¿Solidaritat en declivi?

El vuitè informe de la Fundació FOESSA de Càritas és el primer document rigorós que gosa apuntar certa «fatiga» en la solidaritat. Sense que hi hagi dades, és un comentari habitual entre directius d’entitats socials la disminució de les donacions rebudes.

¿Quines són les causes? Probablement ens falta autocrítica i assimilar que els errors i fraus en la gestió afecten la impressió que tenim les persones de les oenagés. D’altra banda, el neoliberalisme econòmic que tot ho domina i unes dretes radicals en puixança van introduint una visió culpabilitzadora de les persones excloses, així com el rebuig dels nouvinguts, en especial els que provenen d’altres continents. L’estancament de la despesa social pública, despresa d’unes retallades significatives, afavoreix certa competència per poder disfrutar dels beneficis dels minvats serveis públics, cosa que atia la desconfiança cap al nouvingut.

Aquest debilitament del model d’Estat del benestar va unit a una ruptura del pacte social entre capital i treball que permetia certa redistribució de la riquesa. El diferencial entre les rendes més baixes i les més altes ha experimentat un creixement desbocat i una de les conseqüències és l’empobriment de les classes mitjanes, que quan disposen d’uns mínims demostren ser bastant solidàries.

Si la globalització condueix Europa cap a un model econòmic neoliberal amb unes garanties socials mínimes, els populismes polítics troben el terreny adobat. I en un context de manca de valors, on cadascú s’ha de cuidar d’ell mateix perquè tot, començant per l’ocupador, és anònim, és explicable cert retrocés de la solidaritat. Els entorns canviants, certes pors per inseguretat i la dificultat d’accés a la vivenda dificulten el sentiment i el compromís comunitari.

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

L’informe FOESSA no ens parla només d’una reducció dels donatius, sinó també d’una disminució en la participació en associacions i entitats, una altra forma de solidaritat. I és que l’únic lleure que aquest sistema injust promou és, de fet, el consum: comprar experiències sense necessitat d’assumir responsabilitats i compromisos, com sí que cal fer en el cas de la iniciativa social.

És fonamental que les entitats socials sapiguem mostrar la utilitat de la nostra acció, l’enriquiment humà que suposa el participar i que l’Administració, amb perspectiva, sigui capaç de promoure la solidaritat social. Evitem la competència amb les polítiques públiques de prestació de serveis, i convé que els líders socials aprofitem els altaveus a l’abast per fer un discurs ètic, que mobilitzi la responsabilitat social de les persones. La nostra societat és especialment solidària: Càritas, Banc dels Aliments, Marató de TV-3, beques per a colònies... Cal prevenir una inflexió en aquest generós comportament col·lectiu.