Estius sense gel a l’Àrtic: el pitjor dels pronòstics s’avança al 2030

En menys de 10 anys, el pol Nord del planeta podria començar a viure els seus primers estius sense rastre de gel. Aquesta alarmant predicció ja s’havia plantejat de cara a les pròximes dècades però, segons argumenta un estudi publicat aquest mateix dimarts a la revista ‘Nature Communications’, l’avanç cada vegada més accelerat de la crisi climàtica ha obligat a avançar el pronòstic. Si segueix així, l’Àrtic podria viure el seu primer estiu sense gel marí ja en la dècada del 2030, 20 anys abans del que apuntaven els fins ara pitjors pronòstics.

Fa molt que la comunitat científica alerta sobre els riscos a què s’enfronta un dels ecosistemes gelats més importants del planeta. L’últim informe del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) –considerat l’estudi més gran fet fins a la data sobre l’impacte d’aquesta crisi– va alertar que l’Àrtic està patint danys d’una magnitud pràcticament sense precedents. Els registres, per exemple, indiquen que en l’última dècada l’extensió anual del gel àrtic ha assolit el seu nivell més baix des d’almenys el 1850. I els nivells de gel registrats a finals d’estiu eren més baixos que en qualsevol altre moment dels últims 1.000 anys.

Si segueix així, els pronòstics auguraven que l’Àrtic viuria els seus primers mesos desposseït de gel a partir del 2050. Però només en cas que la crisi climàtica avancés cap als escenaris més extrems. Ara, segons alerta un equip d’investigadors de la Universitat de Pohang (Corea del Sud), aquesta previsió ha empitjorat considerablement. «Fins i tot en un escenari de baixes emissions, els models suggereixen que veurem una disminució dràstica del gel marí àrtic. També calculem que a partir del 2030 l’Àrtic podria començar a viure estius sense gel», adverteixen els experts.

Impacte humà

Les anàlisis apunten, una vegada més, que la disminució del gel marí es deu a l’«impacte humà» i a l’«augment de les emissions de gasos amb efecte hivernacle». La influència de factors naturals com la radiació solar i l’activitat volcànica semblen tenir un efecte mínim en l’avanç d’aquest fenomen. A grans trets, és la conclusió a la qual va arribar l’informe més gran publicat fins a la data sobre el passat, present i futur de la crisi climàtica, en el qual es concloïa que «és inequívoc que l’activitat humana ha escalfat l’atmosfera, l’oceà i la superfície terrestre».

En el cas de l’Àrtic, cada vegada són més els estudis que alerten que aquesta zona del planeta s’està escalfant gairebé quatre vegades més ràpid que la resta del món. Els registres històrics revelen que entre 1979 i el 2021 l’oceà Àrtic es va escalfar a un ritme de 0,75 °C per dècada. A la regió euroasiàtica, a prop dels arxipèlags de Svalbard i Nova Zembla, s’hi observa que els termòmetres s’han elevat fins a 1,25 graus per dècada durant els últims quaranta anys. L’equivalent a set vegades més que en la mitjana global.

Notícies relacionades

El revolucionari projecte per a obtenir energia solar des de l'espai en 2030

Guia de la COP29 de Bakú: què són les cimeres del clima i per què són necessàries?

¿Però què passaria si l’Àrtic es queda sense gel? Segons adverteixen els autors d’aquesta última anàlisi, el desglaç del pol Nord «afectaria les societats humanes i els ecosistemes naturals perquè canviaria l’activitat marina, acceleraria l’escalfament del pol Nord i alteraria encara més el cicle del carboni». En aquest sentit, el meteoròleg Ernesto Rodríguez Camino adverteix que «els efectes d’un Àrtic sense geles notaran fins i tot més enllà de la regió àrtica» a causa, entre d’altres, dels processos de «retroalimentació».

«Aquest treball redueix la finestra de temps de la qual disposem per avançar en l’aplicació de mesures d’adaptació [davant el canvi climàtic]», adverteix l’expert, vinculat a l’Associació Meteorològica Espanyola, en declaracions al Science Media Center España.