Olor de cremat a les terres de l'os

Luis Fernández, tècnic de la Fundació Os Bru (FOP), col·loca el telescopi per tenir una bona perspectiva d’un vessant on, segons explica, en les últimes setmanes s’han vist deambular diversos exemplars d’os, inclosa una femella. Al seu costat se situa el biòleg Fernando Ballesteros. Els observadors conversen en veu baixa. Es tracta d’un barranc que es precipita sobre la vall del Sil, al nord-oest de la província de Lleó, un paratge de difícil accés que els plantígrads recorren a la recerca dels aglans que proveeixen els abundants roures rebolls.

S’està fent de dia, potser el millor moment per observar-los, i els animals no fallen: primer n’apareix un exemplar transitant per un penyalar, acumulacions de petites roques que es van formar en l’última gran glaciació; després se’n passeja un altre fugaçment al costat d’un enorme reboll. El tercer, un mascle de grans dimensions, s’entreté en el que, des de lluny, sembla una acumulació de glans. Al final se n’observen dos exemplars més, tot i que cap és la femella que els especialistes de la FOP estan buscant. Un per un, tots s’enfilen per la muntanya i s’allunyen dels telescopis. Fernández ha anotat la coloració dels animals per després poder-ne fer un seguiment individualitzat.

Temporada molt seca

Tot podria ser idíl·lic si no fos perquè bona part de la vegetació que envolta les zones per on deambulen els ossos està morta. Carbonitzada. Un incendi declarat fa dues setmanes, que va coincidir amb el que va afectar Galícia i Portugal, es va propagar des de la pròxima Matalavilla fins a les rodalies de la presa de les Ondinas, situada cap a l’oest. L’abundància de bruc i altres matolls moribunds, resultat d’una temporada seca de solemnitat, va impulsar les flames. Les rouredes afectades, alguns d’ells centenaris, trigaran a recuperar-se. Es percep pudor de cremat.

Falta d'aliment

El municipi de Palacios de Sil, que acull una de les millors poblacions d’os bru de la serralada Cantàbrica, així com llúdrigues, cabirols, cérvols, isards i un dels últims cantadors de gall fer, va patir dos petits focs més en les dues setmanes prèvies. A més a més, de forma simultània al focus de Matalavilla se’n va registrar un altre a Peranzanes, a la pròxima serra dels Ancares, i un més a Sosas de Laciana (Villablino), uns quilòmetres al nord-est, en direcció al port de Leitariegos. Tothom a la zona, inclòs l’alcalde del municipi, dona per fet que els incendis van ser intencionats.

No només es veurà afectada la fauna i l’incipient turisme que en viu, sinó que les muntanyes ara ennegrides també eren aprofitades per a l’obtenció de fusta, per caçar i com a pastura per al bestiar. És difícil imaginar-se qui hi pot sortir guanyant, es pregunten els veïns. «Això és d’algú que coneix la zona i sap que aquí hi ha ossos», sintetitza Luis Fernández, experimentat coneixedor d’aquests paratges. De fet, com recorda el membre de la patrulla de la FOP, era un secret àmpliament conegut que en aquest paratge de Palacios de Sil era relativament fàcil observar-ne exemplars. «Per això hi havia vingut tanta gent en els últims mesos», afegeix.

Els ossos són massa intel·ligents i ràpids perquè les flames els hagin encerclat, i per això es creu que no ha mort cap exemplar. «Sense les cireres i els nabius, aliments essencials a l’estiu, tot indicava que els veuríem amb aspecte famèlic, però sembla que s’han engreixat amb normalitat», tranquil·litza Fernández. No obstant, el que és clar és que ara s’ho pensaran més a l’hora de tornar i reproduir-se.

Notícies relacionades

L'ecosistema os-home

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

«Les femelles venien [al parc natural de l’Alto Sil] perquè hi havia glans, especialment en anys com aquest en què ha sigut escassa la collita de fages, els fruits del faig. Aquí podien alimentar les cries», explica Ballesteros, que dirigeix un programa europeu Life per expandir la presència de l’os en les pròximes serres dels Ancares i el Courel, a Galícia. «A més a més, als ossos els agraden els llocs amb molta vegetació perquè és més fàcil refugiar-s’hi –afegeix Fernández–. És possible que aquestes zones es perdin com a lloc de reproducció». A més a més dels roures, s’han vist perjudicades poblacions d’avellaners i verns bords, dos arbustos que proveeixen aliment i que trigaran anys a renéixer i tornar a donar fruit. També s’observen aurons i freixes molt afectats.

Avançant cap a Astúries, el panorama és igual de desolador, com ho mostra Elías Suárez, membre d’una altra patrulla de la FOP. Al municipi de Degaña, una excel·lent zona d’ossos, l’ajuntament va habilitar fa dos anys un punt d’observació en un barranc ple de roures, molt freqüentat pels animals. «Aquí es va canviar la truita, que era un bon reclam turístic, per l’os», narra Suárez. Tot semblava anar bé... fins que llavors va arribar el foc. Un altre incendi. Diverses carreteres van quedar tallades i es van desallotjar tres poblets pròxims. «El fum ho va cobrir tot. Els ocells van deixar de cantar», relata Suárez. Ara el Mirador de l’Os de Degaña exhibeix un horitzó negre. Dues setmanes després encara es percep la pudor de cremat.