Hirokazu Kore-eda: «En la família japonesa hi ha una falta d'amor alarmant»

Durant una carrera que ja gairebé va pel quart de segle,Hirokazu Kore-edas’ha convertit en el més aclamat dels directors japonesos actuals. I ho ha aconseguit explicant històries que parlen d’assumptes tan diferents com la vida samurai –‘Hana’ (2006)– i el fetitxisme sexual –‘Air Doll’ (2009)–, i toquen gèneres que van de la fantasia –‘After life’ (1998)– al ‘thriller’ judicial –‘El tercer asesinato’ (2017)–. Però, sens dubte, és gràcies als seus retrats domèstics que ha obtingut els màxims reconeixements. En títols com ara ‘Nadie Sabe’ (2004), ‘Still walking’ (2008) i ‘Después de la tormenta’ (2016), Kore-eda ha explorat diferents aspectes de la família nipona en temps de transició social i incertesa econòmica, i ho ha fet amb tones de tendresa i humanisme. Aquest tipus de pel·lícula és també 'Un asunto de familia', per la qual va obtenir al maig la Palma d’Or del Festival de Cannes i arriba el pròxim dia 21 als cines. En el film, mentre contempla una prole extremadament disfuncional els membres de la qual tiren endavant robant en supermercats, Kore-eda reflexiona sobre la naturalesa dels vincles que ens uneixen els uns als altres.

¿Per què li interessen tant els models de família heterodoxos i sovint problemàtics?

No ho sé ben bé. A ‘Un asunto de familia’, per exemple, intento aprofundir en la qüestió que ja vaig abordar a ‘De tal padre, tal hijo’ (2013): d’on prové el vincle familiar o, millor, si és possible formar una família allà on no hi ha llaços de sang. Al Japó acostumem a donar molta importància a la consanguinitat, però, curiosament, en els nuclis domèstics hi ha una falta alarmant d’amor i afecte. Per això, quan vaig llegir un article sobre una família que vivia dels articles que robaven i després venien, se’m va ocórrer una idea prometedora: retratar una família en què els membres no estan units per la genètica sinó pel crim, i que tot i així són capaços d’oferir-se molt amor.

¿Hi ha molts elements autobiogràfics als llaços familiars que la pel·lícula retrata?

Mentiria si digués que la família en la qual em vaig criar o la que posteriorment he format són disfuncionals, i prometo que el meu pare mai em va ensenyar a robar en supermercats. Però hi ha alguna cosa en el relat que sí que m’interpel·la.

¿Què és?

Un dels seus personatges és un nen que comença a madurar al comprendre que aquell a qui considera el seu pare és un home fallit. El meu trànsit a l’edat adulta va ser molt semblant. El meu pare no era a casa durant llargs períodes a causa de la seva feina, i vaig haver d’acostumar-me a no tenir-lo a prop. Vaig haver de fer-me gran molt ràpid, i crec que això va afectar la meva manera de veure’l.

Els protagonistes d’'Un asunto de familia' són delinqüents, però, a tota hora, vostè demostra estar de la seva part.

Sí, perquè són víctimes. En els últims anys, el sistema del benestar al Japó ha començat a trontollar. Els índexs de pobresa s’han disparat i, de la mateixa manera, també el nombre de persones que depenen d’ajuts. A més, la mitjana d’edat de la població és cada vegada més elevada i hi ha més gent en edat de deixar de treballar. El Govern va prometre que invertiria més diners en programes d’assistència social, però en lloc d’això els han destinat a comprar armes als Estats Units. I han fomentat polítiques que abandonen els menys afavorits a la seva sort. En tot cas, la meva pel·lícula no és una crítica social.

Disculpi, però després del que acaba d’explicar és difícil no veure-la com una crítica. 

Ho és en tant que aquests personatges són, fins a cert punt, invisibles per al sistema. Però a mi el que em preocupa és per què els qui vivim al voltant d’aquestes persones no ens prenem temps per fixar-nos-hi. Crec que seria hipòcrita només culpar els governants quan nosaltres mateixos no fem res. El meu objectiu amb la pel·lícula no és que la gent surti del cine criticant el Govern, sinó fent un cert examen de consciència.

Tradicionalment, la japonesa ha sigut una societat amb un sentit de l’honor molt arrelat. ¿S’ha vist afectat aquest sistema de valors a causa de la inestabilitat econòmica i social? 

Sí, de diverses maneres. D’entrada, el concepte de família i de comunitat s’ha deteriorat. Fins fa molt poc temps, els nens i nenes japonesos tenien un sentit de la família molt arrelat i mantenien una relació molt estreta amb els seus avis, però això ha deixat de ser així. Les persones de la tercera edat, de fet, sovint es veuen obligats a portar vides molt solitàries perquè ningú se’n cuida. Pel que fa a les noves generacions, cada vegada més joves decideixen passar la vida sols perquè no es poden permetre formar una família. Finalment, la inestabilitat ha provocat un auge del nacionalisme i del pensament totalitarista que em preocupa molt. S’estan perdent valors de democràcia i tolerància, i això es percep clarament al carrer. El Japó s’ha convertit en un país perdut, i enverinat d’odi.

¿Els seus governants com tracten els artistes com vostè?

Intenten acostar-se a nosaltres per netejar la seva imatge, utilitzar-nos políticament. És important no deixar-se. El mateix passa amb els mitjans de comunicació, i em preocupa que ells sí que acceptin el joc. Les televisions, per exemple, han deixat per complet de mostrar-se crítiques amb el Govern, i els qui les dirigeixen sovint mengen amb ministres i altres líders polítics. Han deixat d’exercir la seva tasca de control i supervisió, i això és molt perillós.

En qualsevol cas, i com moltes de les seves pel·lícules prèvies, ‘Un asunto de familia’ no té el tipus de cinisme i pessimisme que domina el cine actual. ¿D’on prové el seu optimisme?

El cert és que al Japó la paraula ‘optimisme’ té connotacions pejoratives; diem optimista a aquell que és il·lús. En tot cas, jo em considero més aviat pessimista, però no vull fer pel·lícules que deliberadament deprimeixin el públic. Quan jo era més jove em turmentava la idea de la mort. Però després els meus pares van morir, i gairebé alhora jo em vaig convertir en pare. És a dir, vaig perdre una cosa, però una cosa nova va arribar per cobrir el buit. Llavors vaig començar a veure la vida com una cosa més fluida i harmoniosa.

Durant l’última dècada, el seu ritme de treball sembla haver-se accelerat. ¿A què és degut?

El motiu és que les meves pel·lícules han començat a fer més taquilla al meu país i, per tant, ara em resulta més fàcil trobar finançament per als meus projectes. Això, és clar, no vol dir que jo sigui un director taquiller, però d’altra banda les meves pel·lícules no costen gaires diners. En tot cas, tranquil·litza que no m’hagi de preocupar de si seré capaç de trobar un productor que financi la meva pròxima pel·lícula. 

¿Diria que amb els anys ha anat millorant com a artista?

Soc millor en certes coses i molt pitjor en d’altres. Amb el temps he perdut energia, i suposo que és inevitable. Però intento compensar aquest dèficit. Si em dediqués a jugar al beisbol, podria dir-se que ja no soc capaç de llançar amb tanta força, així que intento llançar més boles corbes. En qualsevol cas, em diverteixo cada vegada més rodant pel·lícules.

¿On busca la inspiració a l’hora de crear les seves històries?

Tinc molt bona oïda i m’encanta xafardejar, així que sovint presto atenció a converses alienes quan viatjo en tren. És una manera molt útil d’aprendre els comportaments humans. També parlo molt amb taxistes, em fixo en la llicència per veure el seu nom i la seva foto, i fantasiejo sobre les seves vides. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Quina de les seves pel·lícules és la seva favorita?

Ho lamento, però per contestar a això he de recórrer al tòpic. És com preguntar a un pare: “¿Quin dels seus 12 fills estima més?” Segurament, un dels fills és increïblement ric i exitós, i un altre no té on caure mort, i tot i així sent un amor immens per tots dos. A mi em passa el mateix amb les meves pel·lícules.