Nieto, l'Ángel etern

Ho va dir Valentino Rossi i ho va repetir Giacomo Agostini, amb Ángel Nieto, dos dels més grans pilots de la història. ¿Què van dit?, que ells estimaven i preferien l’Ángel Nieto persona, amic, col·lega, xerraire, juganer, que el campioníssim del món, que aquell xaval, nascut a Zamora però criat a Vallecas, que es va llançar a l’aventura, va agafar un dia un tren i se’n va anar a Barcelona a buscar-se la vida entre ferros, perdó, motos de carreres, vivint en soterranis de fruiteries, porteries i bancs de plaça, fins que es va convertir en un dels més grans, en el Manolo Santana de les motos, en el Severiano Ballesteros de les dues rodes, en el Pau Gasol de la velocitat, en el Rafa Nadal dels circuits.

Aquell Ángel Nieto és, per als 2.000 habitants del pàdoc del Mundial de motociclisme, molt més valuós que aquell que es va alletar de les mamelles de Bultaco, Ducati, Mototrans i, al final, es va fer famós, llegendari, un mite, una icona, volant baixet amb les bales vermelles de Derbi. L’Ángel Nieto còmplice és el que admira, adora i idolatrarà pels segles dels segles el poble motard.

Repartint simpatia

L’altre, el guanyador de 90 grans premis (Agostini va triomfar en 122 ocasions i Rossi en suma ara 115) i posseïdor de 12+1 títols mundials, està bé, és admirable, però no va aconseguir mai la fama del col·lega, no va despertar mai l’admiració de qui sempre estava pendent de tu, fossis pilot, enginyer, mecànic, cap d’equip, organitzador, patrocinador, comissari o periodista. Aquell Ángel Nieto que repartia simpatia, que no tenia mai un no, que somreia a tothom i a tothom consolava o felicitava és el que el món de les dues rodes beatifica en aquests moments de desesperació.

«Jo, el que no em puc creure», explicava Rossi, gran amic eivissenc de Nieto, «és que amb una mare meravellosa, la senyora Teresa, que acaba de fer 100 anys, Ángel s’hagi de morir als 70, quan és ple de vitalitat, de passió, de marxa». I Rossi recordava el dia que Nieto li va demanar el que considerava «el favor de la seva vida». «Imagina-t’ho, ¡el favor de la seva vida!». El fill d’un amic de Nieto havia sobreviscut a un accident a la M-30 de Madrid del qual ningú creia que se’n sortiria. I Nieto va anar-lo a veure després de tres mesos a l’UCI. «Demana’m un desig», li va dir Nieto. «Vull parlar amb Valentino Rossi, és la il·lusió de la meva vida». I Nieto li va dir: «Això està fet». Ángel li va demanar el favor a Vale i el Doctor li va dir que, així que arribés a Eivissa, quedava amb ell i trucaven al noi.

I així ho van fer. Un dia van quedar al pantalà del port i es van embarcar en el iot, ¡evidentment!, d’un amic ric de Nieto. El matí i el migdia no haurien pogut ser més agradables i divertits. La xerrada va ser esgotadora, les rialles infinites i la conversa sobre el Mundial de motos ja ni els ho explico. Al capvespre van arribar a port i, quan van amarrar el iot i van començar els comiats, Rossi es va acostar a Nieto i li va dir a cau d’orella davant la seva tribu d’amics: «Perdona, Ángel, però jo he vingut aquí per a alguna cosa i encara no l’hem feta, ¿oi?». I Nieto va exclamar: «¡Ostres, sí, perdona, Vale, i tant, hem de trucar al fill del meu amic». La seva passió per les carreres, la seva amistat amb Vale, li havia fet oblidar la principal missió, que va complir, és clar, i va fer el fill del seu amic la persona més feliç del planeta.

Nieto era una farmàcia de guàrdia. Sempre estava disposat a servir a qui fos, a donar un cop de mà, a ajudar. Tenia 70 anys, però mantenia la rebel·lia, la vergonya, l’atreviment, la sagacitat de quan en tenia 15 i va falsificar la firma del seu pare per córrer en moto, per participar en el Mundial de velocitat, fins que es va estavellar en el traçat francès de Clermont Ferrand, se’l van endur a l’hospital i van descobrir que era menor d’edat. «Em van prendre la llicència i no em van deixar córrer fins que vaig complir els 18 anys».

El petit fill tennista

Aquella desimboltura era el que el convertia en una persona única, pròxima, tendra, amigable, adorable. La mateixa persona que era capaç de mantenir una relació estupenda amb la seva primera dona, Pepa Aguilar, la mare dels grans i immensos Gelete i Pablete, els seus fills gran, fantàstics, i amb la divertida Belinda Alonso, mare del joveníssim Hugo, de 15 anys, el noi que acaba de perdre, no només el seu pare, sinó el seu primer espectador, aquell que l’acompanya en els tornejos de tennis que disputa de la mà de l’Academy Rafa Nadal, on intenta obrir-se camí com un campió.

Aquell admirat Ángel Nieto, l’amic, el col·lega, el còmplice, se n’ha anat sense rebre l’única recompensa que li faltava, aquell premi que ell creia que es mereixia no més però sí com tots els altres guardonats: el premi Príncep d’Astúries. Nieto havia estat en totes les quinieles dels últims anys, en totes.

I eren molts, massa, els que consideraven que aquesta injustícia s’havia de solucionar com més aviat millor i, no obstant, això ja no passarà. «He de confessar –va dir el mateix Nieto fa alguns anys– que vaig preguntar si aquest premi podien concedir-lo a títol pòstum i em van dir que no, que el Príncep d’Astúries no es concedia a títol pòstum». Se n’ha anat sense. I se’l mereixia més que ningú.

Aquesta pena se l’ha endut posada Nieto al seu cor i suposo que molts dels responsables esportius, polítics i socials de l’Espanya esportiva el tindran en compte ara en les seves oracions. És evident que no té sentit que, amb el que va aconseguir als circuits, amb tot el que va fer Ángel Nieto per l’explosió del motociclisme i l’esport espanyol al món («ell va portar el Rei a les carreres, ell va portar les motos a la televisió…», va dir ahir Rossi), el campioníssim de Zamora, de Vallecas, de Madrid, d’Espanya ens ha deixat sense el premi que més il·lusió li feia.

Convertit en mite

Aquell Nieto emprenedor, aquell Nieto que es prestava a tot, és el Nieto forjat en la seva infància, és el Nieto endurit en la seva joventut i és el Nieto que es va convertir en mite així que va començar a guanyar carreres i títols mundials. I, sí, aquell Nieto era el Nieto que fins i tot el general Franco rebia a palau. Quan tu t’acostaves a Ángel i li recordaves aquell temps, el paio es trencava de riure. Amb respecte, amb molt respecte, però t’ho explicava graciosament.

«Quan vaig guanyar el Mundial a Opatija (Iugoslàvia), a la tornada d’aquella carrera només hi havia quatre xavals del meu barri, que em van rebre amb una pancarta que deia ‘Vallecas i Ángel Nieto, campions del món’. I, l’endemà, em van dir que havia d’anar a veure Franco. Hi vaig anar fins a cinc vegades, cinc anys, cinc títols. Cada vegada li ensenyava el diploma i mai, mai, mai, va obrir la boca. És més, estava en pla ‘¿campió del món de què?’, fins que l’últim any em va preguntar, amb un flegmó que tenia ell tremend: ‘¿És molt dura la batalla?’. I jo li vaig dir ‘doncs, bé, sí, bastant’. I aquesta va ser la meva història amb Franco».

Aquell Nieto guanyava com volia, quan volia i on volia. Era un autèntic monstre. Era el déu de l’estratègia, astut, intel·ligent, savi, molt murri. Va guanyar un títol fins i tot amb el peu i la pelvis dreta trencats. Va ser el 1979. «Bé, la veritat és que ja havia guanyat el títol amb anterioritat i vaig decidir que correria a Silverstone. Li vaig dir al doctor que em donés permís, que havia de córrer. ‘Tu està tocat del bolet, noi’, em va dir el metge. Però hi vaig anar. El divendres vaig acabar el 30è en els entrenaments, el dissabte em vaig posar el 10è a la graella i, el diumenge vaig guanyar la carrera».

Així era l’Ángel Nieto pilot, gairebé tan bo com l’amic i el còmplice. ¡No, no, ni parlar-ne! L’Ángel Nieto amic era invencible, també en aquesta faceta, en la de ser la millor persona del pàdoc, es mereixia el Príncep d’Astúries.

I així any rere any, mimant els seus, protegint Gelete i Pablete, ajudant tots els pilots espanyols, vigilant que Hugo complís el seu somni de ser tennista i, sobretot, no tenint mai un no per a ningú. Ni tan sols per a la mare, Teresa, que fa pocs dies va fer, com recordava ahir Rossi, 100 anys. «Li vaig demanar que em portés en moto aquí a prop, no hi havia anat mai amb ell», diu Teresa. «Em va portar i vaig passar tanta por que li vaig dir que mai més. A casa, no ens han agradat mai les motos, m’he passat la vida espantada».

L'abraçada d'os

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Aquell Ángel Nieto, tot cor, va penjar la granota de carreres ja gran, però va continuar amb la mateixa passió de sempre. I no perquè pensés que ho necessitaven, no, vivia al pàdoc, estava entre nosaltres, perquè ens estimava perquè tots nosaltres li expressàvem, cada vegada que ens el trobàvem, que era ell qui ens havia contagiat la passió per les motos. Com deia, ho va deixar perquè un dia es va aixecar i va dir «¡què collons hi pinto jo aquí!» I se’n va anar.

De la mateixa manera que ens ha deixat tirats ara, sense aquell caminar alegre, sense aquella melena a l’aire, sense aquella abraçada d’os (perquè, encara que fos petit, Nieto abraçava com els ossos) i, sobretot, sense aquell saber que hi era per al que volguéssim, per al que necessitéssim, és a dir, per sentir aquella abraçada i afecte. Ell ens estimava, però nosaltres l’adoràvem.