El retir que Verdi va somiar

Cada asil, en qualsevol lloc del món, concentra longeves històries de vida. Unes més que altres carregades d’heroïcitats, coratge i superació, precarietat o fortuna que, ja en les últimes etapes, la progressiva pèrdua de capacitats, i d’éssers estimats es va assemblant. A la ciutat de Milà hi ha un lloc on la música acompanya, acaricia i alegra la vida en aquell moment. És la Casa de Repòs per a Músics que el compositor romàntic italià Giuseppe Verdi va manar construir perquè cap persona que s’hagués dedicat a la música arribés a la seva jubilació sense un sostre sota el qual dormir. Verdi hi va destinar els seus diners i va supervisar personalment cada detall de les obres. Va pensar en grans finestrals perquè entrés la llum i es veiés el cel. Va pensar en el jardí on passejar o asseure’s a llegir. Va pensar en una cripta on avui reposen les seves restes i els de la seva dona. I va pensar que no passaria ni un sol dia en aquell lloc sense que la música sonés. Pianos i arpes conviuen amb obres d’art, molts retrats de músics, escultures i amplis espais en els quals es fan audicions musicals, petits concerts i activitats, algunes d’obertes al públic.

Llegint, escrivint, cantant, pintant o fent manualitats trobem els hostes d’aquest peculiar asil inspirat i embolicat en música. Dina Moreno viu allà. Filla d’un cèlebre cantant –Carlo Moreno, que va portar la seva veu per tot el món–, ella va desenvolupar la seva carrera com a cantant de música lleugera. Durant molts anys va regentar un local a Venècia amb música en viu, amb orquestra i solista. A l’enviduar, fa set anys, i havent portat una vida tan social, es resistia a quedar-se a casa sola cada nit, i tampoc es veia amb una cuidadora. «Un col·lega de feina li va dir al meu fill que vivia a Milà: ¿La teva mare no cantava? Perquè aquí a Milà tenim una perla com a residència per a músics pensionistes», explica Dina Moreno. «Vam venir a visitar-la i quan em van ensenyar una de les habitacions del tercer pis amb vista al monument a Giuseppe Verdi a la plaça, vaig dir: o aquesta, o cap». Cada matí el seu fill la recull i prenen un cafè junts. Després ella participa en activitats, com el taller de flors seques, d’aquesta tarda. Per Nadal vam celebrar un mercat i vam vendre les manualitats. «Aquest matí hem anat de compres tres amigues. Jo tinc 90 anys i encara penso en el futur», diu. Enèrgica i animosa, llavis pintats de carmí, agraeix la troballa d’aquest lloc tan especial on, a més, diu, «les infermeres són unes santes».

Un paradís d’artistes

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

El tenor Beniamino Trevisi i la seva dona Edda Mosconi viuen en un dels apartaments que també acull Casa Verdi. «Això és el paradís dels artistes», diu el mestre d’òpera la veu del qual conserva als 93 anys una extraordinària força. La música infon vida a cada racó de la casa. La pianista Alice Mazzei, nascuda el 1940, contribueix en això amb l’agilitat dels seus dits que tantes lliçons de piano ha donat a nens i nenes.

Verdi no va oblidar tampoc el valor de l’intercanvi intergeneracional. A la casa hi ha unes places per a estudiants de música, com Cosimo Moretti de Angelis. Té 23 anys i es prepara en piano, violí, composició i cant. Fa cinc anys que conviu amb tots aquests músics pensionistes. «Sonarà estrany, però jo viuria aquí fins a la meva jubilació. La sento casa meva. I em fascina la doble dimensió que es cregui entre l’interior i la frenètica vida a la metròpoli milanesa, estimulant i vivaç fins al punt de consumar-te. I entres aquí i et sents en una altra època que et porta a reflexionar. Amb aquestes persones aprenc com envellir», explica Cosimo, mentre passegem pel jardí que porta a la cripta on descansa el geni que va pensar a suavitzar musicalment la vida en el seu tram final d’aquells que la van fer possible.