Teresa Ribera: "Els ajuts al vehicle elèctric, inclosos bicis i patinets, ja estan a punt"

Teresa Ribera (Madrid, 1969), la ministra per a la Transició Ecològica, ha acordat sense soroll el pla de tancament de l’obsoleta mineria del carbó, ha embridat la desbocada tarifa elèctrica i ha eliminat l’impost al sol en només quatre mesos. Ara acaba de sacsejar la societat al posar data de caducitat al dièsel i la gasolina en l’esborrany de la llei de canvi climàtic. Ens explica quines lliçons està traient d’aquest debat i ens avança alguna de les noves mesures que ja estan al forn

De l’enrenou causat per l’anunci de la prohibició de venda del dièsel i la gasolina el 2040 em quedo amb la petició dels fabricants que li han recordat que mesures similars en altres països com França i Alemanya estan sent acompanyades amb abundants ajuts públics a favor del cotxe elèctric.

M’alegra molt que tinguin aquest plantejament, perquè fins ara només reclamaven ajuts per vendre i produir els vehicles actuals, sense visió de futur.  Nosaltres traurem ben aviat, en les pròximes setmanes, una convocatòria a través de l’IDAE (Institut per a la Diversificació i l’Estalvi de l’Energia) amb ajuts a la compra de vehicles, inclosos autobusos, motos, bicicletes i patinets elèctrics, però no només això. També oferirem recolzament a la R+D, aspecte clau per a la reconversió que ha d’afrontar la indústria, i a les infraestructures de càrrega, que no hi ha.

¿Quine prioritats s’han fixat?

Les àrees metropolitanes. Em sembla molt bé que la companyies elèctriques col·loquin punts de recàrrega a totes les autovies, però la gent ha de perdre la por del cotxe elèctric i crec que la dimensió adequada ara són àrees metropolitanes, on es puguin combinar diferents opcions de mobilitat elèctrica.

Per fer-ho, faran falta diners.

Tenim un pressupost assignat per a aquest any de 50 milions, que estem intentant incrementar al màxim, però encara no m’atreveixo a donar una xifra.

¿Aquest pla tindrà continuació? Un dels acords amb Podem establia ajuts ininterromputs a la mobilitat elèctrica fins al 2020.

El recolzament serà continuat en el temps. Hi ha una cosa que no ha sortit a la llum i que ens anirà molt bé. En la reunió de ministres de medi ambient de la UE vam acordar un sistema que incentiva la penetració de cotxes elèctrics creant una bonificació per a països que estiguin per sota del llindar de mitjana de la UE. Espanya està a la cua en la venda de cotxes elèctrics, juntament amb els antics països de l’Est i serem, per tant, beneficiaris d’aquest recolzament financer.

¿Serà suficient?

Sí. Els ajuts s’aniran establint d’acord amb el sector i es modularan segons el que sigui més necessari recolzar en cada moment. El que no expliquen els fabricants és que a Alemanya i França la indústria fa una aportació important a les subvencions. La indústria espanyola ha fet molt bé els deures, amb els ajustaments necessaris durant els anys de la crisi. Va ser un exercici de responsabilitat importantíssim per part d’empresaris i de sindicats, però arriba el moment en què el plantejament ha de ser molt més ambiciós i compromès.

La reacció més dura l’han protagonitzat des de la UGT. Pepe Álvarez, el seu secretari general, ho ha qualificat de barbaritat. ¿Ha parlat amb ell?

Sí. Li he dit que no ho comparteixo, que francament el que han de fer és mirar al futur, no al passat. En canvi, sí que em van semblar molt aclaridores les paraules del secretari de Comissions Obreres, Unai Sordo, que crec que ha entès de què va aquest debat: d’acompanyar aquest procés de reconversió assegurant que el percentatge del PIB de la indústria i la seva ocupació no es perdin. És absurd posar portes al camp.

També monopolitza el debat al carrer. Els ciutadans es plantegen que passarà amb el seu cotxe. ¿Què els diria?

És que no estem acostumats a pensar amb tanta anticipació. A m’han arribat a fer aquesta pregunta: “¿Què faig amb el meu cotxe? No el puc vendre”. Si vostè pensa que el cotxe que té avui el mantindrà durant 25 anys o 30 anys, és molt optimista perquè duren una mitjana de 10 o 12 anys. El cotxe que tenim ara és indiferent. Fins i tot si el vol comprar pròximament. Però, si el vol adquirir més endavant, el que ha de fer és, simplement, prendre nota de per on aniran les coses.

Alguns han parlat de brindis al sol.

La nostra proposta el que fa és donar orientacions perquè hi hagi capacitat d’anticipació i orientació per a la reconversió de la indústria en 22 anys. Per tant, no és un brindis al sol, és un senyal orientador important. És molt difícil pensar en un horitzó més lax. Pensem que moltes ciutats a Europa i a Àsia ja han introduït prohibicions de circulació el 2025, i de matriculació, el 2030. Les coses s’han d’emmarcar en el seu just context i sense exageracions. Actualment, ningú pensa, ni els fabricants de cotxes tampoc, que els vehicles que circulin el 2040 seran una emulació dels actuals. No sabem si seran elèctrics, d’hidrogen o d’una altra tecnologia, però el que sí que sabem és que seran vehicles que no emetran CO₂ ni altres contaminants per la nostra salut i la dels nostres fills.

¿Si no ens posem les piles, correm el risc que d’aquí uns quants anys ens envaeixin els cotxes elèctrics xinesos, que van molt avançats?

Si deixem passar el tren, és molt possible que ens passi per sobre i ja no hi puguem pujar. I Espanya això no s’ho pot permetre. El principal risc, la principal irresponsabilitat és mirar cap a un altre costat quan els senyals estan molt clars pel que fa a on anem. El que hauríem d’aconseguir és estructurar un pla per al sector de l’automòbil que determini quines són les qualificacions professionals que es requereixen, concentrar la inversió en la producció dels cotxes més avançats i que la R+D s’orienti en aquest sentit.

¿L’equiparació de l’impost al dièsel es mantindrà tot i que no s’aprovin els Pressupostos?

És una pujada d’un tipus impositiu d’una figura fiscal que ja existeix; de manera que n’hi ha prou amb una decisió del Govern. Els motius de la reforma fiscal es mantenen No hi ha res que ens permeti pensar que la fiscalitat del dièsel ha de ser inferior a la de la gasolina.

¿Estudien l’opció d’allargar la vida d’algunes nuclears?

Aquest és el nucli del treball que estem fent en el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima. Estem perfilant quin ha de ser l’escenari més raonable del mix energètic i li demano paciència, perquè d’aquí unes quantes setmanes ho donarem a conèixer.

¿És realment possible instal·lar 3.000 megawatts de renovables a l’any fins al 2030, com preveu l’esborrany de la llei? ¿Es farà seguint amb el sistema de subhastes?

Aquest és un gran desafiament, perquè efectivament es requereixen subhastes que realitzarem d’aquí poc. La primera es farà el primer trimestre del 2019 i com a mínim serà de 3.000 MW. Però encara podem fer molt més. Ens plantegem hibridar parcs eòlics i solars, instal·lant-ne un on ja n’hi hagi un altre, perquè podem aprofitar els punts de connexió. L’autoconsum que acabem de desbloquejar també és important. Així com potenciar l’emmagatzemament, que és fonamental en un procés de transició.

¿És viable ja des del punt de vista tecnològic?

Hi ha una capacitat d’emmagatzemament fantàstica que mai ha sigut contemplada a través del bombatge de la hidràulica amb renovables. La mateixa aigua torna a produir electricitat diverses vegades.  O com ja fa a Alemanya, que aprofita les bateries dels cotxes per abocar a la xarxa l’energia que tenen emmagatzemada, la qual cosa ja és el súmmum.

Vostè va dir en una de les seves primeres entrevistes que abans de l’estiu tindria una resposta per als inversors espanyols atrapats per les retallades a la renovables de l’anterior Govern.

La tindrem aviat. No només per als inversors espanyols, sinó per a tothom.

¿Intentarà assolir acords amb els inversions estrangers que han presentat demandes per valor de 15.000 milions d’euros i han començat a guanyar-les? 

L’estratègia jurídica empresa per l’anterior Govern fa difícil arribar acords extrajudicials. Però és un assumpte que s’ha de resoldre immediatament, perquè hi ha un gran potencial d’inversió estrangera per a la modernització del nostre país, però aquests inversors encara han de superar la barrera de tancar aquest capítol.

¿Com?

Treballem ja en les solucions. És urgent que la llei resolgui aquesta situació com més aviat millor, perquè recuperin una retribució raonable.  Les retallades han sigut una de les coses que més mal ha fet en un moment en què és fonamental generar un bon clima de negocis i de confiança en l’economia.

També figura en l’acord amb Podem la supressió dels anomenats ‘beneficis caiguts del cel’, les retribucions extra que obtenen les companyies per la centrals hidroelèctriques i nuclears que ja estan amortitzades.

Sobre aquests beneficis hi ha un debat teòric sobre si en realitat les centrals estan amortitzades o no, però més enllà d’això se’ns presenta un dilema: ¿com podem combinar l’electrificació de la societat, que generarà també un gran volum de negoci a les companyies, amb els preus tan elevats que tenim ara? No és viable continuar així. Els preus són tan elevats perquè sorgeixen d’un mercat en què tota l’electricitat es retribueix al cost de l’últim megawatt que entra en el sistema, que per definició és el més car, perquè les seves matèries primeres són cares i tenen un impost al CO a través del comerç de drets d’emissió. Es tracta de veure com se socialitza aquest benefici per facilitar el procés de transició. Hem de ser prou hàbils per fer-ho bé. No es tracta de voler castigar ningú, sinó de saber quina part d’aquests beneficis han d’estar destinats a l’interès públic, a baixar la factura de la llum. Si electrifiquem el país, no ho podem fer amb una factura inabordable.

¿Es desmantellarà el Castor?

Tenim un informe d’Enagás i un del MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) i remetrem aquesta informació al Parlament, perquè em vaig comprometre a fer-ho. És bastant obvi que no s’ha de recuperar aquest magatzem. Som bastant escèptics sobre que sigui necessari invertir en noves instal·lacions de gas. Però després s’ha de prendre una decisió més complexa sobre el que s’ha quedat allà. La lògica ens porta a pensar que, si no l’hem d’utilitzar, el que s’ha de fer és desmantellar-lo com més aviat millor, però ho he de fer en condicions de seguretat per evitar que es repeteixin els terratrèmols. Davant d’aquesta opció, els tècnics es mostren preocupats, perquè no és tan senzill. L’altra opció seria el taponament definitiu. Actualment, hi ha un taponament provisional que, evidentment, s’hauria reforçar.

Estem tenint una tardor amb temporals molt destructius, que no cessen i causen un degoteig de morts, l’última en el descarrilament d’un tren a Catalunya. Assumint que és una manifestació del canvi climàtic que ja fa temps que està entre nosaltres, ¿ens hi hem d’acostumar o es podrà revertir en el futur?

La major part d’aquests fenòmens, la seva especial intensitat i freqüència, són anomalies que han sigut descrites pels científics, que han remarcat de fa anys que aquest és el tipus de coses ja posen cara al canvi climàtic. I és molt probable que ens hi hàgim d’acostumar. Per evitar mals majors és urgent la reducció d’emissions. També hem d’aconseguir que les nostres infraestructures puguin resistir el que ha de venir.

Notícies relacionades

Espanya prohibirà la matriculació de cotxes dièsel, gasolina i híbrids a partir del 2040

Ribera veu suficients 22 anys per adaptar-se al final del dièsel i de la gasolina

Respecte a la reducció de les emissions de CO₂

He tingut la sort, entre cometes, de formar part de dos governs que s’han trobat amb el mateix problema. I és que el govern anterior no s’havia pres seriosament la lluita contra el canvi climàtic. Discrepo d’aquestes organitzacions. Nosaltres reduirem les emissions un 37% en 11 anys, cosa que és un esforç importantíssim i ens col·locarà en el camí d’aconseguir la descarbonització completa 20 anys més tard. Dubto que tinguem capacitat de digerir tots els processos que suposaria anar més enllà d’aquesta reducció.