La protesta climàtica es multiplica als museus i obre un debat sobre la seva utilitat

Una de les claus d’aquest debat té a veure amb com definim l’«efectivitat» d’aquestes accions. Si l’objectiu d’aquestes protestes era «cridar l’atenció», bé es pot dir que ho han aconseguit. Els ‘atacs als museus’ no només s’han convertit en fenòmens virals sinó que, a més, han aconseguit tornar les protestes climàtiques a l’agenda pública. Només fa falta comparar l’enorme repercussió d’aquests actes amb altres protestes ecologistes de menor visibilitat que també han tingut lloc en les últimes setmanes, com la irrupció d’un grup d’activistes en un esdeveniment de Volkswagen, la protesta en la Cimera de Salut de Berlín o l’abocament de ciment als clots d’un camp de golf poc abans de l’inici de l’Open.

El debat, en realitat, s’articula sobre la pregunta de si aquestes accions són efectives per conscienciar sobre la crisi climàtica. És allà on les opinions es divideixen i, en certa manera, fins i tot es polaritzen. «Aquestes protestes han despertat una reacció molt visceral entre els negacionistes i els retardistes. És a dir, els que no entenen la gravetat del problema», assenyala Daniel Rodrigo, doctor en Comunicació i membre del col·lectiu d’educació ambiental #ea26. «Aquestes accions també incomoden persones que estan sensibilitzades amb la causa perquè en certa manera les està ‘posant contra les cordes’ i preguntant-los fins a quin punt recolzen accions ‘dràstiques’ per fer front a aquesta crisi», destaca l’expert.

El dilema de l’activista

Encara no hi ha xifres per parlar de l’impacte d’aquestes protestes ecologistes en l’opinió pública però, segons apunten diversos acadèmics, anàlisis prèvies sobre altres tipus d’activisme poden posar llum al debat. Un estudi de la Universitat de Stanford, centrat en les protestes animalistes i les del Black Lives Matter, apunta que les accions més extremes, si bé aconsegueixen conscienciar sobre la causa, també poden reduir el suport popular cap al moviment. Una anàlisi de la plataforma Social Change Lab, en canvi, afirma que l’aparició de sectors més radicals dins d’un moviment pot augmentar el suport cap a les faccions més moderades.

Aquest fenomen, conegut com «el dilema de l’activista», planteja la següent disjuntiva: ¿és millor impulsar accions més moderades (i potser menys visibles) per guanyar-se el favor del públic o val la pena arriscar-se amb gestos més extrems per cridar l’atenció fins i tot a risc de generar rebuig? Segons destaca el psicòleg i activista Colin Davins, arran de les últimes protestes ecologistes als museus «pot ser que les persones ‘disparin al missatger’, però almenys escolten el missatge», recalca en una anàlisi publicada a ‘The Conversation’.

Protestes als museus

Protestes als museusNo és la primera vegada que l’activisme converteix els museus en un escenari per promoure una causa política. A principis del segle XX, diversos moviments de desobediència civil van irrompre en aquests espais culturals per enaltir la seva protesta. El 1914, la sufragista Mary Richardson va irrompre a la Galeria Nacional de Londres i va realitzar diversos talls a ‘La Venus del mirall’ de Velázquez. El 1921, centenars d’activistes del Comitè Nacional de Treballadors Aturats (NUWCM) van protagonitzar una protesta massiva a la Galeria d’Art Walker de Liverpool.

Segons argumenta una anàlisi de l’acadèmica Suzanne MacLeod, els activistes han escollit aquests espais com un ‘trampolí’ per portar la seva protesta a les altes esferes. Sobretot pel contrast que provoca exposar una injustícia –ja sigui la discriminació de les dones en la societat o la falta de drets laborals– en un espai com els museus on s’intenta destacar «el caràcter utòpic d’una societat» i que, al seu torn, intenta representar «els èxits i la visió ideal que la humanitat té de si mateixa», destaca MacLeod en un estudi publicat a la revista ‘Museum and society’.

En el cas dels ‘atacs ecologistes’ als museus, segons expliquen diversos grups activistes consultats per aquest diari, els ecologistes defineixen aquestes accions com «actes de desobediència civil no violenta» per protestar contra la inacció climàtica. Els activistes, de fet, focalitzen la seva protesta en els museus per llançar el següent missatge: «¿Què val més, l’art o la vida? ¿Què ens preocupa més, la protecció d’una pintura o la protecció del nostre planeta i de la gent?».

Xoc generacional

Notícies relacionades

El revolucionari projecte per a obtenir energia solar des de l'espai en 2030

Guia de la COP29 de Bakú: què són les cimeres del clima i per què són necessàries?

Xoc generacionalUna altra aresta de la polèmica té a veure amb el ‘xoc generacional’ que es produeix en aquest tipus de debats. «Les protestes protagonitzades per dones joves contra el canvi climàtic disparen un gran rebuig en els homes de certa edat. Si en volen una prova, llegeixin la virulència dels missatges a les xarxes socials dirigits a Greta Thunberg o als activistes que van llançar sopa al quadro de Van Gogh», destaca el columnista Derek Brower en un article del ‘Financial Times’. En aquest sentit també coincideix Rodrigo, qui destaca l’enfrontament entre «la generació que està lluitant pel seu futur davant la generació que s’ha carregat el planeta».

La discussió sobre els pastissos, sopes i purés llançats als museus és, en el fons, una discussió sobre com conscienciar sobre la crisi climàtica. «Estem en una situació d’emergència i si l’objectiu és despertar consciències totes les accions sumen: des de l’educació fins a les protestes més radicals. Sobretot si tenim en compte l’advertència de la comunitat científica sobre la gravetat de la situació i la inacció política davant el problema», destaca l’educador ambiental.