¿Qui ha de pagar la factura dels desastres climàtics? 5 claus per entendre el gran escull de la cimera

El concepte de pèrdues i danys s’utilitza per assenyalar tant les «pèrdues permanents» causades per l’avenç de la crisi climàtica (com els territoris que s’han convertit en un desert) com els «danys reparables» derivats del caos climàtic (com un temporal o una inundació). Aquests dies, des de Sharm al-Sheikh, els països del sud global han alertat que l’avenç de la crisi climàtica està causant veritables estralls als seus territoris i que ara mateix no poden fer front a les pèrdues i danys causats pel caos climàtic.

A moltes zones de Sud-amèrica, els temporals extrems esfondren cases, destrueixen carreteres i causen moltes pèrdues humanes. Les comunitats africanes denuncien que l’augment de les sequeres i de la calor extrema estan delmant els seus cultius, esgotant les seves fonts d’aigua i exposant la seva població a la desnutrició. Les illes del Pacífic alerten que l’augment del nivell del mar amenaça d’esborrar-les del mapa. Segons expliquen els països més vulnerables a aquests fenòmens, per a ells, poder fer front a les pèrdues i danys de la crisi climàtica és una «qüestió de supervivència». 

El primer punt del debat té a veure amb determinar qui són els responsables de la crisi climàtica. I és aquí on, des d’un bon principi, es poden trobar opinions oposades. Hi ha qui argumenta que la factura de la crisi climàtica ha de recaure en els països que històricament han emès més gasos amb efecte hivernacle i que, per tant, són els culpables d’haver desencadenat primer l’escalfament global i després alimentat l’augment global de les temperatures. Sota aquest prisma entrarien pràcticament tots els països desenvolupats del nord global: des dels Estats Units fins a Europa.

També hi ha qui amplia el focus i argumenta que, més enllà dels països que històricament han contaminat més, caldria incloure els emissors més grans de l’actualitat. En aquest sentit, països com l’Índia, la Xina i el Brasil podrien ser assenyalats dins dels ‘culpables de la crisi climàtica’ i, per tant, entrarien a formar part dels estats que han de pagar part de la factura del caos climàtic. 

El segon gran debat té a veure amb com es defineix exactament qui són les víctimes de la crisi climàtica. La definició més àmplia del terme inclou gran part dels països del sud global. Però quan es comença a filar més fi sobre qui entra exactament en aquesta llista, la discussió es torna més complexa ja que, en certa manera, resulta problemàtic incloure sota el mateix paraigua països com Guinea equatorial, Hondures i Sri Lanka al costat d’un gran emissor com l’Índia o grans exportadors de petroli com l’Iraq.

En aquests moments, a la cimera del clima de Sharm al-Sheikh, els països que més estan pressionant per crear un mecanisme per fer front a pèrdues i danys són els del conegut com G-77 (en el qual s’inclouen països en vies de desenvolupament) i l’aliança de petits estats insulars (en la qual s’inclouen una coalició d’illes en risc d’extinció per la pujada del nivell del mar i els extrems climàtics). 

Segons ha transcendit aquest divendres, Europa acceptaria incloure en la llista de «països especialment vulnerables» els petits estats insulars en via de desenvolupament, però no tots els estats del sud global. Aquesta definició, doncs, deixaria fora països com el Pakistan de la llista de possibles beneficiaris de les ajudes per desastres climàtics. 

El gran quid de la cimera de Sharm al-Sheikh és com establir un mecanisme econòmic per finançar les pèrdues i danys de la crisi climàtica a les zones més vulnerables del planeta. Fins ara, els països s’han pronunciat de manera unànime sobre la necessitat de recaptar més fons per fer front als estralls climàtics. El que no està clar exactament és com i quan crear-lo, com hauria de funcionar, qui l’hauria de sufragar (i en quina proporció) i qui n’haurien de ser els principals beneficiaris. 

En aquests moments hi ha tres grans propostes sobre la taula: crear un nou fons de pèrdues i danys a Sharm al-Sheikh, acordar la creació d’aquesta iniciativa de cara a la següent cimera de Dubai o reforçar les iniciatives financeres existents. Segons expliquen fonts pròximes a les negociacions, totes aquestes opcions tenen els seus clarobscurs. La creació d’un nou fons, per exemple, ajudaria a centralitzar les finances, però trigaria un temps a desplegar-se oficialment. El reforç d’altres iniciatives financeres, per la seva banda, ajudaria a agilitar el flux de diners, però podria ser més complicada de gestionar a llarg termini.

Al teló de fons d’aquesta discussió hi ha una xifra que es repeteix una vegada i una altra: els 100.000 milions de dòlars anuals que ja fa una dècada els països més rics (i contaminants) del planeta es van comprometre a mobilitzar per fer front a les pèrdues i danys de la crisi climàtica i que, ara com ara, encara no s’han aconseguit reunir. I és aquí, al voltant d’aquesta xifra, on conflueixen tots els anteriors debats. ¿Qui ha de mobilitzar aquests fons? ¿En quina proporció cada país hauria d’aportar a la causa? ¿Han d’aportar més els que històricament han contribuït més al problema o els que més emeten ara?

Segons una anàlisi de la plataforma ‘Carbon Brief’, si poséssim en una balança els emissors més grans de la història i la seva contribució al fons de finançament climàtic veuríem que els grans responsables d’aquesta crisi no estan aportant prou diners per mitigar les seves conseqüències més greus. Els Estats Units, considerat l’emissor més gran de la història, ha aportat 8.000 milions a aquesta iniciativa davant els més de 40.000 que li correspondria pagar. Almenys segons el balanç de responsabilitat històrica.

Un informe de les Nacions Unides estima que, així que la crisi climàtica vagi avançant, els desastres climàtics també aniran a més. Per al 2030, es calcula que faran falta recaptar entre 140.000 i 300.000 milions de dòlars anuals per fer front a les pèrdues i danys del caos climàtic a les zones més vulnerables del planeta.