El psiquiatre que va tancar el manicomi

El nom de Franco Basaglia és un referent per a la psiquiatria a Itàlia. També a Europa. La manera com aquest psiquiatre italià va abordar fa 40 anys el tractament de les persones diagnosticades amb un trastorn mental va deixar molta gent descol·locada. Alliberar-los del seu aïllament als centres hospitalaris on vivien reclosos, lluny de tota socialització, va ser el primerantídot que Basaglia va aplicar pel bé de la seva salut. Va entendre que la resposta a la seva malaltia no podia ser únicament el control, i va proposar una reforma per implicar la societat i els mateixos afectats en la seva curació o millora.

El 13 de maig de 1978, el Parlament italià va aprovar la llei 180 sobre Investigacions i Tractament Sanitari Voluntari i Obligatori. En el seu article primer, la norma, coneguda com a 'llei Basaglia', estableix el respecte de la dignitat de la persona i dels seus drets civils i polítics garantits per la Constitució, fins i tot el dret a la lliure elecció del metge i lloc del seu tractament.

   

A partir de llavors, els 90 hospitals psiquiàtrics italians –els manicomis–,  gradualment van anar tancant les portes com ho havia fet el primer, a la ciutat de Trieste, des d’on Franco Basaglia va convèncer la comunitat mèdica i les administracions del benefici social de posar fi a l’aïllament dels pacients psiquiàtrics. Dotar els hospitals generalistes i el territori de recursos per continuar la seva atenció adequada i acompanyament en la recuperació dels seus drets, amb una vivenda i feina dignes i la supervisió dels professionals sanitaris va ser el següent pas.

A Trieste, amb 200.000 habitants, hi ha quatre centres de salut mental. En cap hi ha portes de seguretat que impedeixin sortir o entrar lliurement als pacients. Tenen assistència d’infermeria les 24 hores, dormitoris, menjador i sales on els usuaris segueixen teràpies amb psicòlegs i formacions per treballar el seu retorn social i laboral.

«També gestionem apartaments que compten amb la presència constant d’un tècnic sanitari», explica Mauro Corso, un dels professionals que treballen en el servei de rehabilitació psiquiàtrica de Trieste. Ho fa en un dels quatre centres de salut mental de la ciutat. «En cas d’emergència en crisis agudes de fases breus que requereixen un ingrés temporal, disposem de sis llits», apunta. «I el recolzament a domicili és un altre dels serveis que donem, quan el pacient conviu en família».

Pacte, i no contenció

A més de les seves instal·lacions d’atenció a persones amb un diagnòstic de salut mental i als seus familiars, amb portes sempre obertes i sense bates blanques, hi ha una cosa que encara avui porta professionals de tot Europa a viatjar a Trieste. Volen conèixer i formar-se en l’acompanyament de les persones que conviuen amb una malaltia mental en els seus moments de crisis més agudes. Perquè Trieste, a més de liquidar el manicomi, va posar fi a la contenció física dels pacients. «L’últim esglaó és la força. No aplicar la contenció vehicula una tranquil·litat important per a la persona», puntualitza Alessandra Oretti, psiquiatra responsable del servei psiquiàtric de diagnosi i cura de salut mental de Trieste. Tampoc a les instal·lacions on els equips d’aquest servei reben pacients derivats d’urgències que necessiten un breu ingrés hi ha portes o barreres que impedeixin sortir-ne o entrar-hi.

«Substituïm la contenció –res de camises de força ni corretges per immobilitzar al llit– per una gestió relacional, per a la qual cosa comptem amb quatre infermers per a sis usuaris. Temps, espai i ambient per estar amb el pacient durant la seva crisi són factors clau», exposa Oretti. «El primer impacte aquí és molt important, pot marcar les següents crisis i també la família», assenyala l’infermer del servei, Domenico Petrarca. «Treballem una negociació en una situació que desborda», afegeix Petrarca.

Una altra manera és possible

Flexibilitat en qualsevol detall, sigui la presència d’un familiar o algú de confiança que és present en el moment de suportar la crisi, i els horaris, sense atenció mentre requereixi guanyar-se la seva confiança, redueixen les possibilitats de noves crisis. «Una vegada arriba la calma, és el mateix pacient el que demana la medicació per poder descansar i prosseguir amb la seva normalitat. Només en algun cas utilitzem la sedació, però mai lligant», diuen.

Notícies relacionades

El gran repte social de normalitzar la salut mental

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

És la psiquiatria democràtica que Franco Basaglia va considerar el millor pont entre l’hospital i la vida en societat, «perquè tota persona amb una malaltia mental recuperi a poc a poc tots els seus drets com a ciutadà», declara el doctor Roberto Mezzina, director del departament de Salut Mental de Trieste, centre col·laborador de l’OMS per a la investigació i formació en salut mental.

 «Col·locar al centre de tot tractament les relacions humanes no és una innovació, és la base de la nostra feina», precisa Mezzina. «Saber quins factors han pogut desencadenar una crisi ens ajuda a canviar coses. I treballar per la salut i la vida i no sobre la malaltia és el gran canvi d’òptica», conclou.