Els climes esteparis avancen a Espanya

Com recorda Rubén del Campo, portaveu de l’Aemet, aquest avanç «progressiu i estadísticament significatiu» és el resultat lògic del notable augment de les temperatures que Espanya ha experimentat les últimes dècades, amb una mitjana d’1,4 graus des de 1950, per sobre de la mitjana planetària, i el retrocés de les precipitacions, un fenomen menys marcat i irregular però també apreciable, de l’ordre de 12 mil·límetres per dècada. 

Malgrat les seves limitacions, la classificació de Köppen, que rep el nom del seu creador, el geògraf rus d’origen alemany Wladimir Köppen (1864-1950), es fa servir àmpliament als manuals de climatologia i fins i tot els llibres de text per tenir un primer acostament als climes mundials. En línies generals, consta d’una lletra inicial en majúscules que identifica els grans grups (A/tropical, B/secs, C/temperat, D/continental i E/polar) i dues minúscules posteriors que indiquen subclimes a partir de les pluges i la temperatura.

Per posar uns exemples, Almeria i Las Palmas, les capitals provincials amb menys precipitacions d’Espanya, tenen segons Köppen un clima BWh (àrid càlid), el mateix que Phoenix o el Caire, mentre que a Bilbao o Vigo els correspon un Cfb (oceànic temperat amb estiu suau), com Amsterdam, Dublín o Auckland, i a Barcelona i Màlaga se’ls assigna un Csa (mediterrani amb estiu càlid), igual que Jerusalem, Roma o Los Angeles. 

A partir de les dades de centenars d’estacions meteorològiques amb sèries prolongades, «i utilitzant tècniques geoestadístiques que tenen en compte característiques com la latitud, la longitud, l’altitud i la distància del mar, s’elabora una graella sobre el territori peninsular amb una resolució d’1x1 quilòmetres», assenyala Del Campo. Després es fan mitjanes mòbils de 30 anys, el període recomanable per poder extreure conclusions.

Segons l’estudi, encapçalat per Andrés Chazarra i altres especialistes de l’Aemet, el principal canvi observat entre 1950 i el 2021 afecta territoris que antigament eren considerats de climes temperats (C) i s’han transformat en climes secs (B) a l’haver caigut la seva pluviometria anual per sota dels 500 mm. Tenint en compte el paisatge natural, és el triomf de l’estepa sobre els boscos mediterranis. «L’evaporació més alta que es produeix com a conseqüència de l’augment tèrmic, al no estar compensada per un augment de les precipitacions, que fins i tot han baixat lleugerament, dona lloc a una disminució de l’aigua disponible per a les plantes», adverteix l’anàlisi. 

L’aridificació s’ha accelerat les últimes dècades i afecta àmplies zones de Castella-la Manxa (incloent les ciutats d’Albacete, Ciudad Real i Toledo), Badajoz, el sud de Madrid, Andalusia oriental i la vall de l’Ebre (des de Saragossa fins al sud de Lleida), moltes curiosament plenes de regadiu. També han experimentat un notable augment les àrees del sud-est que ja eren semiàrides fa 70 anys i s’han transformat en àrides (Bsh), sempre a les províncies d’Alacant, Múrcia i Almeria, mentre que els deserts (Bwh) han crescut a les Canàries del 43% al 48% del territori insular.

Notícies relacionades

Així està transformant la crisi climàtica els hiverns a Espanya

Espanya augmenta un 10% les seves emissions de diòxid de carboni

El principal afectat per aquests canvis és el clima temperat (C), tant mediterrani com atlàntic i interior, que en el conjunt d’Espanya ha passat d’ocupar el 86,6% del territori al 76%, amb una pèrdua mitjana anual de 1.385 quilòmetres quadrats. El clima mediterrani típic (Csa) passa del 41% al 37% del total.

L’anàlisi observa també que els climes freds (D) es redueixen pràcticament a la meitat a costa dels temperats (C) i ja no es donen per sota dels 1.370 metres d’altitud. En percentatge del territori, passen del 2% a poc menys de l’1%. Finalment, els climes polars o de tundra (E), que durant els primers anys del període d’estudi es localitzaven de manera testimonial en els cims més alts del Pirineu (més de 2.800 metres d’altitud), van desaparèixer completament a mitjans de la dècada de 1990.