Noyes, el campió que va tornar a néixer, caminar i parlar

És veritat: hi ha moltes històries de superació. Moltes. Però deixeu-me que us expliqui aquesta, la del pilot nord-americà, encara que hauria d'escriure hispano-nord-americà, Kenny Noyes (Barcelona, 18 de juny de 1979), que, fa ara dos anys, va estar a punt de perdre la vida (en realitat, molts el van donar per mort), al patir un accident en els entrenaments de la prova de Superbikes del campionat FIM-CEV, que es disputava a Motorland (Aragó). El fill del popular i llegendari expilot i comentarista de televisió, Dennis Noyes, s'està recuperant, tornant a la vida, a poc a poc, tornant a caminar, aprenent a parlar una altra vegada i, sobretot, volent assaborir, amb la família i els amics, aquesta nova vida que li ha regalat la medicina, els hospitals, els recuperadors i l'ànim que està rebent del món de les carreres, de les motos.

Kenny va ser traslladat a l'hospital de Saragossa en 'Glasgow 3/15', l'estat de coma més crític que existeix. Es podria definir d'una manera molt senzilla i dura: en una situació com aquesta, el cos no té cap reacció davant els estímuls. Ni obria els ulls, ni mostrava respostes verbals o motores. Res. Durant les primeres setmanes, l'oxigen arribava al seu cos gràcies a la respiració assistida. I punt. La bona notícia era que l'hemorràgia cranial que patia no havia augmentat de mida. Una vàlvula, col·locada per l'equip d'atenció sanitària, li permetia contenir la lesió.

LA FORTALESA DELS ESPORTISTES D'ELIT

L'equip mèdic encarregat de tractar Kenny després de l'accident es temia el pitjor. No obstant, la doctora Pilar Luque, que cuidava i mimava Kenny a l'uci del Clínic de Saragossa, va ser la primera a apuntar que la situació real del pilot era millor del que s'esperava. El pare de Noyes sempre ha tingut una explicació per al miracle que estem vivint tots els amics de la família: “Els metges no estan acostumats a treballar amb atletes i no intueixen, ni saben, ni sospiten, de què són capaços aquests nois a nivell de sacrifici i superació”.

A l'habitació de Kenny Noyes segueix penjat el pòster que el seu equip, PL Racing, li va dedicar quan va patir l'accident, on es poden llegir frases com “aquesta remuntada serà meravellosa”. Més que missatges d'ànim, són prediccions. O ho eren, més ben dit, malgrat que segueixin escrites. Dos anys després de la caiguda que el va portar a l'hospital amb un gravíssim traumatisme cranioencefàlic i després d'un intens període de recuperació, Kenny segueix sent el mateix de sempre. Es queixa quan fa fred -és a dir, quan la temperatura està per sota dels 27º C-, explica històries constantment i només pensa a tornar a la feina.

Però Kenny no recorda res d'aquell dia, d'aquell accident, de la primera vegada que va morir. “Res. Cinc setmanes després em vaig despertar en una habitació de l'Institut Guttmann de Barcelona. No sabia molt bé qui era jo, ni on estava, ni per què. ¡Sabia que era pilot, però no sabia qui era! Vaig reconèixer la meva dona i més tard el meu germà i els meus pares, però res més. No podia parlar ni caminar, i m'alimentava a través de tubs. Amb el temps vaig començar a recuperar la memòria, però res de la caiguda. Només me'n recordo d'anar al circuit en cotxe. Just després de la caiguda em van traslladar en helicòpter a l'Hospital Clínic de Saragossa, però no me'n recordo de res d'aquell temps. Fa poc he llegit els informes mèdics i he vist el vídeo de la caiguda. Va ser bastant normal, però vaig tenir mala sort i la moto va rebotar en les proteccions i em va picar contra el cap. Combinant la velocitat que portava jo i la de la moto, s'estima que l'impacte va ser a uns 120 quilòmetres per hora”.

UNA SEGONA VIDA REGALADA, CONQUISTADA

Kenny, la seva família, els seus amics i, sobretot, els seus cuidadors, els seus recuperadors, creuen que el més important és no aturar-se. Ningú parla d'anar de pressa, d'una millora espectacular. No, tots parlen de no aturar-se, de donar un, mig o un quart de passet cada dia. Ni això, cada setmana. O mes. Kenny reconeix que aquest segon any està sent pitjor que el primer. La raó, senzilla: ara, afortunadament, ja és conscient de tot. “Per a mi, més que dos anys, el període que ha transcorregut ha suposat el final d'una vida i el principi d'una altra. Sí, he tornat néixer i tinc una segona oportunitat, no tinc més remei que aferrar-m'hi”.

Noyes, campió de Superbikes del campionat FIM-CEV Repsol el 2014, no para de fer recuperació des que es lleva, com pot, fins que se'n va a dormir, rendit. Treballa l'equilibri, la forma física, va a una logopeda… Se sent immensament feliç perquè ha començat a utilitzar un caminador i l'ha ajudat molt més del que es pensava. Ja pot baixar sol al carrer i quedar per prendre un cafè amb amics.

I ja no li costa tant parlar. “Doncs sí, ja se m'entén molt millor gràcies al treball que he fet amb la meva logopeda, Ana Belmonte. L'equilibri també va millorant, cosa que sense l'ajuda de Step by Step i el meu fisioterapeuta, Luis Lomba, hauria sigut impossible. Vaig tenir la sort de conèixer metges que tenen molta experiència tractant lesions com la meva, i m'he adonat de la quantitat d'especialistes que són necessaris per a una recuperació així. A més de treballar amb logopedes i fisioterapeutes, s'ha de treballar amb neuropsicòlegs, psiquiatres, terapeutes especialitzats en son, oftalmòlegs… La part més difícil és ser conscient de com de costós és tot el procés i que no puc aconseguir els recursos per mi mateix, amb un treball”.

ELS ACCIDENTS, PART DEL MOTOCICLISME

Noyes segueix involucrat amb el Noyes Camp, la seva escola de pilotatge. També, aprofitant el segon aniversari de l'accident, està preparant el seu perfil a GoFundMe, una plataforma per recaptar fons. L'assegurança federativa només va cobrir els primers 18 mesos després de l'accident i, ara, totes les despeses recauen sobre la meva família. L'objectiu és acabar la rehabilitació i crear la Fundació Noyes per ajudar les persones que, desgraciadament, estiguin obligades a passar pel mateix que jo”.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Kenny sap que els seus dies de pilot ja fa mesos que s'han acabat. Evidentment, li hauria encantat haver decidit ell mateix el final de la seva carrera, però aquell maleït accident va acabar amb les seves il·lusions com a pilot i va servir per demostrar el material de què està construït aquest noi, que no és altre que el material amb què es fan els somnis.

“Els accidents són part del motociclisme, però jo no canviaria les motos per res. La part negativa és una realitat, encara que ho dic sempre: Shoya Tomizawa, Marco Simoncelli, Luis Salom, Dani Rivas, Bernat Martínez i la resta de pilots que se n'han anat ens demanarien que seguíssim disfrutant de les motos de la mateixa manera que ells ho feien. Els dies posteriors a l'accident de Nicky Hayden van ser especialment durs per a mi, perquè la seva lesió va ser molt semblant a la meva malgrat que ell no anava en moto”.