porta de Mariano Rajoy a les demandes de pacte fiscal. ¿La coincidència és buscada?

La veritat és que no. Però sí que és veritat que l’any passat, quan em vaig plantejar, o millor dit, em van suggerir que recopilés els meus articles, vaig pensar: «Bé, en els últims anys han passat moltes coses, han sigut molt agitats, i jo he anat publicant les meves opinions sobre tot el que ha anat passant». El cas és que em vaig adonar que el 2011 van passar moltes coses i va ser un any que crec que va obrir una etapa especialment intensa. Podria haver optat també per incloure articles del 2010, perquè va ser l’any de la famosa sentència de l’Estatut, però vaig elegir el 2011. Sí, és veritat, el 2011-2012 es podria dir que comença el procés amb un dirigent nefast com Artur Mas com a president, però és que no només de procés viu l’home... Va ser l’any del 15-M, del final d’ETA, de l’arribada de Rajoy a la presidència del Govern, etc.

-L’altre títol del seu nou llibre –El PCE al govern– fa referència al fet que el partit al qual està afiliada l’actual vicepresidenta del govern, Yolanda Díaz, és el PCE, ni Izquierda Unida ni Podem. S’entén que fa una lloança a aquest retorn als orígens. ¿Per què?

Bé, no sé si a Yolanda Díaz li convé molt ara mateix fer referència als seus orígens i al carnet del PCE. [riu]. La veritat és que a l’hora d’elegir el títol, que d’altra banda no és gaire comercial, no ens enganyem, volia que apareguessin dos temes que han sigut protagonistes als meus articles de premsa durant els últims 10 anys: el procés i el paper de les esquerres transformadores en la política espanyola i catalana. En aquest sentit, una vegada faig referència al procés a través de l’article dels «equidistants», no se m’ocorria millor manera de referir-me a la segona qüestió que recordant el fet històric que va suposar que en el Consell de Ministres s’asseguessin membres de partits a l’esquerra del PSOE, cosa que no ocorria des de la Segona República, si bé és cert que antics membres de formacions comunistes ja havien sigut ministres, tot i que després d’abandonar la militància, com va ser el cas de Jordi Solé Tura o Jorge Semprún, per citar-ne només dos exemples. Que, malgrat totes les resistències i dificultats, hi hagi un govern de coalició, amb diverses formacions representades, crec que repara una anomalia històrica en quaranta anys de democràcia, i és que l’esquerra transformadora, malgrat comptar amb un suport electoral important al llarg de tots aquests anys, mai va estar formalment representada en el Consell de Ministres. Que Pablo Iglesias, Alberto Garzón, Irene Montero o Yolanda Díaz en formin part és una cosa que ha sigut una fita en la història recent de les esquerres espanyoles, i això d’alguna manera havia de plasmar-ho en el títol del llibre.

Recordar el PCE és recordar, juntament amb el PSUC, el partit més important de la lluita antifranquista, i és una manera d’homenatjar modestament aquella generació heroica que s’ho va jugar tot perquè avui puguem disfrutar d’una sèrie de llibertats i d’una democràcia que, amb totes les limitacions que vulguis, no va ser gratis. Per això crec que és avantatgista parlar avui dia de com de malament que suposadament ho va fer l’esquerra en la Transició i aquestes coses, perquè la correlació de debilitats de què parlava Manolo Vázquez Montalbán era la que era. I en l’antifranquisme hi va haver molta menys gent de la que ara sembla, s’ha de recordar.

-No obstant, al seu anterior llibre, ‘Podemos-Izquierda Unida: Del desamor a la confluencia’, d’alguna manera lloava que s’haguessin posat d’acord el món comunista i el món de Podem, que no era el mateix. ¿S’ha desenganyat d’aquella confluència?

En absolut. Sempre he sigut un ferm partidari de la confluència i la unitat entre les organitzacions i la gent d’esquerres, que com sabem suposa una tasca prou complicada. És veritat que, sovint, es dona una imatge de desunió i conflicte intern que no agrada en absolut a l’electorat i que després es penalitza a les urnes, però crec que és molt més fàcil donar la batalla a l’adversari polític si hi ha unitat, si s’uneixen esforços, si es té clar que l’enemic està fora i no dins, perquè és més important el que ens uneix que no el que ens separa. En aquest sentit, de vegades es dedica molt temps al conflicte intern, al treu-te tu per posar-me jo, a mirar de reüll els nostres companys i companyes, i es perd un temps preciós que es podria i s’hauria de dedicar a explicar el projecte de l’esquerra transformadora, a posar en evidència les mentides de les dretes polítiques i mediàtiques, etc. El que crec és que aquesta coalició entre Podem i Izquierda Unida fa temps que hauria d’haver fet un pas més i treballar conjuntament més enllà de l’institucional o l’electoral, organitzant-se a tot el país. Perquè com va deixar dit Gramsci, les idees no viuen sense organització. Aquesta lliçó s’hauria d’haver après ja, perquè el repte és majúscul i no ens podem permetre que, amb la que està caient, l’extrema dreta segui en el Consell de Ministres. Ens hi juguem massa.

-En aquesta ocasió el llibre també té un vessant local i parla de Mataró, a molts dels articles. ¿Per què els inclou? ¿El conflicte identitari generat sobre el procés l’ha portat a remarcar la seva identitat local?

Notícies relacionades

Adif adjudica la redacció del projecte de remodelació de l’estació de tren de Mataró

Un incendi afecta un edifici de cinc plantes a Mataró

Es diu que la pàtria d’un és el seu barri, o fins i tot la seva infància, que deia Rilke. No crec que tingui res a veure amb el procés, si bé a mi aquests conflictes nacionalistes al voltant del món, no només aquí, el que han fet en els últims anys ha sigut que em reafirmi encara més en la meva identificació amb el meu barri, amb la meva ciutat, amb la meva gent. Però sobretot amb la meva classe social, que sembla que és una cosa que ja no està de moda però que continua sent absolutament determinant. Aquelles persones que, com jo, tenim inquietuds a l’hora de posar negre sobre blanc les nostres reflexions, tenim l’obligació de parlar del nostre entorn més pròxim, i en aquest sentit jo sempre he estimat reflexionar sobre el meu barri i la meva ciutat, en els quals em sento molt a gust. A mi, suposo que com a tot el món, m’ha marcat profundament créixer en un barri com el meu, el de Cirera de Mataró, un barri de gent humil arribada de tots els llocs d’Espanya amb una mà al davant i una altra al darrere. La gent de barri ho tenim més fàcil per viure amb els peus a terra, perquè sabem el que és haver d’aixecar-se aviat per anar a treballar molt, perquè ho hem vist quotidianament a casa nostra, perquè ningú ens ha regalat res. El procés precisament ha tingut també a veure amb això, perquè alguns dels dirigents que van prendre determinades decisions crec que ho van fer perquè tenen un desconeixement absolut de la realitat del país que tant diuen estimar. I molt em temo que alguns d’ells, que fins i tot han ocupat la presidència de la Generalitat, no tenen ni idea del que són els barris com el meu, en els quals viuen molts catalans i catalanes, tot i que de vegades hi hagi qui insinuï que en realitat no ho som, o que ho som de segona categoria. Doncs mira, no. Perquè com va dir Josep Benet, Catalunya és un sol poble. O hauria de ser-ho, tot i que hi hagi qui s’entossudeixi que no sigui així.

Més notícies de Mataró a l’edició local d’EL PERIÓDICO