Solidaris amb el Iemen, un país que es mor de fam

Eva Erill estava asseguda en un cafè veient com el capvespre il·luminava la ciutat antiga, amb el cant del muetzí de fons. Els ulls humitejats d’emoció. El Happy birthday que va sentir al seu costat, cantat per un grup de joves, nois i noies plegats, li va cridar l’atenció. Els va mirar amb un somriure i va pensar erròniament que eren estrangers. Una de les dones es va adonar que els observava. Es va aixecar, li va portar un tros de pastís i la va convidar a unir-se al grup. Va acceptar la proposta de Faten. Allà es va començar a forjar una relació que ha traspassat el terreny personal.

Aquesta podria ser només la història d’aquella amistat que va néixer el 2012, però la guerra ha portat aquestes dues dones a reconvertir el seu cas en una història de solidaritat i de valentia. Eva Erill, catalana, i Faten, iemenita, somien a tornar a veure’s en aquell cafè, amb unes increïbles vistes a la ciutat de Sanà, capital del Iemen, una de les més boniques del món abans de ser devastada per una contesa silenciada per Occident que ja fa més de dos anys que dura. Des del 26 de març del 2015.

Després d’aquella primera vegada, Eva Erill va tornar al Iemen en diverses ocasions, enamorada de la seva gent i dels seus pobles, principalment de Sanà i de l’illa de Socotra. En un d’aquells viatges, el gener del 2015, de tornada a casa, explica que ja va detectar un ambient hostil a l’aeroport de Sanà. Era el preludi d’una guerra contra les milícies dels hutis (d’inspiració xiïta i recolzats per l’Iran), dirigida per l’Aràbia Saudita, i una coalició de nou països àrabs recolzats pels Estats Units, França i el Regne Unit.

Poc després va començar a rebre imatges dels bombardejos que li enviaven els seus amics iemenites, especialment de Faten, una noia soltera, apoderada, amb un càrrec a la companyia aèria del Iemen acostumada a dirigir equips de treball, que la pressionava dia sí dia també per no quedar-se de braços plegats. Sabia de l’experiència d’Eva en cooperació. Aquesta psicòloga social havia col·laborat durant 13 anys en un orfenat a Etiòpia. «No podia no fer res. Vaig començar a buscar quina oenagé espanyola treballava a la zona i no en vaig trobar cap. Una amiga meva (Noèlia Ruiz) sempre m’havia dit que volia fer alguna cosa, que sentia la necessitat d’ajudar i li vaig proposar cooperar. Vam pensar què fer i vam decidir col·laborar amb aliments», explica Erill. 

EL DRAMA DEL CÒLERA

Així va néixer Solidaris sense Fronteres, l’única oenagé espanyola que està ajudant en un país que ja suma més de 15.000 morts i 40.000 ferits (amb una mitjana de gairebé 150 nens que perden la vida cada dia), 3,5 milions de desplaçats i 475.000 menors que pateixen desnutrició aguda. Unes víctimes que semblen no doldre a Occident.

¿I com ajuden? El panorama no és fàcil. Només Metges sense Fronteres i Save the Children treballen sobre el terreny. Els aeroports i les vies marítimes estan tancades. El Iemen pateix un bloqueig internacional que impedeix enviar contenidors amb ajuda, cosa que està matant de fam  més de 21 milions de persones (el 83% de la població), que ara s’enfronten també de manera dramàtica al còlera.

Diverses oenagés clamen per un alto el foc per poder aturar una epidèmia que podria afectar en els pròxims mesos 150.000 persones i que no fa més que sumar morts. Amb aquest panorama, l’única manera de col·laborar és enviant diners. I en aquest punt entra Faten, que actua com una contrapart, o sigui, com una organització local que executa el projecte. «En un país que està en guerra, i on més del 80% de la població necessita ajuda humanitària urgent, has de tenir algú de molta confiança que rebi aquests diners, si no, no sabràs on van a parar», explica.

Amb aquests diners, Faten compra aliments i prepara lots que es reparteixen sobretot en camps de refugiats i a famílies desplaçades que viuen al carrer o en cases abandonades. Per seguretat, a vegades l’acompanyen els seus germans. Cada caixa, que val 72 euros, està pensada per a una família d’unes cinc o sis persones i conté 10 quilos d’arròs, llegums, oli, 30 quilos de farina (vermella i blanca) i 30 ous, entre altres. Van començar enviant els diners per a 10-15 caixes al mes i ara en reparteixen de 100 a 150, en funció del pressupost. Aquesta forma de treballar té un avantatge, remarca Erill, i és que els diners es queden al país.

Tot i que van començar només amb aliments, al cap de poc temps de fer aquell repartiment Faten els va alertar que no hi havia aigua, un problema que ja existia abans de la guerra, però que el bloqueig ha accentuat. Primer van instal·lar dos dipòsits de 2.000 litres cadascuno al camp de refugiats d’Amram, on viuen unes 800 persones. Ara ja estan a punt d’instal·lar el cinquè. Els omplen dues vegades a la setmana. Estan donant 64.000 litres d’aigua al mes. Un tercer projecte és la reconstrucció de cases a  Socotra, que tot i que no pateix els bombardejos va ser castigada per dos huracans seguits. De les 50.000 persones que habiten l’illa, unes 15.000 es van quedar sense vivenda. Ja n’han reconstruït 120, cosa que ha beneficiat unes 1.200 persones.

PROVES FOTOGRÀFIQUES

Tota aquesta cooperació, incideix Erill, està documentada amb fotos que proven que l’ajuda arriba i que arriba a qui ha d’arribar. Solidaris sense Fronteres té a la seva web i difon per Facebook imatges de cadascuna de les entregues de les caixes, de cadascuna de les instal·lacions d’aigua, de totes les accions que duen a terme. I de les factures de les compres, unes imatges que Faten li envia per WhatsApp. És la manera que els donants poden veure on van els diners. 

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

¿I qui els ajuda? De moment, cap empresa ni institució, tot i que estan a l’espera que l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament aporti diners per a 235 caixes d’aliments. Únicament reben donacions privades. La majoria modestes, però no per això menys importants. El projecte del menjar està finançat a través de crowdfunding a la pàgina migranodearena.org, i a través de donacions al compte bancari de l’oenagé, des d’on recullen a la vora de 7.000 euros mensuals. El de l’aigua es porta a terme per la plataforma Teaming, on cada persona que s’apunta dona un euro al mes. No es pot donar més. Només un euro. Amb aquests diners paguen l’aigua mensual (440 euros) i estalvien per més dipòsits. Són una mica més de 900 apuntats. I per últim, davant la falta de programa de socis, tenen 15 persones fixes que els envien una petita transferència al mes.

Entre tots ells han aconseguit repartir aliments a 12.000 persones a Sanà, Amran, Taizz, Hodeida i Al- Dorihimi, el 70% de les quals són nens, i han proporcionat 500.000 litres d’aigua. Un gra de sorra en la que és la pitjor crisi humanitària del planeta en un país en què treballadors i voluntaris humanitaris posen en perill les seves vides per ajudar milions de persones que necessiten desesperadament ajuda. Eva Erill no veu en un futur pròxim el final de la guerra. Però sí que es torna a veure una Sanà en pau, en un cafè amb Faten, segurament també amb la Noèlia, contemplant una vegada més un capvespre que les bombes que estan devastant la ciutat no podran destruir. I mentre arriba aquest moment, té clar que seguirà demanant ajuda per als iemenites i denunciant el conflicte. H