Zarco, França, als seus peus

No sempre guanya el més ràpid. No sempre guanya el millor. Hi ha hagut campions del món, fins i tot de MotoGP, que s'han emportat el títol perquè eren bons, molt bons en aigua i aquest any ha plogut en el 85% dels grans premis. O perquè tenien, de llarg, la millor moto de la graella. O perquè no tenien prou rivals per amargar-los les carreres. O perquè, tot i ser molts, no eren talentosos. O perquè queien molt i no sabien administrar el seu avantatge. Hi ha campions que han 'campionejat' i han desaparegut de les carreres, no se'ls coneix cap èxit més.

EL BICAMPIÓ SOMIAT

Johann Zarco (Cannes, França, 16 de juliol de 1990) té tot França, un país tremendament poliesportiu, als seus peus. Zarco és el bicampió (2015 i 2016) ideal, just i necessari. Perdó, és més: és el primer campió de Moto2 que repeteix títol després de la coronació de Toni Elías, Stefan Bradl, Marc Márquez, Pol Espagaró i Tito Rabat. Més encara: primer pilot francès a guanyar dos Mundials. Bicampió perquè ha arrasat, en gran, al llarg de tota la temporada de manera determinant. El seu primer títol va arribar molt abans que el segon, ja que el va aconseguir, l'any passat, a quatre carreres del final i això, en una categoria tan, tan, igualada com Moto2, és grandiós. Aquesta vegada, amb sis victòries, Zarco és la viva demostració que quan et dediques amb afecte, amor, professionalitat i sacrifici a alguna cosa -les carreres, per exemple-, acabes triomfant. Just perquè els ha passat la mà per la cara a tots els seus adversaris. I necessari perquè el Mundial està ple de divos que fan el ridícul i d'espectaculars joves promeses, que fan el ridícul cada dos per tres.

DEDICACIÓ I SACRIFICI

Zarco és un exemple tan bèstia, tant, de rigorositat, dedicació i entrega que, fins i tot, per tot plegat és considerat l'antiheroi, un ésser estrany, estrany, estrany, estrany. ¿Per què? Perquè als 13 anys va abandonar el seu Cannes natal per anar-se'n a viure a Avinyó amb la família Fellon: Laurent, el seu mànager; la seva dona Andrea, i el seu fill Lorenzo; perquè ha desenvolupat una vida esportiva normal (Pocket Bikes, primer campió de la copa Red Bull el 2007 i campió del món de Moto2); perquè només pensa en les motos i en el pulsòmetre que porta sempre amb ell per mesurar-se les pulsacions; perquè el seu mòbil no té internet; perquè no vol saber res de les xarxes socials que "només serveixen per perdre el temps" i evitar que un se centri en la seva feina; perquè no té cotxe de luxe i viatja en una furgoneta amb Laurent; perquè no dorm en hotels ni tan sols en un motorhome al circuit, sinó al camió de l'equip amb els seus mecànics; i perquè cada vegada que s'atura al box demana als seus mecànics que apaguin les pantalles de temps "perquè no vull ni necessito saber què fan els altres; l'únic que he de fer és centrar-me en la meva feina i mirar de fer-ho tan bé com pugui".

MESTRE DE NENS

Notícies relacionades

Bagnaia venç per eliminació en Moto3

Zarco guanya, amb facilitat, el seu segon títol de Moto2

Per tot això, Johann Zarco és considerat un pilot extravagant, especial, antidivo. Se sospita, suposo que els talossos, que algú que parla sis idiomes (francès, italià, anglès, castellà, hongarès i català), no és de confiança; que algú que només pensa a preparar-se per fer-ho al millor possible, no és de confiança; que algú que porta al casc la bandera francesa, l'hongaresa (en honor d'Andrea, la dona de Laurent, que tant l'ha ajudat) i la bandera del Sol Naixent és estrany, estrany, estrany; i que algú que, en les seves estones lliures, es dedica completament a preparar pilotets de 8 a 13 anys (entre ells, Lorenzo, el fill del seu valedor, és clar) a l'escola del seu mànager, no és de confiança. Tot plegat perquè, simplement, vol fer amb Lorenzo «el mateix que el seu pare va fer amb mi".

Senyores i senyors, davant vostès, el campió del món més normal del món: Johann Zarco. I que duri. I que repeteixi. Ho intentarà l'any que ve. "Amb el número 5, no vull l'1, perquè ja veu com li ha anat de malament aquest any a Tito".