Calor extrema, onada d’incendis i sequeres: la crisi climàtica era això

No seria del tot correcte dir que aquests esdeveniments són culpa directa de la crisi climàtica, cert. Perquè de calor sempre n’ha fet i d’incendis sempre n’hi ha hagut. També fa cent anys, abans que l’activitat humana distorsionés el clima terrestre. Però aquí l’argument de fons és un altre. Segons corroboren centenars d’estudis científics, la crisi climàtica és el polvorí perfecte perquè aquests esdeveniments extrems siguin cada vegada més freqüents, intensos i duradors. La calor extrema arriba ara de manera més recurrent que fa cent anys i deixa temperatures cada vegada més altes. De la mateixa manera, en un clima cada vegada més càlid i sec hi ha més probabilitats que quan s’iniciï un incendi el foc s’escampi amb més voracitat i rapidesa.

Segons apunta l’últim informe del Plafó Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC), l’anàlisi més gran fins a la data sobre el present i el futur de la crisi climàtica, una onada de calor extrema que antany hagués passat cada 50 anys, ara és gairebé cinc vegades més probable que passi. En un episodi d’aquest tipus, ara també és més probable que els termòmetres s’elevin fins i tot 1,2 graus més del que fa un segle s’hagués considerat com a normal. Els experts també alerten que, si continuem emetent com fins ara i elevem els termòmetres globals dos graus de mitjana, en només unes dècades aquestes onades de calor extrema seran 13 vegades més probables i deixaran màximes de gairebé tres graus més altes que ara.

En el cas d’Espanya, els informes alerten que, juntament amb els altres països del Mediterrani, estem en un dels «punts calents» de l’escalfament global. En aquesta regió, un augment global dels termòmetres de dos graus podria traduir-se en un increment d’entre quatre i set graus de la temperatura mitjana. De ser així, d’aquí a finals de segle els estius espanyols podrien convertir-se en èpoques de calor extrema. «En un futur més o menys pròxim, les onades de calor a Espanya podrien deixar màximes de 50 graus», explica el meteoròleg Rubén del Campo, portaveu de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet). «L’estiu més càlid fins ara semblarà fresc a final de segle», vaticina l’expert.

Les dades d’aquesta última semana corroboren que la calor d’aquests dies, lluny d’entrar dins dels valors normals per a l’estiu, frega l’excepcionalitat. AMadrid, per exemple, fa uns dies es va viure el dia més càlid mai registrat en els últims cent anys (els anteriors rècords absoluts eren de 2019 i 2021). A la ciutat, a més, fa ja quatre dies que la temperatura no baixa dels 25 graus. Ni tan sols de nit. A Còrdova, és la primera vegada que els termòmetres no baixen dels 42 graus durant vuit dies seguits. Des que existeixen registres no s’havia observat una situació així. A Navacerrada, a gairebé 2.000 metres d’altitud, aquesta setmana s’han arribat a màximes de 33,1 graus. Mai, en els seus 75 anys d’història, aquest observatori de muntanya de la serra de Guadarrama havia registrat una temperatura tan elevada.

Atmosfera alterada

Per entendre el perquè de les onades de calor i d’incendis que ara mateix assolen Espanya cal anar a l’origen. La calor extrema d’aquests dies, per exemple, es pot explicar per l’arribada d’una massa d’aire extremadament càlida. Però anant a l’origen del problema, també cal parlar de com la contínua injecció de gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera ha alterat el clima global, ha desencadenat un escalfament global sense precedents i ha desencadenat un ampli ventall d’extrems climàtics arreu del món. En el cas de l’onada d’incendis passa més o menys el mateix. Pot ser que la causa directa dels focs sigui l’acció humana, però per entendre per què s’expandeixen amb tanta rapidesa cal parlar de problemes estructurals com l’aridesa del terra, la mala gestió de la superfície forestal o la falta d’inversió en qüestions de prevenció.

En alguns casos, la crisi climàtica és el combustible que alimenta les flames. En d’altres, en canvi, és directament l’espurna que encén el foc. Fa just un any, per exemple, més o menys per aquestes dates, el Canadà vivia una onada de calor sense precedents, amb temperatures per sobre dels 45 graus. Un estudi sobre aquell succés va concloure que aquest episodi de calor extrema hagués sigut «gairebé impossible» sense la crisi climàtica. O dit d’una altra manera, si el clima del planeta no estigués alterat aquesta onada de calor hauria sigut 150 vegades menys probable.

Notícies relacionades

El canvi climàtic amenaça amb un altre estiu de calor extrema

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

Un altre exemple igual d’il·lustratiu va passar el 2019, també per aquestes dates, quan el nord d’Europa va viure una onada de calor sense precedents. Als Països Baixos i Bèlgica es van arribar als 40 graus per primera vegada des que existeixen registres. Una anàlisi d’aquell esdeveniment va concloure que aquestes temperatures són ara 100 vegades més probables que fa un segle a causa de l’avançament de l’escalfament global. Si no fos per aquest fenomen, apunta l’estudi, les temperatures assolides durant aquesta onada de calor podrien haver sigut fins a tres graus inferiors a les registrades.

«Les onades de calor estan relacionades de manera unilateral i inequívoca amb el canvi climàtic», apunta una anàlisi de la Universitat d’Oxford i l’Imperial College de Londres publicada a la plataforma World Weather Attribution (WWA). De la mateixa manera, també hi ha consens científic sobre que les sequeres estan convertint-se en més comunes i severes en zones com el Mediterrani i que tot això, al seu torn, està creant un clima més propici perquè brollin incendis cada vegada més severs. La crisi climàtica, doncs, és el teló de fons darrere de tots els extrems climàtics que marquen el present i que, si continua així, podrien configurar una catàstrofe climàtica en el futur.