El canvi climàtic amenaça amb un altre estiu de calor extrema

Aquest any, sense anar més lluny, l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) preveu un estiu més càlid de l’habitual. El pronòstic per als mesos de juny, juliol i agost indica que a pràcticament tot el país, exceptuant el nord-oest peninsular, el més probable és que es registrin temperatures més elevades de l’esperable per a aquesta temporada. La previsió coincideix amb l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), que també pronostica unes temperatures per sobre de la mitjana a tot l’hemisferi nord del planeta. 

Si les previsions es compleixen, aquest tòrrid estiu podria deixar noves xifres rècord a Espanya. Igual que ho va fer l’any anterior. I els últims sis estius, cada un més càlid que l’anterior. L’estiu del 2020, per exemple, es va tancar amb un balanç rècord. La temperatura mitjana (23,9 ºC) va estar gairebé un grau per sobre dels valors mitjans. L’arribada de dues onades de calor, a més, va marcar xifres rècord a diverses localitats del país (els 42,2 ºC registrats a Hondarribia el 30 de juliol, per exemple, van marcar la cúspide d’un registre que va arrencar el 1956). «Es va tractar del sisè estiu consecutiu amb temperatures per sobre dels valors normals i el novè més càlid tant del segle XXI com de tota de la sèrie», conclou l’informe de l’Aemet sobre la temporada. 

«Veiem que any rere any seguim batent rècords i que, si seguim en aquesta tendència a l’alça,arribarem a valors cada vegada més elevats. Les projeccions mostren que per a finals de segle podríem estar sota unes temperatures extremes», esgrimeix Ernesto Rodríguez Camino, investigador de l’Agència Estatal de Meteorologia. «A Espanya veiem que l’escalfament global provoca estius cada vegada més calorosos. Però no només això. També observem que el canvi climàtic deixa cada vegada menys precipitacions. Menys disponibilitat de recursos hídrics. Més sequeres. Més fenòmens meteorològics extrems. I més perjudicis en tota mena d’ecosistemes», enumera l’expert en una entrevista a aquest diari. 

La cara més crua de l’escalfament global: incendis, sequeres i morts per calor

La cara més crua de l’escalfament global: incendis, sequeres i morts per calorEl fet que els estius siguin cada vegada més tòrrids té conseqüències devastadores per al medi ambient. L’augment de les temperatures unit a la falta de recursos hídrics, per exemple, crea un còctel explosiu per a un estiu sembrat d’incendis. Un recent estudi d’eltiempo.es situa l’estiu com l’epicentre dels focs més devastadors a Espanya. L’informe assenyala que els mesos estivals no només concentren la quantitat d’incendis més gran, sinó que també destaquen com aquells amb més superfície cremada. I els danys produïts per aquests sinistres són cada vegada més evidents. A Galícia, per exemple, els incendis soferts en els últims 30 anys han arrasat més d’un milió d’hectàrees, l’equivalent a tota la superfície de Navarra. 

La crisi climàtica no només afecta el medi ambient. També perjudica la salut humana. Un recent treball del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), publicat a la revista ‘Nature Climate Change’, apunta que l’escalfament global ja és responsable d’una de cada tres morts relacionades amb la calor. La investigació, que recopila dades de les últimes tres dècades, relaciona el 30% de les morts per calor notificades a Espanya amb l’augment global de les temperatures. O dit d’una altra manera, planteja que en un món sense crisi climàtica s’haurien pogut evitar fins a un 30% de les morts per calor extrema. 

«Estem molt acostumats a estudis que ens parlen de les conseqüències devastadores que tindrà la crisi climàtica en un futur, però no tant a les dades que ens mostren el seu impacte actual», resumeix Aurelio Tobías, investigador de l’institut IDEA-CSIC. El científic explica que les grans ciutats seran un dels escenaris on més es patirà l’efecte d’aquesta calor extrema, ja que el mar de formigó de les urbs produeix illes de calor que augmenten encara més les temperatures de l’estiu. Segons destaca el treball acabat de publicar, en els últims 30 anys l’escalfament global hauria provocat 117 morts a Madrid, 94 a Barcelona i 39 a Sevilla. «Si a això hi sumem les morts i els problemes de salut derivats de la contaminació veiem que la crisi climàtica ja està tenint un impacte brutal en la salut humana», comenta l’expert.

Però això no és tot. Un exhaustiu informe sobre canvi climàtic i ambiental a la conca mediterrània, redactat per 190 científics de 25 països, dibuixa un panorama gens encoratjador per als 500 milions d’habitants que resideixen a l’arc mediterrani. L’estudi pronostica que, per exemple, mentre la demanda d’aliments continuarà creixent, el rendiment de l’agricultura, la ramaderia i la pesca anirà a la baixa. «La limitació de recursos donarà lloc tant a conflictes com a migracions humanes a gran escala», afegeix l’informe, que s’endinsa en l’impacte de la crisi climàtica en la seguretat humana. 

Solucions davant la crisi climàtica

Notícies relacionades

L'era dels extrems climàtics ja és aquí... i res està preparat

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

Més enllà de la discussió sobre els efectes de l’escalfament global, Rodríguez no dubta a assenyalar l’origen del problema. «No oblidem que el canvi climàtic és fruit directe de l’activitat humana. Continuem emetent gasos amb efecte d’hivernacle i això és el que està provocant l’escalfament global del planeta», comenta l’investigador. «Urgeix reduir dràsticament aquestes emissions. Però també urgeix adoptar mesures per fer front a aquest augment de les temperatures. Cal adaptar des del transport fins a l’agricultura a un escenari on cada vegada es notaran més els efectes del canvi climàtic», diu el científic de l’Aemet.

«Necessitem aplicar urgentment estratègies de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Sobretot a les grans ciutats», afegeix Tobías, que demana, per exemple, buscar estratègies per «reestructurar les ciutats per suavitzar l’impacte de les onades de calor». I encara que tot apunta que el futur de les urbs depèn d’aquest tipus de polítiques, diversos estudis suggereixen que la majoria de països europeus continuen sense trobar un full de ruta clar. O almenys que no s’estan fent passos prou ambiciosos per frenar el problema (o adaptar-se a les seves inevitables conseqüències).