Els dos futurs d’una Europa acorralada per la crisi climàtica

En un món d’extrems climàtics, Europa podria perdre més d’un 2% del seu PIB el 2050 i més d’un 5% per a finals de segle. S’estima que els més afectats per aquestes pèrdues seran els països del sud, inclòs Espanya, on s’espera que l’escalfament global s’extremi i posi en perill tots els sectors econòmics. Preocupa especialment l’impacte de la calor extrema al sector primari, com l’agricultura, la ramaderia i la pesca. 

En el conjunt de països del G-20, una crisi climàtica extrema podria provocar pèrdues anuals de gairebé el 5% del PIB el 2050 i superiors al 8% per al 2100; amb dues vegades més pèrdues que les causades per la pandèmia de Covid-19. S’estima que els Estats Units, l’Índia, el Japó, Sud-àfrica i el Canadà destacaran com els països més afectats, amb pèrdues d’entre el 10 i el 13% del PIB. 

Més de set milions d’europeus podrien quedar exposats a «una greu escassetat d’aigua» si el planeta supera els 3 graus d’escalfament global. La falta de recursos hídrics podria provocar, al seu torn, pèrdues de gairebé 100.000 milions d’euros en les pròximes dècades. També s’estima que l’augment de la calor extrema portarà un augment del 14% en la freqüència de les sequeres hidrològiques i d’un 66% en les sequeres agrícoles. 

Mentrestant, tot apunta que per al 2050 la demanda d’aigua per a l’agricultura augmentarà un 40% al sud d’Europa. Aquesta escassetat de recursos podria posar en perill cultius clau per al continent. A Espanya, per exemple, s’espera que el rendiment dels cultius de blat de moro de gran part de la Península podria caure en picat. Al sud del país, la producció de blat també quedaria greument amenaçada per la crisi climàtica. 

Un escalfament global extrem faria pujar la temperatura entre quatre i set graus a Europa abans de finals de segle. Per al 2050, la temperatura mitjana anual podria sumar 2,5 graus respecte als valors actuals. Les màximes i mínimes també patirien augments d’uns tres graus, amb hiverns cada vegada menys freds i estius cada vegada més abrasadors.  Els països del Mediterrani, incloent-hi Espanya, destacaran com els més afectats per la calor extrema. També preocupa l’impacte de les altes temperatures en els entorns urbans, on les ‘illes de calor’ incrementen el fenomen. 

En un món d’extrems climàtics, les onades de calor podrien ser un 84% més freqüents i durar una mitjana de 1.247% més que ara. Només a Europa, les morts per calor extrema podrien sumar entre 30.000 i 50.000 morts anuals per a 2050 i fins i tot 90.000 morts a l’any abans de finals de segle. Les morts per calor extrema l’any 2100 podrien ser equivalent al balanç total de les últimes dues dècades.  

En un món d’extrems climàtics hi podria haver fins a tres vegades més tempestes, temporals i inundacions extremes. A partir del 2050, s’estima que fenòmens meteorològics extrems que abans es donaven una vegada cada 100 anys començaran a passar cada 30 anys i així que avanci el segle augmentaran de freqüència. Tot fa pensar que els països del centre d’Europa (com Àustria, Hongria i Eslovàquia) serien els més afectats pels temporals extrems. Al Mediterrani preocupa que les pluges torrencials s’estenguin més enllà de les estacions habituals. 

Les projeccions apunten que, si la crisi climàtica avança cap al pitjor dels escenaris, el 2050 Alemanya passarà de 28.000 a 150.000 afectats anuals per inundacions i tempestes extremes; França elevarà el seu balanç de 25.000 a 144.000 i Itàlia de 17.000 a 100.000. L’impacte dels fenòmens meteorològics extrems podria anar a més cap a finals de segle. 

Si la crisi climàtica s’extrema, el nivell del mar podria pujar fins a un metre a finals de segle, cosa que augmentaria el risc d’inundacions a les zones costaneres d’Europa. La temperatura del mar podria pujar un grau a l’Atlàntic i fins a tres al Mediterrani. Les costes mediterrànies podrien patir una erosió de fins a 10 metres a l’any. El 2050, Europa podria haver perdut fins a 25 metres de sorra i platges. Aleshores, les infraestructures costaneres podrien patir danys anuals de 776.000 milions d’euros.

Mentrestant, a les aigües, també s’espera un descens en els nivells d’oxigen de l’aigua (un factor clau per a la vida en mars i oceans) i una disminució dels llindars de clorofil·la (que destaquen com un indicador del benestar dels ecosistemes marins). Tots aquests factors podrien provocar una reducció dràstica de la pesca. De fet, s’estima que les captures potencials es reduiran en almenys una quarta part d’aquí al 2050.

Si Europa queda exposada a la calor extrema i a les sequeres prolongades, el risc d’incendis es podria disparar més d’un 10% en les pròximes dècades. La superfície cremada en incendis forestals cada any podria augmentar en 1.659 quilòmetres quadrats a l’any d’aquí al 2050, l’equivalent a cremar completament la ciutat de Londres cada any. Els grans incendis es podrien estendre als països del sud i l’est d’Europa, des d’Espanya fins als Balcans i Polònia.

S’estima que cap al 2070, l’estació d’incendis ja s’haurà allargat almenys un 10%.  L’auge dels incendis europeus també portarà un increment dels gasos amb efecte d’hivernacle, que alimentaran encara més el cercle viciós de l’escalfament global. El 2050 podríem tenir fins a un 18% més de partícules en suspensió generades per incendis i un 15% d’emissions globals de carboni.