El final de la granota toro o quan l’extinció d’una espècie és una bona notícia

La granota toro està erradicada (per ara) al delta de l’Ebre. Cada paraula d’aquesta frase s’ha de pronunciar amb la màxima cautela possible i amb tots els matisos necessaris, però almenys ja es pot afirmar alt i clar, per molt prudent que s’hagi de ser. Aquest amfibi de grans dimensions es va detectar en forma de larva per primera vegada el 2018. Com que la seva presència podia suposar un greu problema per a l’ecosistema deltaic, es va atacar el problema de cara i amb tots els mitjans disponibles.

Aquest estiu, cinc anys després i arran de les últimes anàlisis de l’ADN realitzades a les aigües on s’havia detectat aquest animal, no s’ha pogut acreditar la seva presència al Delta. També es van utilitzar xarxes de pesca per capturar-ne possibles exemplars, però no en va aparèixer cap.

Per comprovar la validesa de les dades recollides, es van practicar escoltes en diversos punts, però el cant de la granota toro (Lithobates catesbeianus) no es va manifestar.

Abordatge precís

¿Per què s’ha aconseguit la (probable) eliminació d’aquesta espècie? Des del parc natural del Delta consideren que les claus són la detecció precoç, quan aquest animal americà just es començava a endinsar als aiguamolls, i també la ràpida i contundent actuació.

A altres espècies invasores que es van endinsar al delta de l’Ebre, com el cranc blau o el caragol poma acanalat, se’ls va deixar molt més marge d’actuació. Per aquesta raó es van expandir sense control. En el cas de la granota toro, es va procedir a delimitar amb tanques un perímetre de sis quilòmetres en el punt on s’havia localitzat.

Dins de la zona tancada, es van organitzar captures i monitoratges constants, en els quals van participar entitats, voluntaris, equips d’investigació i experts.

El 2024 es repetiran les comprovacions per confirmar la seva erradicació en els 15 punts en els quals aquest any no s’ha detectat. Els tècnics de la Generalitat asseguren que encara és aviat per cantar victòria de manera definitva. Tot i això, l’assalt parcial d’aquesta temporada, l’ha perdut la granota.

Anques de granota toro

Notícies relacionades

Comença la temporada del ‘sakura’, el fenomen de masses del cirerer al Japó

¿Què heu de fer si una eruga processionària del pi enverina el vostre gos?

La granota toro, autòctona al nord-est d’Amèrica, és una de les espècies invasores més nocives del món des que es va introduir a Suècia i Finlàndia per al seu aprofitament piscícola. La seva capacitat d’adaptació al medi li va permetre estendre’s a més de 40 països, dels quals, malgrat els grans esforços, encara no s’ha aconseguit expulsar. Un bon exemple és el que està passant a diversos territoris d’Alemanya, on les seves poblacions no es redueixen prou.

Aquesta granota causa greus desequilibris en els ecosistemes: desplaça (o directament devora) altres amfibis o rèptils autòctons, sovint modifica l’estructura de la vegetació i és transmissora de malalties i paràsits com el fong Batrachochytrium dendrobatidis, responsable del declivi de molts amfibis a escala mundial.