El missatge de les activistes als negociadors de la cimera del clima: «Estem fartes de promeses buides»

Catalina Santelices (19 anys, Xile). Coordinadora de la xarxa internacional Latinas for climate 

«La crisi climàtica també és una crisi de drets humans. Sí que és cert que el canvi climàtic és una tempesta que afecta tothom, però no tots anem en el mateix barco. Les comunitats del sud global som les més exposades. Jo veig els efectes de la crisi climàtica a casa meva. Quan era petita, al meu poble hi havia un rierol en el qual solia jugar amb les meves amigues. Ara allà no passa ni una gota d’aigua. Els agricultors de la zona que depenien d’això ja no saben què fer per mantenir els seus cultius. Si les collites decauen, no tenim menjar. I si no tenim menjar, estem davant una crisi humanitària».

Maeva Wong (20 anys, Polinèsia). Activista pels drets dels pobles indígenes polinesis 

«Em fa mal veure com les negociacions de la cimera del clima banalitzen una cosa tan important com és el nostre futur. No em vull imaginar un món en què casa meva i les meves illes quedin submergides per l’augment del nivell del mar, però sé que anem cap allà i que no estem fent res per evitar-ho. Quan això ocorri, desapareixeran les illes, desapareixerà la natura, desapareixeran els animals, desapareixerà la meva gent i desapareixerà la meva cultura. Si la cimera no tanca amb un acord clar per limitar l’augment de les temperatures a 1,5 graus, el meu futur està perdut». 

Melissa Alejandra Cáceres Rodas (19 anys, Hondures). De la plataforma ‘Sustenta Hondures’ 

«La gent no entén que quan parlem de pèrdues i danys per la crisi climàtica també ho estem fent de la supervivència de milions de persones. Al meu país, aquest any ha plogut tant que un veïnat sencer s’ha enfonsat. Centenars de famílies van perdre casa seva. I les van perdre per una cosa que no és culpa seva. Hondures només ha contribuït al 0,01% de les emissions i, tot i així, està patint els pitjors efectes d’aquesta crisi. Quan arriba un temporal extrem, un huracà o una inundació, moltes zones del meu país no tenen manera de recuperar-se. ¿Qui pagarà per aquests danys? ¿Qui ajudarà la meva gent a aixecar-se de nou després d’una cosa així? Necessitem un mecanisme financer que pugui utilitzar-se en situacions així. I el necessitem ja. Estem farts de promeses buides. Per a nosaltres és qüestió de supervivència». 

Abigail Owusu (25 anys, Ghana). Activista del grup ambientalista ‘Do not gas africa’ 

«Estic cansada de veure discursos dels països rics presumint de com estan deixant enrere el petroli i el gas mentre continuen finançant aquestes explotacions a l’Àfrica. És molt hipòcrita. Estan dient que estan deixant els combustibles fòssils però en realitat l’únic que han fet és desplaçar el problema. Estem farts de veure com les grans empreses exploten els nostres recursos, generen riqueses a la nostra costa i ens deixen amb el problema. S’estan enriquint a costa de fer malbé les nostres terres, la nostra salut i el nostre futur. Exportar combustibles fòssils és exportar caos climàtic».  

Coyaima Taicus. (26 anys, Colòmbia). Activista pels drets dels pobles originaris de l’Amazones 

«Els països del nord tenen un deute cap a les comunitats del sud global. Ells són els que històricament han contribuït més a les emissions i els culpables de la crisi climàtica. No només han de ser ells els primers en deixar de contaminar sinó que, a més, s’han de fer responsables dels danys que està causant aquesta crisi arreu del món. Si l’Amazones està en risc no és culpa dels pobles originaris. És culpa de les grans corporacions i dels governs que ho han permès. Si pogués parlar amb un dels governadors que ara mateix estan negociant l’acord d’aquesta cimera, li diria que deixi d’ajornar el problema i que escolti la gent. Estem fartes de repetir el mateix».