Jason Hickel: «El creixement sense límits ens està portant al desastre ecològic»

Les teories del decreixement comencen a sortir de l’armari. Aquesta mateixa setmana s’ha celebrat una conferència al Parlament Europeu per abordar-ne la viabilitat i plantejar alternatives al model econòmic actual, basat en un creixement perpetu, que ha portat el planeta al precipici climàtic sense cobrir pel camí les necessitats bàsiques de milions de persones. L’antropòleg econòmic Jason Hickel (Swazilàndia, 1982), professor a l’Institut de Ciència i Tecnologia Medi Ambiental de la UAB, li ha dedicat al tema el seu últim llibre: ‘Menos es más: cómo el decrecimiento salvará al mundo’ (Capitán Swing). Un assaig concebut com a full de ruta per transitar cap a una «economia postcapitalista» sensible amb l’ecologia i el benestar social.

 

Tenim un model econòmic basat en el creixement, però vostè diu que és problemàtic. ¿Per què?

En el nostre model tots els sectors, totes les indústries, han de créixer perpètuament. Els economistes defineixen el creixement com l’increment en la producció afegida de béns industrials i serveis. El també anomenat PIB. Però quan la gent pensa en creixement, pensa en coses com progrés social, innovació i benestar humà. De manera que, de seguida, salta a la vista que no és producció afegida el que necessitem, sinó certs tipus de producció per arribar als objectius desitjats. No té sentit produir jets privats ni SUV ni roba d’un sol ús en plena emergència climàtica. Hauríem de centrar-nos en coses com el transport públic, l’energia renovable i l’agricultura regenerativa i, alhora, reduir les indústries més destructives per rebaixar el consum d’energia i facilitar la descarbonització.

 

Vostè suggereix que aquesta obsessió pel creixement ens està matant...

Així és, perquè el creixement és el principal motor del canvi climàtic i el col·lapse ecològic. Per créixer s’ha de produir i, per produir necessitem matèries primeres i energia. I si cada any has d’augmentar la producció és molt difícil descarbonitzar l’economia al ritme que requereixen els objectius de París. Aquesta és la principal contradicció a què ens enfrontem avui. Per això és necessari reorganitzar les forces productives per centrar-les en les necessitats del benestar humà en lloc de l’acumulació de capital i l’expansió industrial.

 

¿Es pot sostenir el sistema sense que creixin els països i les empreses?

Avui tothom està d’acord que ens trobem davant una emergència ecològica, de manera que, per exemple, no hauríem de produir jets privats ni vehicles d’alt consum de gasolina. En això hi podríem estar d’acord.

 

Si es redueixen certes indústries, ¿com es pot mantenir l’ocupació?

Els economistes ecològics proposen una solució molt senzilla: la nostra societat requereix menys força laboral en termes afegits per produir allò que necessitem, de manera que es podria escurçar la setmana laboral i distribuir la feina de manera més equitativa perquè no hi hagi atur. De fet, l’atur és un producte artificial del capitalisme. Podríem recórrer a programes d’obres públiques i garanties laborals per mobilitzar treballadors allà on necessitem producció. En aquests moments és el capital el que controla la producció. Decideix què produïm, com utilitzem els recursos i com es reparteix els beneficis.

 

Ara les empreses miren de maximitzar la productivitat, limiten el creixement dels salaris i reparteixen els beneficis entre els accionistes. ¿Com es pot canviar tot això?

Requerirà alguna mena d’intervenció pública. Ja tenim regulació en alguns àmbits, com la producció d’armes de foc. Podem decidir col·lectivament quina classe d’indústries podem reduir. Avui tenim democràcia política, però no tenim una democràcia econòmica. I el que estic defensant és que estenguem la democràcia a l’àmbit de l’economia.

 

El seu llibre es pot llegir gairebé com un programa polític per transformar l’economia.

El decreixement és una idea que emergeix del pensament ecosocialista. La premissa bàsica és que hauríem de democratitzar l’economia i organitzar la producció entorn de les necessitats humanes i l’ecologia. És clarament revolucionari i no hauríem de pensar que serà acceptat per la classe dirigent. Requerirà els moviments socials. Si volem arribar als objectius de París, no en queden més opcions que reduir el consum d’energia. La qüestió és qui pagarà aquesta reducció. ¿La classe treballadora i els pobres? ¿El sud global? ¿O serà el capital? Aquesta és la pregunta més important d’aquest segle.

 

El creixement com a principi econòmic està completament arrelat, fins i tot entre els partits socialdemòcrates. ¿No és ingenu pensar que es pot canviar aquesta mentalitat?

Sé que és una idea molt agosarada. La seva hegemonia entre la classe política és total, tant a la dreta com a l’esquerra. Però hem de fer-hi front. Ningú ho ha explicat més bé que Simon Kuznets, l’economista que va inventar el concepte del PIB als anys trenta del segle passat. Davant el Congrés dels EUA, va dir que no s’hauria de fer servir el PIB com a objectiu de la nostra economia. És una manera extremadament perillosa de concebre-la. I ho és perquè suma tant les coses bones com les dolentes. És a dir, 1.000 euros de gas lacrimogen tenen el mateix valor que 1.000 euros invertits en sanitat, de manera que mirar de maximitzar el PIB és un objectiu completament irracional.

 

Aquest canvi requeriria una intervenció estatal massiva, ¿no és així?

És cert, però no seria res més que una regulació democràtica de l’economia. Al final, hem d’entendre que el treball i els recursos són béns col·lectius. Hauríem de tenir alguna cosa a dir sobre què es produeix i com es produeix. Aquest creixement sense límits ens està portant al desastre ecològic sense que ni tan sols cobreixi les necessitats bàsiques de l’ésser humà. Als EUA la meitat de la població no es pot permetre la sanitat. Al Regne Unit, 4,5 milions de nens viuen en la pobresa. I, als Països Baixos, un milió de persones pateixen inseguretat alimentària. Això passa perquè la producció s’organitza entorn dels beneficis en lloc del benestar humà. 

 

Però si l’economia no creix, si no hi ha plusvàlua, ¿com s’inverteix en educació i en sanitat?

El mateix Keynes ho va explicar als anys trenta: no es necessita capital per finançar la producció, ho pot fer directament l’Estat. A la UE és més difícil perquè països com Espanya ja no emeten els seus propis diners per finançar certes inversions públiques, però Brussel·les podria permetre més expansió fiscal. I s’hauria de fer d’una manera democràtica per produir allò que necessitem. 

 

Al llibre explica com els rics contaminen molt més que la resta.

Si el decreixement es pot resumir d’alguna manera seria decreixem els rics. Perquè si ens fixem en les dades sobre les emissions, queda molt clar que l’1% és aclaparadorament responsable del problema que afrontem. Els milionaris van camí de dilapidar ells sols el marge que ens queda per no superar els 1,5 graus. Per tant, seran necessàries reduccions dràstiques en el poder adquisitiu dels rics.

 

¿És realista pensar que els nostres polítics s’enfrontaran als multimilionaris?

No, però hauríem de mirar de crear una conscienciació social sobre això. La nostra classe política és esclava dels rics i els tenen por. Però estem en un moment que no podem deixar que tot continuï igual. D’altra manera les restriccions s’imposaran sobre la classe treballadora i els pobres. Hem de ser proactius si volem una transició justa.

 

En qualsevol cas, no hi ha solucions màgiques al seu llibre. Proposa un llarg procés de transformació social. ¿Hi ha temps per fer-ho?

Es podria aconseguir molt ràpidament, però depèn de la voluntat política. I aquesta voluntat, desgraciadament, no existeix avui. El que sí que existeix és la voluntat popular, de manera que tot depèn que puguem construir moviments socials per moure el pèndol polític. D’acord amb l’informe més recent de l’IPCC, el planeta va camí dels 3,2 graus a finals d’aquest segle. Seria catastròfic. És dubtós que la nostra civilització pugui continuar existint sota aquestes condicions. ¿Volem aquesta classe de futur?

 

 

 

 

Notícies relacionades

Setge legal a Airbnb: l’allotjament turístic a Nova York torna a l’‘underground’

Crònica des de París: el Perifèric vol ser verd