Un mes sense generar escombraries: la gesta que una noia ‘va imposar’ a la seva família per a un treball escolar

Tot va començar amb un dubte sobre el qual feia temps que pensaven: ¿és possible viure sense produir residus durant un mes? Borralleras va aprofitar l’excusa del treball per animar els seus a provar-ho. I la seva primera resposta a la gran pregunta són aquests irrisoris 802 grams, una fita que ha aconseguit després de «sotmetre» la seva família a unes normes estrictes. La gesta, per cert, ha suposat més esforç, més organització i també més diners.

Com que l’objectiu era realitzar un treball científic per a l’institut, calia planificar molt bé per on començar. «Primer vaig revisar totes les compres que havíem fet durant el mes anterior per saber quant gastàvem i exactament què compràvem», explica Borralleras en conversa amb EL PERIÓDICO.

«Vaig buscar botigues del meu poble, Prats de Lluçanès, i també dels voltants, que permetessin comprar aliments (iogurt, pasta, llegums) o productes (sabó, pasta de dents) a granel o que oferissin la possibilitat de tornar els envasos de vidre», explica l’estudiant. Alguns d’aquests establiments no van ser fàcils de trobar. Després, va imposar l’ús de paper higiènic que fos orgànic i també va suggerir a la seva germana i a la seva mare que es passessin a la copa menstrual i deixessin enrere tampons i compreses.

Botigues prohibides

Amb això fet, va dissenyar una guia imprescindible que «podria servir per a tota la gent del poble». Va enumerar els supermercats i les botigues en les quals sí que podrien comprar sense necessitat de generar residus i va escriure una llista amb rutines i hàbits recomanats. Després, la família va adquirir un arsenal de tàpers i recipients diversos. Ja estaven preparats per començar. «Vam haver de sortir de la comarca per aconseguir tots els productes que volíem i anar a buscar cada cosa en una botiga diferent», recorda Borralleras.

«Al principi no és fàcil. Realment tot està pensat per generar un munt de residus», afirma Rosa Colomer, mare i còmplice de la instigadora. Un dels problemes va ser l’aigua: «A Prats, alguns no en bevem de l’aixeta perquè hi ha purins i no tenim confiança plena en la seva qualitat. El que vam fer va ser comprar garrafes de vidre. Això va ser una cosa molesta perquè pesen molt i carregàvem vuit garrafes en cada viatge». «A més, no sempre tenien estoc a la botiga», afegeix Colomer.

Fora d’això, se les van apanyar bastant bé: «Només has de pensar a portar els tàpers i saber on comprar. I té avantatges: quan arribes a casa tot és més senzill. Fiques el recipient directament a la nevera i t’oblides del típic procés de desempaquetar». Hi va haver un parell d’excepcions, admet Borralleras: «La llet, perquè soc intolerant a la lactosa i és impossible de trobar llet sense lactosa a granel, i les conserves. Vam sucumbi i vam comprar blat de moro i tonyina, que només es venen en llaunes.»

Sense magdalenes

La bona predisposició de tota la família va facilitar la tasca: «Ens motivava intentar-ho, però quan va arribar l’hora de la veritat ens vam adonar que tindríem alguna dificultat, per molt bé organitzat que estigués el pla». «És impressionant adonar-te que hi ha productes gairebé impossibles de consumir sense residu», critica la mare. La que pitjor ho va portar va ser la germana de la protagonista. «Es va quedar sense alguns capricis perquè vam haver d’eliminar alguna brioixeria i algunes galetes, que a granel són caríssimes i difícils de comprar».

El relat de mare i filla deixa clar que, per no generar residus, es necessita temps i diners: «Si sempre vas amb presses és complicat. Necessites temps per organitzar-te i pensar quants tàpers necessites avui. No pots ser al carrer i comprar alguna cosa de forma improvisada. També és més lent el procés d’anar omplint els recipients una vegada ets al comerç».

100 euros més al mes

Quant als diners, la família Borralleras Colomer es va gastar gairebé 100 euros més de l’habitual al mes. Tot i així, el treball d’investigació constata que si tot ho compres orgànic, costa més o menys el mateix emportar-t’ho a granel que amb envàs. «Però va valer la pena», deixen clar. Van passar de generar uns 23 quilos al mes a menys d’un.

¿I que queda, avui, de l’experiment? «Allò de les garrafes de vidre ho hem abandonat, però hem mantingut la majoria de costums», afirma Colomer. La seva nevera demostra que no menteix: els iogurts envasats en vidre comparteixen espai amb una ampolla de vi a granel i una desena de tàpers. És cert que hi ha un parell de llaunes de cervesa: «No ho fem tot a la perfecció, però hem millorat. I això que ja generàvem poc».

Notícies relacionades

De la recollida d’escombraries porta a porta a retornar burilles: nous hàbits que Catalunya implantarà amb la llei de residus

La Diputació de Barcelona continua liderant la transició energètica a la província

El seu treball ha deixat empremta a Prats de Lluçanès. A la seva carnisseria de confiança ja saben a quin tàper va cada embotit. «En el rosa, el porquet (el pernil dolç); en el taronja, el gall dindi», diu fent broma Colomer. A més, en una de les botigues del poble, després de l’experiment de Borralleras, van penjar un cartell recomanant que tothom portés els seus tàpers i bosses.

Ara Borralleras estudiarà Medicina a Girona. Compartirà pis i reconeix que encara no ha pensat com mantenir viu el repte. Però la seva mare l’anima a seguir. «Segur que ho fareu bé, una de les teves companyes ha fet un treball sobre la reutilització dels teixits», li recorda. L’estudiant assenteix i somriu. De moment, ja ha canviat el dia a dia de la seva família i de part del poble.