Agnès Varda: "Tinc el do d'aconseguir que la gent es fiï de mi"

Té sentit que se la consideri la padrina oficial del cinema francès. A punt de complir 90 anys –el 30 de maig, en poc més d’una setmana–, fa més de sis dècades que realitza pel·lícules. L’última d’elles, el documental 'Caras y lugares’, arriba ara als cinemes del nostre país després de proporcionar-li la seva primera nominació a l’Oscar el mateix any que l’Acadèmia de Hollywood li atorgava una estatueta honorífica. A la pel·lícula, la directora recorre els carrers de França al costat del fotògraf JR en la furgoneta que aquest últim utilitza per treballar, amb l’objectiu de conèixer gent amb qui intercanviar idees i a la qual utilitzar com a models d’imponents intervencions sobre el paisatge.

Només per curiositat, ¿té el seu color de cabells un significat ocult? Oh, no. La gent em pregunta sovint si me'l tenyeixo en funció de la roba que em poso. Esclar que no, no em passo el dia canviant-me el color dels cabells. No estic boja. Simplement m’agrada molt el colorit. Fa que la meva capacitat per a l’observació s’activi. A mi m’encanta observar. Observar la vida, observar la gent... Això, descobrir altres éssers humans, és al que una es dedica quan fa documentals, al cap i a la fi. 

¿Com va sorgir la idea de rodar 'Caras y lugares’? Simplement, ens vam proposar conèixer persones del carrer i conèixer les seves històries. La primera condició que ens vam posar va ser que havíem de ser lliures. Rodàvem una setmana al mes, res més. Això em permetia descansar prou i també anar buscant els llocs als quals volíem anar per trobar cares. En total el rodatge va durar dos anys. En el transcurs d’aquell temps jo vaig continuar muntant exhibicions, i JR va continuar fent fotos pel seu compte. La meva filla Rosalie, mentrestant, es dedicava a buscar diners per seguir endavant amb el rodatge. Ens ho vam prendre amb calma.  

¿Quin és el seu secret per guanyar-se la confiança de la gent corrent? Crec que tinc un do per aconseguir que la gent es fiï de mi. Soc una persona normal, i no provo de fer-los confessar res; simplement m’agrada conversar. Em poso al servei de la gent que filmo. I l’objectiu de 'Caras y lugares’ és donar valor a persones que mai no reben el que es mereixen. També hem volgut demostrar el més positiu i l’important que és estimular la idea de comunitat. No ho sé, crec que els espectadors apreciaran que, per una vegada, se’ls ofereixi una pel·lícula que no conté tragèdies ni violència ni armes ni discursos polítics.

La pel·lícula medita sobre la naturalesa transitòria de l’art i, en concret, de la fotografia. Vostè va ser fotògrafa abans que cineasta. ¿Què opina de la cultura de les selfies i d’Instagram? La imatge s’ha democratitzat, i inevitablement s’ha desvalorat. A mi, de jove, m’encantava la pintura, anava al Louvre dues vegades per setmana i sempre era buit. Ara, les exposicions sobre Goya i Picasso són esdeveniments socials. I em sembla bé. En general, tracto de veure els canvis al món com una cosa positiva. Antonio Gramsci va dir que quan es mira el món només es pot ser pessimista, però quan es passa a l’acció només es pot ser optimista. Hi estic d’acord.

Entre les escenes més divertides de la pel·lícula n’hi ha una en la qual vostè i JR visitaran el cineasta Jean-Luc Godard a casa seva i ell no els obre la porta. A vostè se la veu enfadada, però alhora prova de disculpar-lo. Perquè no soc capaç de desterrar de la meva vida sense més ni més aquells que estimo. L’amor no és una cosa de posar i treure. Tinc molts records amb Jean-Luc, de vacances que el meu marit Jacques [Demy] i jo vam passar amb ell. Al seu dia vam gaudir de bons moments junts. I admiro la seva feina. Crec que és un dels grans visionaris de la història del cinema. ¿Significa això que és bona persona? Esclar que no. És un miserable.

'Caras y lugares’ també reflexiona sobre el pas del temps. Vostè malgasta joventut i vitalitat , però a la pel·lícula no es mostra especialment optimista sobre això. És important ser honesta amb una mateixa, i no alimentar esperances ridícules. Dit això, la vellesa em sembla molt interessant, ¿sap? De fet, m’encanta. Moltes persones, en canvi, es passen la vida tement-la. Jo estic molt satisfeta de tot el que he viscut i estimat. Tinc la meva motxilla personal plena de records. Alguns se m’han oblidat, però no passa res. 

¿Serà aquesta la seva última pel·lícula, com vostè mateixa ha comentat? Serà la meva última pel·lícula per als cinemes. Em centraré en el tipus de feina que m’interessa més des de fa 10 anys, orientada als museus i les galeries d’art. El que passa amb les pel·lícules que van als cinemes és que, almenys a França, cada setmana se n’estrenen 20 de noves. Per destacar entre la resta cal fer una feina de promoció enorme. I això consumeix mig any de la teva vida. Mai no m’ha importat fer el que fos necessari per arribar a més públic. Però no vull fer-ho més. Estic cansada.

¿Se sol fixar en la taquilla? No, no m’interessa en absolut. Ja se’n preocupen moltes altres persones. Quan una pel·lícula s’estrena a París dimecres, a les 10 del matí ja hi ha una primera projecció i tothom es dedica a quantificar quanta gent hi va assistir. I després quantifiquen quanta gent va anar a veure-la el primer dia en el seu conjunt, i després quanta hi va anar el cap de setmana, i així cada setmana. No té sentit. La meva vida no pot estar supeditada als números. El que a mi m’importa és que el públic m’estimi, això és tot. Si de mi depengués, projectaria les meves pel·lícules gratis. Seria el meu somni: organitzaria sessions als carrers, i les places, totalment gratuïtes, perquè tothom pogués veure-les.  

¿Si hagués de destacar alguna cosa sobre la seva carrera, quina seria? Que mai no he rodat històries burgeses. He preferit dedicar-me a retratar estibadors, espigoladors, pescadors, okupes, obrers, gent que no té poder. Jo veig un obrer que diu: «Demà em retiro i sento que estic al caire d’un precipici», i això és molt emotiu. Sento que al llarg de la meva carrera he provat de dir a les dones: «Sortiu de les cuines, adquiriu les eines per canviar la societat». Estic contenta.

¿Els premis li importen? Rebre’ls té quelcom de ridícul, perquè continuo sense tenir diners per fer les meves pel·lícules. És molt fàcil dir: «Agnès, et donem un premi». Però quan jo dic: «¿On són els diners?», ningú no contesta. Tinc la vitrina plena d’animalets: hi ha un lleopard, i un os, i un gos, i un lleó.  I una vegada em van donar un premi que era una caixa plena de terra de tots els països d’Europa. Moltes gràcies però, ¿per què no em donen una mica de diners per a la pròxima pel·lícula?

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Sent que ha fet una contribució al món? Bé, crec que he aportat el meu gra de sorra perquè algunes coses milloressin. M’alegra comprovar que actualment la indústria cinematogràfica és més diversa. ¿Sap vostè quantes dones directores hi havia a França als anys 50? Si dic que eren quatre probablement estic exagerant. Ara n’hi ha centenars. I tenim dones en tots els àmbits de la producció: so, fotografia, edició, postproducció. El cinema ja no és una feina d’homes. 

¿Què sent quan veu les notícies? Em sento malament. Perquè no puc solucionar els problemes. La gent es mor, i mentrestant jo disfruto d’una posició de privilegi. Em conviden a festivals, m’allotgen en hotels. D’altra banda, ¿hauria de dormir al carrer? No, aquesta no és la solució. Rebutjar la meva posició seria deshonest. Em conformo amb no legitimar les collonades.