«Tant a Fukushima com a la Covid-19, res estava preparat»

Ja ha passat una dècada de l’accident nuclear de Fukushima. Vist en perspectiva, ¿quin balanç podem fer dels danys causats per aquest succés?

Primer de tot, cal tenir en compte que l’accident nuclear de Fukushima no va arribar sol. Va succeir com a conseqüència del terratrèmol i el tsunami més forts de la història del Japó, que van causar més de 15.000 morts. Aquestes tremolors van desencadenar un accident nuclear d’escala set, el mateix nivell de gravetat que Txernòbil. La diferència és que la contaminació radioactiva emesa per Fukushima va ser 10 vegades menor. En aquest cas, a més, el 80% de la radiació va anar a parar a l’oceà així que, per sort, la població exposada va ser moltíssima menor.

Hores després de l’accident es va desplegar el pla d’evacuació d’emergència. ¿Quin impacte va tenir aquest desallotjament d’emergència?

El pla d’evacuació va causar moltes morts prematures. Sobretot per l’estrès (i el trauma) que va ocasionar el trasllat de persones grans i malaltes. Al principi només es va ordenar l’evacuació dels primers dos quilòmetres al voltant de la central. Després es va ampliar a tres, després a 10 i després a 20. Això va implicar que hi va haver ciutadans que van ser evacuats fins a sis vegades. El problema més greu va arribar quan va tocar evacuar els col·lectius més vulnerables, que també van haver de lidiar amb la falta d’atenció mèdica i de medicaments. Els pacients hospitalaris greus, per exemple, van ser evacuats molt de pressa, traslladats en cotxes de policia i autobusos. En ple hivern. Per unes carreteres fetes malbé pel terratrèmol i el tsunami. Sense mesures higièniques. Sense saber a quins hospitals podien anar. Es va fer el possible per evitar morts per radiació a llarg termini, però no es va tenir en compte tot el mal que s’estava fent en el moment.

¿Quines conseqüències psicològiques va tenir tot això?

El pla d’evacuació després de l’accident nuclear de Fukushima va causar més mal que la radiació. El balanç global parla de més de 150.000 persones evacuades. Deu anys després, encara hi ha al voltant de 40.000 persones que no han sigut relocalitzades. Molta gent que vivia dels cultius d’arròs ho ha perdut tot i ha acabat vivint en barracons. Els estudis mostren un augment dels índexs d’ansietat, depressió, símptomes d’estrès posttraumàtic i alcoholisme entre les poblacions afectades.

El gran temor dels accidents nuclears és que desencadenin una epidèmia de càncer entre la població exposada, com va ocórrer a Txernòbil. ¿Què sabem del cas de Fukushima?

L’últim informe de les Nacions Unides mostra que no hi ha cap evidència que l’accident de Fukushima augmentés la incidència del càncer entre les poblacions exposades. Això entra dins de l’esperat, ja que els nivells de radiació emesos van ser relativament baixos. Al seu dia es va realitzar un programa de cribratge de càncer de tiroide entre els nens i es van detectar uns 200 casos que, si no hagués sigut per aquestes proves, probablement mai haurien sortit a la llum.

Als seus últims informes destaca que tant la crisi de Fukushima com la crisi sanitària actual tenen punts comuns.

Així és. Hi ha elements comuns en les dues crisis. Tant a Fukushima com en la crisi de la Covid-19, res estava preparat. La societat no tenia informació sobre com actuar en cas d’emergència. Els plans es van anar elaborant sobre la marxa. I hi va haver una falta de comunicació molt important. En el cas de l’accident nuclear, la falta d’una informació clara va fomentar la por i la desconfiança cap a les autoritats. 

¿Quina lliçó apresa de Fukushima podem aplicar al context actual?

Cal abordar les crisis amb una mirada molt més àmplia. Per exemple. A l’aplicar una mesura, cal seguir la premissa que qualsevol acció «ha de fer més bé que mal». Això implica, per exemple, que davant cada acció presa cal pensar com afectarà això el benestar general de la població i, si fa falta, plantejar estratègies per minimitzar els danys causats. Això s’aconsegueix amb una cosa tan senzilla com incloure els ciutadans en la discussió.

Molt s’ha parlat dels problemes de comunicació en contextos de crisi.

En contextos de crisi es necessita més comunicació que informació. És cert que, en general, com a societat tenim molt poca cultura científica per saber a priori què implica la radiació nuclear o l’efecte d’un virus. Però justament per això és clau que hi hagi una bona comunicació entre autoritats, experts i població general. És molt important que aquesta comunicació sigui bidireccional, perquè la societat també necessita transmetre les seves preocupacions.

Notícies relacionades

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

El revolucionari projecte per a obtenir energia solar des de l'espai en 2030

Ara que fa una dècada des de l’accident nuclear de Fukushima i un any de pandèmia de Covid-19, ¿alguna reflexió que li agradaria destacar per a aquest període?

Cal estar preparats en tots els sentits. A Fukushima hi havia protocols molt tècnics sobre com actuar en cas d’accident. Però no sobre, per exemple, com coordinar el procés d’evacuació o com gestionar la comunicació en un context d’emergència. Si alguna cosa hem après de tot això és que cal preparar-se ‘en temps de pau’ per saber com actuar en temps de crisi.