Aquesta és la mà catastròfica de Bruno Hortelano

Tots els seus col·legues li van dir que no agafés el cas. Que estava boig. O gairebé. Que es ficava en un bon embolic. Que tenia molt mala pinta. Que s’estavellaria. Que no tenia sentit. Que tothom recordaria que ell, el doctor Xavier Mir, un dels millors especialistes del món en mans, braços i clavícula, en extremitats superiors, hauria fracassat en un cas pràcticament impossible. En una mà catastròfica, que és com es defineix en medicina una mà tremendament afectada per un accident o malformacions.

    

Més informació (Auto)

Títol notícia (Auto)

Títol notícia (Auto)

Era la mà d’una autèntica estrella de l’esport espanyol. Era la mà d’un dels esportistes espanyols amb més progressió i projecció de la dècada, d’aquest inici de segle. Era la mà dreta catastròfica de Bruno Dominix Hortelano (Wollongong, Austràlia), de 26 anys, especialista en 100, 200 i 400 metres llisos, actual plusmarquista espanyol de 100, 200 i 4x100 metres i la gran esperança olímpica. Hortelano, que va patir un accident el setembre del 2016, a Madrid, anant cap a Las Rozas, quan ocupava el seient del copilot al cotxe que conduïa el seu cosí, va tenir la mala sort que, al bolcar i portar la finestreta abaixada, la seva mà va quedar atrapada entre la porta i l’asfalt, i va recórrer algunes desenes de metres destrossant-se la palma de la mà amb el fregament de la calçada.

Un cas molt delicat

Les primeres cures, magistrals, brillants, molt eficaces, salvadores i, en les quals li van descobrir (fet que, posteriorment, va ser decisiu per a la seva total curació) l’existència d’un germen molt agressiu, molt nociu, denominat pseudomona, del qual se’l va tractar durant tot el procés de rehabilitació, les hi van realitzar al prestigiós hospital 12 de Octubre, de Madrid. Després, Hortelano va saber de l’existència del doctor Mir i el seu equip de l’ICATME, que aquest mes compleix els 25 anys d’existència, a l’Hospital Universitari Quirón-Dexeus, de Barcelona, i va anar a la seva consulta.

    

I encara que, en efecte, el mateix doctor Mir es va posar les mans al cap al comprovar l’estat de la mà del veloç atleta, va acceptar el cas. «Entre altres coses perquè nosaltres, els metges, hem de mirar, per sobre de tot, de generar il·lusió en els nostres pacients i, sense enganyar-los, sense mentir-los, sense dir el que no és o, precisament, dient el que és, posar-ho tot de la nostra part, de la tècnica i la ciència, per recuperar el malalt».

  

Així va quedar la mà de Bruno Hortelano després de l'accident de trànsit. / ICATME

 

I, sí, Mir va acceptar el cas, que ara passeja per multitud de congressos i acaba de publicar, juntament amb altres grans especialistes mundials, en la recent sessió bibliogràfica viscuda a la Dexeus, amb motiu dels 25 anys de cirurgia de la mà, braç i clavícula, que ha citat a Barcelona els millors experts del món. «Encara me’n recordo quan, fa exactament 25 anys, després de la mort sobtada per una crisi hipertensiva quan anava en bicicleta, del doctor Josep Maria Beltrán, el doctor Josep María Vilarrubias va preguntar al doctor Antonio Navarro, valencià, el meu mestre al Vall d’Hebron i catedràtic d’Ortopèdia de la Universitat Autònoma de Barcelona, si tenia alguna jove promesa per ocupar el lloc del doctor Beltrán. Navarro li va dir: ‘Sí, Josep María, tinc un xiquet que promet molt’. I em van agafar a mi», diu Mir.

    

I la seva primera operació delicada, molt delicada, fa 25 anys, va ser el polze dret del llavors ja campió Jorge Martínez Aspar, que havia patit un accident brutal a Salzburgring, Àustria, on li van dir que la mà li quedaria inútil. «Em van parlar de Mir, vaig anar a Barcelona i va ser oli en un llum: em va operar, em vaig curar i vaig seguir guanyant», narra el campioníssim d’Alzira 25 anys després. 

L’avanç de la ciència

«D’aquella mà de Jorge que, en efecte, tenia també molt mala pinta quan la vaig veure, a la d’Hortelano, la medicina, la tècnica, l’instrumental, la pràctica i la investigació han fet passos de gegant i, no només a la sala d’operacions, també en la recuperació, en les cures, en la rehabilitació i en el suport que ara tenim, per part de la biologia, que ens ajuda, ¡i de quina manera!, perquè tot el que fem al quiròfan, pel que fa a reconstrucció, peces de titani, cargols i, fins i tot, empelts, cobri vida gràcies a l’aportació de la biologia», assenyala Mir.

    

Bruno Hortelano i el doctor Xavier Mir després d'una de les tres operacions. / ICATME

No estem parlant de miracle (o gairebé), estem parlant de l’avanç de la ciència. I és aquí on la biologia està contribuint a l’èxit de curacions com la mà catastròfica de Bruno Hortelano. «Les cèl·lules mare, les cèl·lules plasmàtiques, ja són vitals per a una bona rehabilitació. Si l’organisme, per si mateix, envia a la zona afectada, intervinguda, mil cèl·lules, fes el necessari perquè n’hi enviï un milió. ¿Com? Treu-li sang, centrifuga-la, aparta els glòbuls vermells de les cèl·lules plasmàtiques i injecta-les al focus de la fractura. Funciona des del primer moment. ¿Per què? Perquè són cèl·lules que no tenen rebuig, ja que provenen del mateix pacient, acceleren la millora dels tendons o la zona operada i el malalt es cura millor i més ràpidament».

    

Mir, que reconeix haver patit «i molt» en les tres operacions i desenes de cures que li va fer Hortelano a la mà («perquè no es tractava de recuperar-li la mà, la mobilitat, sinó que pogués tornar a competir, cosa que feia encara més complicat tot el procés, que ha durat mesos de gran sacrifici per la seva part»), recorda sempre el consell que un dia li va donar el doctor Navarro: «Xavier, no  creguis que nosaltres curem. Nos­altres no curem. Nosaltres l’únic que fem és posar les condicions idònies perquè l’organisme curi una lesió». Autèntica veritat de la medicina, segons Mir.

    

La mà d’Hortelano era una mà per amputar. Per això els col·legues de Mir li deien que la rebutgés. Tenia múltiples fractures, encara que això era, segons Mir, el menys important. «El principal problema és que es tractava d’una gravíssima lesió combinada, en què, a més dels ossos trencats, la pell havia desaparegut, tenia molt afectats els tendons, tots, no hi havia a penes nervis i només quedava la vascularització precària». Era, sí, la mà més catastròfica que havia entrat al seu despatxet del segon pis de l’Institut Quirón-Dexeus, de Barcelona. «Com es cura la pell –explica Mir—no té res a veure amb com es cura un os, com es cura un tendó no té res a veure amb com es cura un nervi, perquè tot es complica a l’haver d’oferir la mateixa mobilitat a totes les parts».

Trasplantaments de pell

Però quan es diu que la medicina avança una barbaritat, es diu amb coneixement de causa. Abans, quan et destrossaves la pell, els cirurgians recorrien al cul, n’extreien un empelt i el trasplantaven, en aquest cas, a la palma de la mà. «Però, és clar –assenyala Mir– era un empelt mort, en el camí a la taula d’operacions, es moria la meitat de l’empelt. Ara, gràcies a la sofisticada microcirurgia, utilitzant un poderós microscopi, som capaços d’agafar pell de l’avantbraç i traslladar-la on la necessitem, però ¡visca!, amb circulació, amb artèries i venes, i tapem. I l’espai dador, l’avantbraç sa, el tapem amb pell del cul».

    

La mà, la d’Hortelano i la de qualsevol altre pacient, esportista o no, estrella o no, té, a més, un problema afegit: no es pot immobilitzar. «Després d’operar-la, una, dues o tres vegades, si la immobilitzes, les articulacions tendeixen a quedar-se rígides: s’ha d’operar amb la idea que el pacient pugui moure la mà com més aviat millor».

 

Bruno Hortelano, a l'Europeu d'Amsterdam, el juliol del 2016. / AFP / VINCENT JANNINK

   

Mir reconeix que, en el cas d’Hortelano –que en aquests moments ja està entrenant-se gairebé al més alt nivell a la Universitat de Cornell, a l’estat de Nova York, a les ordres del seu entrenador nord-americà Adrian Durant– ha tingut molta sort. «Sí, sí, sort, molta sort. Primer, perquè la mà era realment catastròfica, per culpa del desafortunadíssim accident que va patir. Segon, perquè els doctors del 12 d’Octubre van fer un primer treball fabulós, repeteixo, fa-bu-lós, entre altres coses perquè van detectar la pseudomona. Malgrat que l’operació va anar bé, que va durar set hores, si hagués persistit el germen, la mà la perdíem, segur. I, tercer, perquè Bruno ha fet un treball indescriptible de sacrifici, recuperació i desitjos de curar-se».

    

I és aquí on Mir expressa el que l’ha ajudat a curar tants esportistes. «Són els millors pacients del món. Són joves, són forts, tenen unes ganes i una necessitat tremenda de curar-se, no els fa por res i, cregui’m, el quiròfan intimida, no escatimen ni esforços, ni mitjans, ni temps per a la seva rehabilitació, és a dir, els és igual estar dues hores al gimnàs que dotze, volen curar-se i són valents».

Les ordres del cervell

Mir parla de les mans com si parlés dels ulls. Un diria que els dona la mateixa importància. ¿S’han preguntat alguna vegada per què tenim el dit polze més curt? «L’or­ganisme és milions de vegades més savi que nosaltres. Es va adaptant. Els nostres avantpassats tenien tots els dits iguals. El dit gros s’ha anat escurçant per poder fer pinça. Si ­tinguéssim tots els dits iguals, no podríem fer pinça. El perfeccionament humà ha evolucionat escurçant el polze per premsar millor. I, aviat, ja veurà, el dit petit del peu desapareixerà perquè no serveix per a res».

    

Mir recorda que la característica que tinguem una mà que pot ­exercir de pinça, que agafi objectes, que premsi, és vital, molt important. «Per saber la rellevància de les nostres mans, n’hi ha prou de re­córrer al que es denomina l’Ho­muncle de Penfield. És el nostre mapa de l’escorça cerebral on es mostra ­l’espai que cada òrgan i sen­tit del nostre cos posseeixal cervell. ¿Sap quines són les dues zones que posseeixen més àrea cerebral, més neurones?: els llavis i el polze. L’àrea del polze ocupa cinc vegades més espai al nostre cervell que una cama. Els llavis i els polzes no només ocupen més zona al nostre cervell, sinó que són les més especialitzades».

    

I és llavors quan Mir recorda el dia, per exemple, que el guitarrista, el virtuós Paco de Lucía, va entrar a la seva consulta i li va explicar que no podia seguir tocant perquè el dit petit de la seva mà esquerra, la dels acords, el dit que premia les cordes de les notes més agudes, es resistia, es negava, a seguir prement el mànec de la guitarra. «Doctor, tinc trencat el tendó, ¿oi?». I no, el mag de les cordes no tenia res trencat. El que patia era distonia. «Quan una mà, uns dits, siguin de guitarrista, violinista o pianista, ­sumen hores, dies, setmanes, mesos, anys, assajos i concerts, repetint milions de vegades el mateix gest, obeint la mateixa ordre, sovint se n’obliden. És com si se’ls haguessin acabat les piles, deixen de respondre a aquella petició», explica Mir. «I això no es pot operar, només té ­remei amb descans i, després, ­reeducant el dit, la mà, tornant-li a ensenyar com es toca, el que ha de fer. Se’n diu distonia i només es cura amb repòs i reeducació».

    

Notícies relacionades

Márquez: "El doctor Mir és el nostre àngel de la guarda"

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

La mà d’Hortelano ja està gairebé curada i els col·legues del doctor Mir han participat en el 25è aniversari de la seva primera intervenció reconeixent que aquesta cura ha sigut gairebé miraculosa.

La mà del coet espacial

A Mir li encanta recordar que tant la mà d’Aspar com la de l’atleta preferit de tots els espanyols poden tornar a fer, amb enorme facilitat, el signe que es coneix com a oposició al polze, que consisteix a ajuntar o tocar-se el tou del polze amb el tou de qualsevol altre dit, preferentment, l’índex. Aquest gest, aquest signe, recorda el doctor Mir, és l’únic que hi havia dibuixat, pintat, per descomptat al costat de la bandera dels EUA, amb les barres i les estrelles, als coets que van iniciar la conquista de l’espai sense tripulants. ¿La raó? Donar a entendre a una hipotètica civilització que existís per aquells mons que la nostra, la del coet, era una civilització desenvolupada perquè tenim capacitat per fer pinça amb els dits de les nostres mans.