Vilanova i la Geltrú, port balener

Una cosa molt grossa està passant al davant de la costa al sud de Barcelona, a només cinc milles d’on trenquen les onades al Garraf, i això de gros no és per dir-ho, ja que es tracta de preciosos exemplars de rorqual comú, el segon animal més gran del món, només va al darrere de la seva cosina llunyana la balena blava, un mamífer que encara no és clar si ha aconseguit sortir amb èxit del coll d’ampolla de l’extinció. La seva visió en directe dimecres passat és un plaer que mereix ser explicat, no simplement per l’aspecte estètic de l’assumpte («¡bufa a babord!», i tota la tripulació gira la vista), sinó perquè és interessant des del punt de vista científic, que ho és molt, i fins i tot polític, perquè avisats queden, aquí sortirà fins i tot Franco caçant balenes a escopetades.

  

  A principis del segle XX, els baleners del port gadità de Getares no donaven l’abast. Els rorquals passaven en les seves migracions periòdiques, de l’Atlàntic al Mediterrani i viceversa, a només dos quilòmetres de la platja. Era un anar i venir de vaixells i de recarregar els arpons. Easy money. Els nets dels exemplars que van sobreviure a aquell balenicidi són l’objecte d’estudi del capità de l’Edmaktub, Eduard Degollada, i el seu equip de col·laboradors. Dimecres passat va ser dia d’expedició. La paraula expedició s’ha de dir amb la boca petita, sense èpica, perquè en tot moment des del catamarà s’albirava ben siluetejada la xemeneia de Cubelles. Sense èpica, però amb emoció, perquè l’observació de balenes a tocar de port, sense necessitat de viatjar a la península Valdés argentina o a la badia australiana de Hervey és sens dubte una raresa per als poc mariners.

  

Com que són vigílies de Sant Jordi i abans de prosseguir, una puntualització és indispensable. La lectura de Moby Dick sempre és recomanable. És més que un gran llibre. És el Quixot dels Estats Units. Més encara, Moby Dick diu tant d’Amèrica del Nord com el Quixot ho fa d’Espanya. Però per submergir-se en el món de les balenes i abans embarcar-se a l’Edmaktub és tant o més aconsellable rellegir Chiman, una joia gairebé enciclopèdica escrita pel professor Àlex Aguilar. Alguns apunts del que a continuació s’explicarà, sobretot els més sorprenents, han sigut seleccionats d’aquesta amena i indispensable obra.

  

  Ara toca tornar al vaixell. Parteix del port de Vilanova i la Geltrú, el sobrevingut Nantucket català. Allà l’Edmaktub té amarratge gratis. Així col·labora el port esportiu de la ciutat amb aquest projecte d’investigació. El gran donant, no obstant, és el Zoo de Barcelona, que hi ha aportat 62.000 euros des del 2013 i té la intenció de prosseguir. 

L’aigua sembla la d’un llac. Fins i tot fa una mica de iuiu. Amb rumb oest, de tant en tant se sent un xap-xap. Són peixos lluna i la seva inversemblant forma de nedar. Amb l’aleta del clatell donen cops a l’aigua. Sembla que saludin. Són l’ornitorrinc del mar, una altra prova que, en cas que existeixi, Déu té sentit de l’humor. «No sabem per què, però quan veiem molts peixos lluna, solem trobar balenes», avisa Degollada. Les paraules del capità són un bon presagi.

   

Cent dofins

 El segon senyal que el dia promet és la sobtada aparició de dofins, un fet freqüent quan es navega, és veritat, però és llavors el moment de descobrir que la tasca d’investigació que porta a terme l’Edmaktub es desenvolupa amb uns equips tecnològics que haurien fet plorar d’emoció el mateix Jacques Cousteau. El capità Degollada també és el capità Dron. Posa en vol el robot i és així com es descobreix que la desena de dofins que neden i juguen al davant del vaixell només són una mínima porció de la manada, potser un centenar d’exemplars.

A VISTA D’OCELL

D’això va, en realitat, aquesta expedició, de quines conclusions es poden treure de l’observació dels rorquals comuns com mai s’havien estudiat, a vista d’ocell i molt de prop.

    

Aquesta és una espècie gegantina, de gairebé 25 metres de longitud, però poc donada al xou. No salten sobre les onades. Rara vegada treuen la cua de l’aigua. Això és més de catxalots. Bufen, això sí. Els rorquals treuen l’esquena i bufen. Dues o tres vegades consecutives. Després, es preparen per a

la immersió, gairebé com un banyista de grans dimensions A la piscina. Posen el culet en forma de rodona, com un paó, i se submergeixen. Des de la coberta del vaixell la seva visió és una cosa fins i tot fantasmal. Potser fins i tot molts navegants d’esbarjo hi han passat a prop sense albirar el rorqual que tenien a menys de 100 metres. Els mariners de cap de setmana estan pel velam i per posar-se protector solar. No escodrinyen el mar. Això ho fa amb molt d’ofici l’equip de Degollada, amb una guaita a cada cantonada del catamarà, com si fos un radar que cobreix 90 graus de radi. L’esforç d’atenció permanent és esgotador. La recompensa, això sí, és majúscula, mai tan ben dit. Al quadern de bitàcola del dimecres 18 d’abril del 2018 s’hi anota l’observació de tres exemplars diferents. Se’ls diferencia per l’aleta dorsal, la seva empremta dactilar. 

L’interessant és el que hem dit: l’oportunitat que ofereix el dron. Hem de tenir un permís especial per sobrevolar balenes. Degollada en té un. També bona mà. Cada any perd un equip. Però ha valgut la pena perquè els drons han permès a aquest veterinari de formació universitària contradir el saber establert. Els manuals sostenen que els rorquals travessen l’Estret de Gibraltar amb destí al mar de Ligúria. Allà mengen en abundància durant els mesos d’hivern i després retrocedeixen sobre els seus passos. Els manuals s’equivoquen, diu.

ELS EXCREMENTS EMERGENTS

L’orografia del Garraf ha convertit aquesta zona en una mena de Mercabarna de proveïment dels rorquals comuns. Canons com és ara el Foix penetren fins a les profunditats del mar i aporten nutrients perquè la cadena tròfica funcioni com un rellotge i, a més a més, d’una manera que ja voldrien al mar de Ligúria. Allà, assegura Degollada, no sense certa sorna, les balenes s’alimenten en les profunditats. Surten, naturalment, a respirar, però a la superfície és inusual la presència de krill. «De vegades allà saben que les balenes estan submergides només perquè n’emergeixen els excrements», explica. I els excrements d’un rorqual, tal com Degollada ha aconseguit també gravar amb un dron, fan passar la gana  a qualsevol. Fins i tot les ganes de fer un capbussó.

Davant de Vilanova, en canvi, els rorquals mengen de vegades a la superfície. Pot semblar una activitat quotidiana, sense importància, però des del punt de vista científic és interessantíssim. Significa que no estan de pas, que no hi són en mode pilot automàtic, que a la seva manera aquestes balenes estan empadronades durant mig any en aquesta zona de la costa perquè ecològicament és un lloc apte per a això.

Notícies relacionades

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

El revolucionari projecte per a obtenir energia solar des de l'espai en 2030

Total, que la videoteca de l’Edmaktub creix any rere any en quantitat i qualitat. Té, tal com hem dit, un rorqual en ple alleujament fecal. En té un altre de molt recent donant una descomunal queixalada a l’aigua per capturar l’invisible aliment que es fica al pap. En té, per descomptat, respirant, un moment molt especial, perquè si unes gotes de la bufada toquen el dron, aquestes es recullen amb cura per obtenir-ne mostres biològiques. I té també ha gravat alguna mare amb la seva cria, però, vet aquí la mala notícia, això és una excepció. L’observació de cries és escassa i la conclusió que se’n treu, almenys d’entrada, és que des que Miguel López, el 21 d’octubre de 1985, va disparar l’últim arpó de la caça balenera a Espanya, la recuperació d’aquesta espècie avança a passets de Famosa. La caça intensiva va fer per descomptat molt de mal. Però després d’allò han vingut el canvi climàtic i la contaminació dels mars. Per això obté més valor la investigació de l’Edmaktub, perquè es tracta d’una espècie encara en perill d’extinció. I perquè, qui sap, el dia menys pensat Degollada aconsegueirà gravar amb el seu dron l’escena mai vista del rorqual, la còpula. Del festeig n’hi ha constància, però d’aquella rebolcada de més de 100 tones, si se suma el pes de la parella, no. Mar arrissada en els preliminars, és un suposar, i mar grossa, potser arbrada, en el frenesí final.

¿Li sembla al lector un somieig un xic exagerat? Doncs serveixi com a resposta per acabar un detall aportat per Aguilar al seu amè Chimán. Recorda l’autor l’ Olympic Challenger, el vaixell balener amb què Aristotelis Onassis, als anys 50, va causar estralls en aigües del Pacífic. Cada balena blava que capturava li reportava un milió de dòlars, i només davant  la costa peruana es calcula que en va matar unes 2.000. Era un pirata balener, un malvat i, també, un home de dubtós bon gust, ja que els tamborets d’aquell vaixell estaven forrats amb pell de penis de catxalot.