Calor, sequera i eucaliptus, un còctel perfecte per al foc

Unes condicions meteorològiques adverses, un territori a vegades de difícil accés, una gestió deficient dels boscos i dels incendis com a eina agrícola, unes espècies forestals fàcilment combustibles i, com a última desgràcia, la mà dels incendiaris. Els ingredients perfectes per a l’expansió del foc s’han combinat aquests dies a la façana atlàntica peninsular.

«Els incendis a Galícia tenen un origen multifactorial. Fa 30 anys també hi havia eucaliptus i la muntanya no cremava amb tanta facilitat», posa com a exemple Eduard Planas, investigador del Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya (CTFC). En la seva opinió, és d’il·lusos atribuir la totalitat dels focs, o almenys una part substancial, a màfies dedicades o a malalts afectats de piromania. Tampoc són certes les notícies sobre possibles requalificacions del terreny, perquè la llei espanyola de muntanyes, de l’any 2003, va proscriure construir durant 30 anys a les àrees forestals que havien patit incendis.  

Planas, expert en política forestal i governança ambiental, considera que en primer lloc s’ha de tenir en compte l’estructura rural de Galícia, caracteritzada per la població disseminada en petits pobles. Allà és tradicional fer servir el foc per desbrossar o recuperar les pastures: «Les cremes agrícoles estan molt arrelades a l’Atlàntic, des del nord de Portugal fins al País Basc» i estan «molt poc regulades», afegeix. A Galícia, prossegueix l’expert del CTFC, hi ha molts sinistres per aquesta causa al llarg de l’any, però «no acostumen a ser notícia perquè no van a més». El que passa és que aquesta vegada s’ha produït una conjunció de factors molt adversos.

La setmana passada, les condicions meteorològiques a les zones afectades pel foc rondaven el temut triple trenta (30º de temperatura, 30% d’humitat i vents de més de 30 quilòmetres per hora), però el pitjor de tot és que els boscos es troben exhaustos després d’una temporada seca de solemnitat. A Galícia i Astúries va ploure a l’estiu el 75% menys, segons dades de l’Aemet. Com a resultat, per exemple, n’hi ha prou de comprovar que les reserves d’aigua als embassaments gallecs es troben en un inesperat 46% i que el Miño té el 46% menys de cabal. Un altre factor és òbviament la calor: «Aquests grans incendis ens avisen del que pot passar assíduament en un futur pròxim», adverteix Planas.

Substitució de cultius

Notícies relacionades

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

El revolucionari projecte per a obtenir energia solar des de l'espai en 2030

A tot això s’hi suma el fet que algunes de les espècies més freqüents al nord-oest, com ara eucaliptus, pinastres i pins insignes –el 70% del territori forestal a Galícia són monocultius d’espècies al·lòctones utilitzades per obtenir fusta i pasta de paper–, cremen amb gran facilitat. Planas, malgrat això, creu inadmissible culpar els petits propietaris que fa 30, 40 o 50 anys van decidir substituir els camps de blat de moro. «En aquells temps no hi havia altres ingressos i es va pensar que la millor manera d’optimitzar el mitjà era a través de plantacions forestals». L’expert reconeix que els pins o els eucaliptus són fàcilment combustibles, «però s’ha de reflexionar sobre per què es van plantar». «No els pots dir ara que tornin a posar roures», insisteix. 

Planas també atribueix l’expansió actual dels focs a l’enyorada gestió del territori i al despoblament rural. Antigament, prossegueix, hi havia granges amb prats, cases, bestiar, activitats agrícoles... I ara hi ha bosc. «Abans teníem fronteres físiques per als focs. Ara tenim més matèria combustible», explica.