Ferides sense cicatritzar

La crisi 'subprime' jacompleix 10 anys, quan dos fons de la gestora nord-americana Bear Stearns es van declarar en fallida el 18 de juliol del 2007, incapaços de permetre el reemborsament de la inversió als seus partícips. Va ser l'inici d'una espiral en què va sortir a la llum la situació del sistema financer, que durant anys havia assumit riscos de forma desmesurada i que buscant el màxim benefici va inundar d'actius tòxics -i de pèrdues- la banca de tot el planeta.

La crisi de les hipoteques 'subprime' va tenir el seu origen en el mercat hipotecari dels Estats Units i en la pràctica estesa entre els gegants de Wall Street de crear complexos productes financers amb el risc dels clients que s'hipotecaven. Traspassaven aquest risc a altres entitats financeres, a canvi de la corresponent rendibilitat, en una perillosa cadena que va quedar feta a miques quan es va veure amb claredat que els que havien contractat aquelles hipoteques no les podien pagar.

La crisi de les hipoteques escombraries dels EUA va posar en relleu la importància de la banca en l'engranatge de les economies desenvolupades, més encara en una economia globalitzada. Si queien els bancs, també s'evaporava l'estalvi dels seus clients i desapareixia la via de finançament de la qual depenien famílies i empreses.

La seva rèplica europea va fer aflorar les debilitats amb què s'havia construït la zona euro, un projecte en el qual havien convergit economies realment desiguals i en el qual no s'havia previst què fer quan un dels seus membres tingués verdaderes dificultats financeres. La crisi bancària va mutar a la zona euro a crisi de deute sobirà, en la qual es va posar en qüestió la capacitat de pagament dels països més febles, incloent-hi Espanya, que va tenir la seva pròpia crisi d'hipoteques escombraries.

Totes les crisis financeres tenen característiques comunes. Els bancs inverteixen en actius d'alt risc per la seva alta rendibilitat, que funcionen fins que algú diu que són tòxics i perden el valor i la liquiditat. El desencadenant arriba quan la gent demana recuperar els diners en massa davant la pèrdua de confiança i l'efecte contagi s'accelera. La del 2007 no va ser diferent. Va començar amb les hipoteques subprime, es va estendre a altres productes i els bancs es van quedar sense capital per absorbir les pèrdues.

¿Quina lliçó n'ha après el món financer? Quan el 2008, Lehman Brothers, entitat inversora, es va declarar en fallida, al principi va semblar que arrossegaria a l'abisme la resta del món financer.

En aquella època, el Bundestag va aprovar la llei més ràpida de la seva història: l'estabilització del mercat financer. El món no s'ha recuperat encara de les conseqüències de la crisi econòmica, però ¿n'ha après del desastre?

A simple vista tenim una situació més estable en el sector financer, però a finals de juny, el Govern italià va donar a conèixer que s'estaven portant a terme els tràmits de dues entitats, no rellevants per al sistema de bancs regionals. El cost per al contribuent: 17.000 milions d'euros. A Espanya, el Banco Popular, va ser venut en qüestió d'hores per la simbòlica xifra d'un euro, però sense càrrega per a les arques públiques.

Només quan els actius financers negatius s'inscriguin com a actius en els balanços i es defineixin les pèrdues, la crisi es podrà donar per acabada, i això ni tan sols se sap quan passarà. Els bancs europeus pateixen sota la política del Banc Central Europeu (BCE) de mantenir baixos els tipus d'interès i l'economia del continent és inestable. Almenys, els bancs es regulen millor gràcies a les normes internacionals sobre requeriment de capital per a bancs (Basilea I, II i III).

Els deures pendents

Les ferides de la Gran Recessió segueixen sense cicatritzar 10 anys després de l'esclat de les subprime. La precarietat i la desigualtat són les principals conseqüències que fan que les economies siguin vulnerables.

Els governs i els bancs centrals dels països desenvolupats, principals afectats per la crisi econòmica més gran des de la segona guerra mundial, van tractar de contenir els seus devastadors efectes amb una bateria sense precedents de mesures de despesa, rescats bancaris, canvis legals, baixades de tipus i compres de deute públic i privat. La iniciativa va evitar una Gran Depressió com la dels anys 30, però encara queda molta feina per fer.

El 2020, el nombre d'empleats igualarà el del 2007 però hi haurà 800.000 aturats més. En el cas espanyol, l'atur és la tasca pendent més evident. L'economia, que va estar 48 mesos en recessió entre el 2008 i el 2013, ha recuperat en el segon trimestre del 2017 el nivell de PIB previ a la crisi. No obstant, la desocupació està en el 17,22%, lluny del mínim del 7,93% del 2007 i, segons les previsions del Govern, seguirà en l'11,1% el 2020. Aquest any hi haurà pràcticament la mateixa quantitat d'empleats que fa una dècada (20,5 milions), però 800.000 aturats més (2,57 milions). Com a conseqüència, la desigualtat ha augmentat. La renda anual neta de les llars ha caigut un 7% des del 2008, als 26.730 euros, cosa que ha provocat que el percentatge de la població en risc de pobresa hagi pujat del 19,8% al 22,3%.

Escàs marge de maniobra

L'expansió del PIB gràcies a les retallades i les reformes ha permès corregir en part aquests problemes, però la delicada situació dels comptes públics segueix constrenyent el marge de maniobra. Espanya segueix tenint el dèficit més alt de la zona euro, malgrat haver-lo reduït des de l'11,1% del 2009 al voltant del 3% en què s'acabarà aquest any, i el que és pitjor, el deute públic s'ha disparat des del 36,3% del 2006 i seguirà el 2020 en el 92,5%.

Les incerteses no són poques; la més clara és la retirada dels estímuls extraordinaris del Banc Central Europeu (BCE). L'organisme ha sostingut que els tipus seguiran baixos durant un llarg període, però ja ha començat a donar indicacions que podria començar a retirar les compres de deute per evitar una bombolla d'actius financers. Falta veure com reacciona l'economia de l'euro a la falta d'aquestes crosses.

Un altre focus de risc és l'auge del populisme polític mogut pel descontentament social.

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

I per últim, la banca, origen de la crisi, segueix sent un problema a Europa. Les entitats del continent mantenen encara 109.200 milions d'euros en crèdits de dubtosos cobraments, cosa que perjudica la seva capacitat de donar crèdits i finançar la recuperació. Com ha demostrat la debacle del Banco Popular, moltes entitats encara han de desaparèixer, i la regulació de capital i provisions encara per completar empenyerà a noves fusions.

En definitiva, si hem de mirar el futur amb optimisme, encara queda molta feina per fer per tancar el capítol de la pitjor crisi des dels anys 30.