La paradoxa ecològica de Foix

Probablement mai se sabrà tot el que oculten aquestes aigües, que estan cobertes per una ampla capa verd llampant per l’acumulació d’algues, que esgoten l’oxigen. El pressupost per dragar-lo seria estratosfèric. Però el que sí que se sap és que al fons s’acumulen milers de metres cúbics de sediments, alguns d’innocus i altres molt tòxics, fruit d’un segle d’abocaments urbans, agrícoles i industrials.

El conveni firmat aquest agost entre l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i la Diputació de Barcelona per millorar la qualitat de l’aigua i el seu entorn, juntament amb la pressió de la directiva marc europea de l’aigua, són una oportunitat per donar-li una nova vida. Paradoxalment, aquesta zona també és la més rica en biodiversitat del Garraf i el Penedès, cosa que limita qualsevol desenvolupament recreatiu futur.

«La Directiva marc obliga que les masses d’aigua tinguin una bona qualitat –explica Diego Moxó, director de l’Àrea de Gestió Territorial de l’ACA–. La data límit és el 2027 i a Catalunya tenim el 40% de les masses d’aigua en bon estat, per la qual cosa arribar al 100% serà molt difícil i exigirà un gran esforç d’inversió. Si l’aigua ha de tenir més qualitat, cal determinar-ne bé els nous usos».

Qualsevol reconversió dels pantans passa per la neteja de l’aigua. «El turisme és una arma de doble tall –assegura Pau Mundó, director del Parc del Foix–. Aquesta és una zona d’especial protecció d’aus, tenim censades més de 250 espècies i hi volem desenvolupar un turisme d’ornitòlegs i famílies que puguin venir a veure la naturalesa. En absolut volem fomentar el turisme d’autocars i ‘botellon’. Podríem fer un disbarat si ho omplim de gent».

Als anys 70, aquest embassament ja va generar titulars per una gran mortaldat de peixos asfixiats, a l’estil del Mar Menor. La pesca hi està prohibida des del 2009, tot i que durant la realització d’aquest reportatge la fotògrafa hi va retratar persones tirant la canya. Tampoc hi està permès el bany, ni la navegació.

Hi ha casetes per a l’observació d’aus, però estan poc senyalitzades per evitar que es converteixin en albergs nocturns. Mundó apunta els pescadors furtius com l’origen de les escombraries a les vores i dona veracitat al que semblaven llegendes urbanes: «Fa anys els agents rurals van agafar un camió amb carpes destinades a un restaurant anomenat Delicias de Oriente y Occidente. No menjaria una carpa d’aquí ni a punta de pistola».

No obstant, malgrat algun tram pudent, els voltants del pantà són un lloc agradable per passejar-hi i molta gent no s’imagina que pot ser una font d’intoxicacions. Les paradoxes mediambientals no acaben aquí. El cranc americà és en part responsable de la proliferació d’aus, que s’alimenten d’aquesta espècie invasora.

Però potser la paradoxa que crida més l’atenció és que al costat d’unes aigües tan contaminades hi hagi la seu del Centre Unesco de les Reserves de la Biosfera Mediterrànies i un campus associat de la UAB. El centre, que promou el desenvolupament sostenible en aquests espais naturals, és fruit d’un acord entre la Unesco i la Fundació Abertis, que el 1998 va comprar i va restaurar el castell de Castellet per establir-hi la seva seu.

«És paradoxal, però és la realitat –comenta Raimon Colomer, responsable del castell i coordinador d’actes de la fundació–. A Catalunya només hi ha dues reserves, el Montseny i les Terres de l’Ebre, i el Foix no és una reserva, és un parc. Caldria buidar el pantà, dragar-lo i impermeabilitzar-lo, però això té un cost d’una magnitud que queda fora de l’abast de la fundació».

Els oncles de Colomer eren els masovers de la casa de la presa: «Quan el pantà tenia ús, el meu oncle havia de baixar per uns túnels per donar l’aigua i tancar-la, de vegades de matinada». Avui amb prou feines queden regants perquè les urbanitzacions han engolit els camps.

El castell es pot visitar el segon cap de setmana de cada mes i la seva màxima atracció és una latrina del segle XI intacta, cosa recorda que la gestió dels residus humans és una preocupació mil·lenària.

Tornant al segle XXI, part de la iniciativa actual de l’ACA per millorar la qualitat del vas del pantà recull idees de l’expert en ecosistemes aquàtics Narcís Prat i del seu grup d’investigació, que se centren a reduir la quantitat de fòsfor que alimenta les algues. Per a això cal invertir, entre altres coses, en la depuradora de Vilafranca i en el fet de regular la presència de silurs, una espècie de peix invasora.

Notícies relacionades

De dipòsits d’aigua a parcs lúdics

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

Prat no és gens amic de convertir les reserves d’aigua en zones recreatives. Considera que el nivell dels embassaments és irregular, que hi hauria molta dependència de si un any és sec o humit i que hi ha risc de contaminació si es massifiquen: «L’ACA es finança amb el cànon de l’aigua que paguem tots i no vull que el meu cànon s’inverteixi a promoure usos lúdics», afirma taxatiu.

Per a aquest expert, els embassaments tenen altres prioritats: «Espatllen les platges perquè els sediments es queden a la de Baells o a Susqueda. Hem detectat que el mar ha entrat un quilòmetre terra endins». ¿Què faria ell amb els pantans? «Jo en tiraria molts a baix, com ja estan fent als Estats Units. Ja sé que aquesta idea ara mateix no té públic, però potser d’aquí 50 anys...».