Céline Cousteau, documentalista: «S’ha d’explicar el canvi climàtic amb exemples tangibles»

¿Què és el primer que pensa quan comença un documental?

Cada projecte és diferent. En alguns, com a ‘Tribes on the edge’, els pobles indígenes del Vale do Javari em van demanar que expliqués la seva història al món. Vaig acceptar l’encàrrec gairebé sense pensar-ho, perquè em va semblar un honor que confiessin en mi per recollir les seves veus, i va ser després que vaig haver de trobar la manera d’explicar una història que fes justícia a la seva lluita. En altres casos, en canvi, començo amb la idea de què vull explicar i em dedico a buscar les veus indicades per construir el relat. Cada documental és un procés d’aprenentatge diferent.

¿I quan arriba el moment d’agafar la càmera? ¿Què passa al seu cap?

Encenc la càmera i deixo que la història es reveli per si sola. Si vaig amb una idea molt clara de què vull explicar i com ho vull fer crec que acabaria ometent parts del relat que, potser, són fins i tot més interessants. S’ha de deixar que la gent s’obri i la història es va construint sola. Després tot arriba. Com les imatges que per si soles capten la bellesa amagada d’una història.

Un dels grans problemes per comunicar la crisi climàtica és que moltes vegades no hi ha una imatge que per si sola il·lustri aquest problema tan gran.

Sí. Perquè hi ha efectes que són invisibles, com la contaminació, i altres que només es veuen a llarg termini. Per això crec que hem de parlar de la crisi climàtica amb exemples més tangibles. Com el menjar, per exemple. Seu a taula, mira el teu termini i fixa’t en els ingredients. Cada un té una història, des de l’agricultor que el va cultivar, a l’encarregat de transportar-lo, envasar-lo, vendre’l o cuinar-lo. La crisi climàtica està afectant tota aquesta xarxa. La teva fruita preferida podria desaparèixer per l’escalfament global. I el camperol que la cultiva ho podria perdre tot per la sequera. Tot està connectat i necessitem adonar-nos-en d’aquests vincles. 

Gran part del seu treball se centra en els oceans. ¿Quin tipus de danys mediambientals ha retratat en aquest entorn?

Els oceans estan patint i molt. Vist des de fora sembla un lloc idíl·lic, però només fa falta veure què passa sota l’aigua per saber que hi ha moltes coses que van malament. He vist esculls de corall morts per l’acidificació i l’escalfament de l’aigua. He pogut observar els danys causats per la pesca d’arrossegament, que destrueix el fons marí i mata una gran quantitat d’animals per voler capturar-ne uns quants. També he pogut veure els efectes de la pol·lució en l’aigua, un problema que es coneix des de fa dècades i que va a més. 

Hi ha qui creu que aquest tipus de desastres naturals només passen a llocs remots del món. ¿Si miréssim l’aigua de Barcelona què veuríem?

El Mediterrani és un dels mars més contaminats per plàstic del planeta. La contaminació està acabant amb la vida marina. Cada cop hi ha menys animals i més espècies amenaçades. A més s’estan pescant de forma no sostenible. Necessitem conscienciar-nos sobre la gravetat de la situació i prendre més mesures al respecte.

I ara arriba la gran pregunta. ¿Qui protegeix totes aquestes formes de vida en perill?

Hi ha veritables herois que dediquen la seva vida a defensar aquestes causes. Són persones anònimes, que no necessiten càmeres o entrevistes, però que gràcies a la seva passió són capaces d’impulsar grans canvis. A l’Amazones, per exemple, els pobles indígenes són els que de veritat estan protegint la selva. Són qui, amb el seu treball, estan aconseguint protegir aquestes terres amenaçades.

¿I què podem fer cadascun de nosaltres per contribuir a la causa?

El primer és cuidar-nos. Quan jo vaig començar a involucrar-me en l’activisme em vaig bolcar tant en la causa que vaig acabar esgotada. I això tampoc pot ser. Si nosaltres no estem bé no podrem cuidar de veritat el planeta. Crec que la conversa ha de començar amb nosaltres mateixos, entendre la importància de cuidar el nostre món interior, la nostra vida, el nostres éssers estimats, i després estendre-ho cap enfora. Només així podrem aconseguir canvis reals.

Notícies relacionades

El primer mapa genètic de «tota la humanitat» obre la porta a una nova revolució mèdica

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

És difícil imaginar un món on tothom aconsegueixi connectar amb aquesta filosofia i, després, comenci a cuidar el planeta.

No fa falta que ho faci absolutament tothom. Ni tan sols la meitat. Només necessitem que un 10% de les persones estiguin conscienciades de veritat per desencadenar un canvi. Una de les meves grans esperances són els nens. Ells ja neixen conscienciats, sabent, volent cuidar el planeta. Per mi els nens són la veritable esperança contra el canvi climàtic.