Entendre-hi més

Crònica des de París: El cementiri dels nobles guillotinats

En el desconegut Picpus descansen els cossos de més de 1.300 persones executades l’estiu de 1794

Crònica des de Roma, per Irene Savio
Crònica des de Berlín, per Andreu Jerez
Crònica des de Buenos Aires, per Abel Gilbert

Crònica des de París: El cementiri dels nobles guillotinats

Enric Bonet

Amb l’avenç de la tardor i l’arribada de Tots Sants, una visita ineludible a París és la dels seus cementiris. La capital francesa supura història per tot arreu, sobretot els seus llocs fúnebres. Són més que coneguts el monumental de Père Lachaise –amb les tombes de Molière, Balzac, Proust, Jim Morrison...– i el de Montparnasse, on jauen Baudelaire, Cortázar i Simone de Beauvoir, entre altres personatges cèlebres. Però també n’hi ha d’altres, fins i tot desconeguts per la majoria dels francesos, que reflecteixen moments històrics clau.

És el cas de Picpus, l’únic cementiri dels guillotinats durant la Revolució Francesa (1789-1794) que es pot visitar a la capital. Situat al número 35 del carrer Picpus, a prop de la plaça de la Nació (a l’est de París), aquest lloc amagat acull els cossos de més de 1.300 persones executades –197 dones– entre el 14 de juny i el 27 de juliol de 1794, un dels períodes en què la guillotina va funcionar a tota màquina durant la convulsa revolució.

¿De qui és la tomba més famosa? Del marquès de Lafayette, general destacat durant la Revolució americana i membre de la facció dels girondins (republicans moderats). Lafayette va sobreviure al període revolucionari i el seu cadàver reposa allà perquè forma part de la família d’una de les guillotinades.

Més de 2.490 guillotinats a París

Més de 2.490 guillotinats a ParísPer visitar Picpus, cal endinsar-s’hi a través d’una porta de fusta d’un auster edifici situat al mig de vetustos blocs d’oficines. Primer es veu una petita església d’estil clàssic. Era el convent de les monges canòniques de sant Agustí, expulsades d’allà el 1792 i darrere del qual es van excavar dues de les fosses dels executats durant la Revolució.

Un total de 2.498 persones van ser guillotinades a París durant la Revolució. La guillotina, que va humanitzar la pena de mort reduint-la a un sol tall ràpid, es trobava en set llocs a la capital. Però els més importants eren tres: la plaça de la Revolució, rebatejada Concòrdia dècades més tard després de set canvis de nom, la plaça de la Bastilla i la plaça del Tron Enderrocat, actualment una petita plaça al costat de Nació. Tots els cementiris comptaven amb les seves respectives fosses comunes.

Als guillotinats a la plaça del Tron Enderrocat els van enterrar a Picpus. Per arribar a les fosses comunes cal passejar per un camí de terra i fulles caigudes. Abans d’arribar a l’entrada, donen la benvinguda al visitant un grup de gallines, reflex de la moda actual pels horts urbans. Quatre fileres i menys d’un centenar de tombes componen la part convencional del cementiri. Al fons, una porta amb reixa blava separa el visitant del lloc que justifica el pagament dels mòdics dos euros de l’entrada. Allà, davant de dues làpides de pedres coronades per una creu, hi ha dues plaques en les quals s’indica l’existència de la fossa número 1 i la fossa número 2.

Cementiri de la noblesa

Allà van enterrar els 1.306 guillotinats a la plaça del Tron Enderrocat. Entre ells es troben membres de l’alta aristocràcia de l’època, com la família Rochefoucuald, la Montalembert, la Montmorency, la Noailles i la Grimaldi. Però també hi ha personalitats sense títols nobiliaris, com André Chénier –el poeta immortalitzat en l’òpera de Giordano–, el primer marit de Josefina (posteriorment, dona de Napoleó) i Leonard, el perruquer de Maria Antonieta. Testimonis de l’època expliquen que els enterraven despullats, de cap per avall i en grups de 10 o 12. Per aquesta raó no els van treure de la fossa.

La princesa saxona Amélie de Hohenzollern-Sigmaringen, que tenia un germà que va ser enterrat allà, va comprar aquests terrenys el 1797. Des d’aleshores es va convertir en un peculiar cementiri –un dels pocs de París de caràcter privat– destinat bàsicament als familiars dels nobles guillotinats. En la part convencional se succeeixen petits mausoleus, desgastadíssimes tombes de principis del segle XIX i d’altres amb material brillant del segle XXI. En la majoria apareixen inscrits cognoms compostos.

És un lloc desconegut per a molts parisencs. Fins al punt que el periodista que escriu aquest article només va coincidir amb tres visitants durant la visita de més de dues hores que va fer una tarda d’octubre. A més de les fosses, l’altra atracció és la tomba de Lafayette, sobre la qual oneja una bandera nord-americana que mai va ser arrencada, ni tan sols durant el període de l’ocupació nazi. Les monedes d’un dòlar i les insígnies metàl·liques sobre aquesta sepultura donen a aquest lloc un aire semblant al dels nombrosos cementiris de la costa est dels Estats Units en els quals es venera els herois de la Revolució americana.

Notícies relacionades

És significatiu constatar que, mentre que les restes de Lafayette es conserven amb tots els honors, els d’altres figures més radicals de la Revolució, com els jacobins (o montagnards) Robespierre, Saint-Just i Danton, es troben en parador desconegut. Tots ells també van ser guillotinats i els van enterrar a la fossa comuna més important del París revolucionari, la dels Errancis. L’únic rastre que en queda és una placa, situada al costat d’una fleca en un dels barris més elegants de la capital. Tot un reflex de la difícil digestió per part del relat oficial francès del seu llegat revolucionari.