Acompanyar fins a la mort, una tasca que vessa vida

No sap bé què la va moure per decidir-se a fer-ho, potser, pensa, el subconscient va voler que superés la por a la mort després de la traumàtica experiència de veure, quan era adolescent, com un càncer s’emportava en sis mesos un dels pilars més sòlids de la seva vida, la seva àvia. Fos el que fos el que la va fer interessar-se pel final de la vida, de la manera com s’hi interessa, se sent feliç per fer-ho. A l’acabar la carrera de Psicologia, Daria Mayer va decidir que «volia aprendre i ajudar» coneixent de prop aquesta última etapa vital. Tenia 25 anys. Va contactar amb l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC) i es va oferir com a voluntària a domicili amb pacients oncològics en fase terminal. Han passat vuit anys des d’aquella experiència i segueix amb el seu altruisme. 

Des del 2015 visita malalts pal·liatius a l’Hospital de Sant Pau en el marc del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social La Caixa, una iniciativa amb una trajectòria de vuit anys implementada en 120 hospitals d’Espanya que en aquest temps ha atès 105.500 pa­cients  i uns 153.000 familiars.

TENIR CLAR EL PAPER

Tenia certa por.  Sobretot perquè tu mateixa t’exposes cada vegada a la pregunta de com enfocaries la mort», explica sobre la seva primera experiència. «Va ser un cas especial, perquè va ser llarg. Els voluntaris canviem cada mig any com a màxim, ho marca el protocol, però em van permetre estar-hi una mica més. Fins que va morir», explica. «Es va establir un vincle molt important. Cada setmana hi anava dues hores. Jugàvem al dòmino, xerràvem, miràvem la tele…».  A la pregunta de com es protegia, com se segueix protegint, respon: «No he d’oblidar el meu rol. Escoltar, acompanyar, donar carinyo, ser-hi… He de recordar i posicionar-me en aquest rol. No he de solucionar res, no he d’atendre la persona activament, aquesta no és la meva funció. Soc una voluntària». Però no de pedra. «És clar que he plorat més d’una vegada, una persona no és immune, i a vegades surto regirada i trista, però surto energètica, diferent. Si estic dies sense anar-hi necessito aquest contacte. Cada vegada que hi vaig em desperto, és com rebre dues bufetades. Valores la salut que tens», continua. Es refereix a les visites setmanals que fa a l’hospital de Sant Pau, on cada tarda un voluntari, d’un equip de cinc, es troba amb els malalts oncològics terminals o amb els seus familiars, si desitgen aquesta companyia.  

FORMACIÓ ESPECÍFICA

Com Daria Ma­yer, en el marc d’aquesta iniciativa de La Caixa hi ha 671 persones altruistes a tot Espanya que acompanyen durant els últims dies, les últimes hores, malalts terminals, 168 d’aquestes a Catalunya. No és habitual, no obstant, que siguin tan joves com ella, i encara menys, de l’edat en què ella va començar. 

Totes les persones voluntàries que donen suport a les àrees de pal·liatius, a més de rebre abans una formació específica per a la seva tasca, compten amb el recolzament de professionals. En aquest cas, d’un equip d’atenció psicosocial (EAPS), en què els professionals proporcionen ajuda a través de nou entitats socials a 30 hospitals catalans. Hi ha un total de 42 EAPS. 

Anna Escolà és psicòloga d’un aquests equips, el de Mutuam-Barcelona, que gestiona el Grup Mutuam, una entitat sense ànim de lucre del tercer sector dedicada a l’atenció a la dependència de les persones grans. «La nostra tasca principal és l’atenció psicològica de pacients al final de la vida i els seus familiars, donant continuï­tat a l’acompanyament durant el procés de dol amb aquells familiars que ho necessiten», explica. Aquesta atenció, prossegueix, no es donaria si no fos per aquesta iniciativa, ja que no està contemplada la figura del psicòleg en la majoria de les unitats de cures pal·liatives. Per això, segons la seva opinió, «ha representat un gran impuls i reconeixement per al col·lectiu dels psicòlegs, perquè dins de l’àmbit sanitari se’ns considera més un luxe que una necessitat». 

RESPECTE

¿I com s’ajuda a nivell psicològic una persona que està a punt de morir? «Amb acompanyament des del respecte, preservant la seva autonomia, dignitat i identitat, perquè pugui tenir un enfrontament adaptatiu de la situació que està vivint», explica Escolà. Fer revisió de vida, balanç de tot el que la persona malalta ha viscut, revisar la seva escala de valors, el significat que la malaltia té per a ella, que no hi hagi temes pendents per resoldre, el llegat... Són factors que determinaran que el malalt tingui una bona mort, segueix la psicòloga.  

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

A nivell personal, també té mecanismes per suportar aquest contacte professional que té diàriament amb la mort. «Connecto amb la vida i amb tot allò que li dona sentit: la parella, la família, els amics; disfrutant dels petits plaers que tenim al nostre abast, sent present en l’aquí i l’ara i podent atendre les meves pròpies necessitats», assegura. En definitiva, diu, li resulta necessari fer un treball personal continu que li permeti ser conscient de les pròpies pors per poder entendre i atendre. 

Aquest programa, que s’acaba de renovar amb entitats i centres sanitaris, va ser avaluat el 2014. Les conclusions d’aquell estudi van validar el projecte ja que es va demostrar que millora en el 90% els símptomes que provoca la malaltia, i per tant seria desitjable que aquesta atenció estigués a l’abast de tothom. Però ni de bon tros. A Espanya molta gent segueix morint amb un terrible dolor físic i necessitant una sedació final que no rep. De les 380.000 persones que moren cada any, 120.000 necessiten una atenció especialitzada en cures pal·liatives. La realitat és que el 50% no la rep per falta de recursos.