L'era dels extrems climàtics ja és aquí... i res està preparat

L’era dels extrems climàtics ja està aquí. En els últims 20 anys, més de 12.000 fenòmens meteorològics extrems han deixat el seu rastre a pràcticament tots els racons del planeta. Pluges torrencials, huracans, inundacions, onades de calor i sequeres han segat la vida de495.000 personesi han deixat al seu pas unes pèrdues de3,54 bilions de dòlars, segons lesdades de l’Índex de Risc Climàtic Global de Germanwatch. Però ¿és la crisi climàtica responsable d’aquests fenòmens? La resposta és més complicada del que, a priori, podria semblar. Científicament no seria correcte atribuir un esdeveniment meteorològic concret, com el cas d’una tempesta o una gota freda, a l’estat d’emergència climàtica. Però, a falta d’estadístiques a llarg termini que confirmin aquesta relació, els experts recorden que lacrisi climàticaestà relacionada amb l’augment de la freqüència i la intensitatd’aquest tipus d’esdeveniments. Aquesta és la cara més visible d’una era dels extrems climàtics que en els últims anys ha deixat innombrables danys tant humans com materials a tot el planeta.

Els últims episodis de gota freda, també coneguts per les sigles ‘DANA’ (Depressió Aïllada en Nivells Alts), que han afectat la península Ibèrica aquest últim any. La pluja torrencial que va provocar l’avinguda del riu Francolí, a Tarragona. Lesinundacions de Sant Llorenç, a Mallorca. Elsintensos xàfecsviscuts aquesta tardor, els més abundants de què es té constància en l’últim mig segle.L’onada de calor  que aquest estiu ha ofegat una Península ja en risc de desertificació i que ha deixat rècords de temperatura històrics. Tot això escenifica aquests extrems. Però, tot i així, cap d’aquests fenòmens es pot atribuir directament al’alteració del climacausada per l’acció humana. «Els models que utilitzem per estudiar el clima mostren que en un escenari de canvi climàtic estarem més exposatsa aquest tipus de fenòmens. No podem fer extrapolacions directes, però sí confiar en aquests patrons», argumenta José Manuel Gutiérrez, investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a l’Institut de Física de Cantàbria.

A falta de confirmació, proves

Gutiérrez explica que aquest tipusd’estudis d’atribució van començar fa relativament poc i encara fa falta més recerca per parlar de manera més contundent. Una cosa són els fenòmens meteorològics concrets (tempestes, tornados, huracans, gelades, calamarses o neu, per exemple) i una altra de molt diferent el clima (els valors mitjans recollits durant llargs períodes de temps). «Ara per ara s’han estudiat alguns esdeveniments individuals. Però necessitem més temps i dades per extreure conclusions més robustes en l’àmbit global», afirma l’expert en meteorologia, que pronostica que les dades més concloents fins ara arribaran amb el pròxim informe del Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic del 2021.

A falta de confirmació oficial, la relació entre la crisi climàtica i els fenòmens meteorològics extrems tindria unaexplicació física més que evident. Rubén Sousse, físic dedicat a l’estudi de l’atmosfera a la Universitat de Bremen (Alemanya), apunta que la demostració no és cap altra que elcicle de l’aigua. L’emissió de gasos contaminants genera el ja conegut efecte d’hivernacle, responsable de l’escalfament global. Això, alhora, provoca que els oceans reaccionin a la pujada de les temperaturesevaporant més aigua. I aquest procés és el que, grosso modo, estaria alimentant uns fenòmens atmosfèrics cada vegada més freqüents i extrems. I no és que plogui més o menys que abans. Sinó que els nivells de precipitacions que antigament queien repartides al llarg d’un any sencer ara es concentren en uns quants episodis. «Perquè ens entenguem, és com si estiguéssim tirant-li més llenya al foc», afirma Sousse.

Un any catastròfic

«Les onades de calor i les inundacions que solien produir-se una vegada cada 100 anys són cada vegada més freqüents , diul’últim informe de l’Organizació Meteorològica Mundial (WMO), presentat per Petteri Taalas, secretari de la institució, durant la COP25. Els efectes de les precipitacions irregulars ja deixen marca a escala global. Mentre en una part del món es produeixen tempestes, huracans i inundacions; en una altra predominen les sequeres. Una mostra són les dades d’aquest últim any. Vist en perspectiva, el 2019 tanca la dècada amb lestemperatures més altesdes que es té registre. En aquests últims 365 dies, les intenses precipitacions han fuetejat amb especial força la part central dels Estats Units d’Amèrica, la zona septentrional del Canadà, el nord de Rússia i la zona d’Àsia sud-occidental. Fins ara, a l’hemisferi nord s’han produït 66 ciclons tropicals, una xifra notablement superior a la mitjana de 56 que solen formar-se fins aquesta època de l’any.

Paral·lelament, lessequeres extremesvan afectar moltes parts del sud-est asiàtic i el sud-oest del Pacífic i lesonades de calores van rabejar en Europa. França va arribar a un nou rècord nacional de temperatura màxima de 46,0 °C (1,9 °C per sobre del màxim anterior). Austràlia també va viure la temperatura mitjana més elevada mai registrada. Alhora, això va contribuir a una temporada d’incendis que va superar els registres mitjans en llocs com Sibèria i Alaska. Les condicions de sequera a Indonèsia i els països veïns van donar peu a la temporada d’incendis més devastadora des del 2015. L’Amèrica del Sud, un dels territoris més perjudicat pels extrems de la crisi climàtica, ha viscut l’últim any tant greus inundacions al nord de l’Argentina, l’Uruguai i el sud del Brasil, així com devastadors incendis a l’Amazones, Bolívia i Veneçuela.

Conseqüències extremes

L’altra cara de l’‘era dels extrems climàtics’ és l’empremta que deixen en la vida de les persones. «Els esdeveniments meteorològics extrems són aquells que deixenefectes extrems en la societat», recorda Gutiérrez, expert en meteorologia i dades. I és que tot i que molts relacionin la crisi climàtica només amb eldesolador rastre dels huracans, el Mediterrani serà una deles zones més afectadesper la crisi climàtica. «Tot apunta que en aquesta zona les temperatures continuaran pujant i que, per tant, les sequeres s’incrementaran. Un 75% de la península Ibèrica és susceptible de convertir-se en una zona desèrtica. Això tindrà efectes innegables en els recursos naturals del territori, en les activitats que depenen de la naturalesa i en la població», afirma l’investigador amb referència als últims informes publicats sobre la qüestió.

Inundacions, tempestes i sequeres estan posant en risc la seguretat alimentària dels territoris més vulnerables del planeta. Un total de 35 milions de persones es troben en risc de fam per la crisi climàtica, de les quals 17 milions són nens. LA WMO calcula que, entre gener i juny del 2019, més de deu milions de persones van haverd’abandonar casa seva com a conseqüència dels danys que la crisi climàtica. Si la situació segueix com fins ara, els desplaçaments associats a fenòmens meteorològics extrems podrien triplicar-se fins a arribar a una xifra d’aproximadament 22 milions de persones a finals de 2019. I aquesta és només la punta de l’iceberg d’una crisi mediambiental extrema que ja afecta tot el planeta.

LES CIUTATS NO ESTAN preparades PER A la crisi climàtica

LES CIUTATS NO ESTAN preparades PER A la crisi climàticaLa crisi climàtica farà estralls en el Mediterrani. Els experts apunten que, almenys a Europa, aquesta serà la zona més afectada per inundacions, sequeres i altres fenòmens meteorològics extrems provocats per l’acció de l’home sobre el medi ambient. Tot i així, lesgrans ciutats del sud d’Europasón les menys preparades per fer front al que s’acosta. L’anàlisi més completa feta fins avuidels plans d’acció climàtica de 885 ciutats europees revela que les ciutats amb altestaxes d’atur, estius més càlids, pròximes a la costa i, per tant, amb més exposició als impactes climàtics, tenen significativamentmenys plans d’acció climàtica.

L’estudi, liderat per la Universitat de Twente (Països Baixos) en col·laboració amb 30 investigadors de diferents institucions, conclou que les zones més ben preparades per fer front a la crisi climàtica són les metròpolis de més de 500.000 habitants i les localitats del nord del continent. Les dades suggereixen quela majoria de les ciutats europees, concretament un 66%, tenen un pla per mitigar els efectes de la crisi climàtica, ja sigui autònom o en sintonia amb les polítiques nacionals o europees. Només un17% de les urbseuropees compta amb un programa coordinat d’adaptació i mitigació amb què fer front als efectes de l’emergència climàtica. En l’altre extrem, el 33% manca de qualsevol manera de programa independent.

Pèrdues incalculables

Mentrestant, els esdeveniments meteorològics extrems van deixant rastre al seu pas pel territori. Per exemple, col·lapsant i inundant ciutats sense un clavegueram adaptat. El Consorci de Compensació d’Assegurances (CCS) estima que les últimes inundacions viscudes a Espanya, que van afectar especialment les regions d’Alacant i Múrcia, van provocar unes pèrdues equivalents a445 milions d’euros. Aquesta gota freda hauria sigut el segon sinistre més car en la història recent d’Espanya, després de les inundacions del País Basc de 1983. «I això només és la punta de l’iceberg», diu Pedro Tomey, director general de la Fundació Aon Espanya. «Aquestes xifres només reflecteixen la compensació econòmica dels elements assegurats. Si tenim en compte els danys humans i immaterials les pèrdues ocasionades per la crisi climàtica serien incalculables», afirma.

El rastre dels fenòmens meteorològics extrems va molt més enllà dels danys que causa en el moment. «Aquestes catàstrofes naturals també afecten l’urbanisme, la producció agrícola, els recursos del territori. Hi ha zones que queden devastades després d’una tempesta i la gent es veu obligada a reconstruir la seva vida o fugir», argumenta Tomey. A Espanya, explica, les catàstrofes climàtiques més amenaçadores arriben en forma d’inundacions, desertització i onades de calor cada vegada més intenses i duradores. «I després hi ha els incendis, que també proliferen com una conseqüència indirecta de l’augment de les temperatures, el desgast del terra i l’acció humana», diu.

Epicentres del canvi

Notícies relacionades

Més d'un terç dels mamífers marins està en perill d'extinció

Greta Thunberg i el capitalisme ferotge

Els experts situen les ciutats comepicentres del canvien la lluita contra la crisi climàtica. ElPacte dels Alcaldes pel Clima, per exemple, ja reuneix més de9.000 autoritats localsiregionals. Espanya i Itàlia destaquen com els països amb més nombre d’alcaldes adherits a aquest conveni. Les dades indiquen que l’impuls de polítiques públiques en un territori no només l’afecta, sinó que incita els del seu al voltant a actuar en la mateixa línia. Una mostra és la proliferació d’iniciatives al voltant de les metròpolis amb plans més ambiciosos de transició ecològica.

«És important que les administracions locals es comprometin amb mesures en favor de la sostenibilitat tant ecològica com social com, per exemple, la limitació del trànsit per al control de les emissions», afirma Agustí Amorós, de la consultora AIS Group, que, en col·laboració amb l’Observatori de la Sostenibilitat, engega un programa perquè els ajuntaments puguin mesurar el seu grau de compliment amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU.«Ara mateix necessitem anar més enllà de les iniciatives puntuals i apostar per una acció conjunta per fer front a aquest problema global», diu.