Els campions de les motos reflexionen sobre el risc de morir en carrera

Tots dos tenien 14 anys. Pura casualitat. Tots dos van morir atropellats. Això ja no és tanta casualitat, perquè es tracta de la desgràcia més gran de les carreres, l’única inevitable. Amb això no hi ha res a fer. Les últimes morts de pilots s’han produït així, per atropellament. I no perquè tinguessin 14 anys. O pilotessin motos molt potents. I, sens dubte, no perquè no tinguessin experiència, perquè tots dos, Andreas Pérez (Montmeló 2018) i Marcos Garrido (Jerez 2019), anaven damunt d’una moto des del quatre anys. Primer, jugant-hi i, després, corrent, ja més seriosament.

Aquesta armada invencible, espanyola, sí, que s’ha convertit en l’enveja del món sencer (també els seus circuits, federacions, campionats de promoció, escoles de pilotatge...), que acapara triomfs i ha aconseguit més d’un triplet mundial al guanyar els ceptres de les tres categories, “no sorgeix del no-res, no apareix de la nit al dia, és fruit de molt, molt, esforç i sacrifici i, sí, en un esport de risc, on les famílies es temen el pitjor, però on tots som conscients del que ens hi juguem», assenyala l’heptacampió del món més jove de la història del motociclisme, Marc Márquez (Honda), tot just trepitjar el traçat de Termas de Río Hondo, a l’Argentina, escenari del pròxim GP aquest cap de setmana.

“Passió de vida”

Tots els aquí presents van començar de nens. Tots van tenir 14 anys. I menys. I més. I avui a tots els fa mal l’ànima per la pèrdua de Marcos Garrido, com els va doldre la mort d’Andreas Pérez, a Montmeló. «Jo entenc tothom. És un tema molt, molt sensible», insisteix Márquez. «És un moment dur, difícil, per al nostre esport. ¿Per què?, perquè no moren tants pilots i, és clar, quan arriba l’accident, la notícia s’amplifica. Això és una passió de vida. ¿No hi ha risc en el paracaigudisme i moltes altres activitats? Sí, però també és apassionant”.

L’actual pentacampió de MotoGP, l’home que, des del 2013, va revolucionar el pilotatge recolzant-se a la pista amb el genoll, el colze i fins i tot el cul, explica que “tant l’Andreas com el Marcos van morir practicant el seu esport favorit. Eran feliços. Van morir fent el que més els agradava fer. Quan ets petit, els teus pares pateixen, però tu ni te n’adones, tu corres perquè t’apassiona, perquè et diverteix, mai penses en el risc. Amb aquesta edat, no detectes el perill ni anant amb bicicleta. Jo de petit, de molt petit, preferia córrer amb moto, que ser a casa, al sofà, amb la PlayStation”.

“Mai noten el perill”

Recordo que un dia li vaig preguntar a Roser Alentà, la mare del Marc i l’Àlex Márquez, si s’havia acostumat a patir. «Ho sento, però no t’hi acostumes mai. Els has vist de petits, amb quatre i cinc anys corrent. Ells hi estan acostumats. Ells mai noten el perill. Saben el que fan. Porten tota la seva vida corrent. ¿Por? Jo no parlaria tant de por com de respecte. Sempre els dic ‘fills, feu un treball dur, de risc, intenteu tornar a casa sencers, com Déu mana’. I, sobretot, els demano que, quan caiguin, recordin que els estic veient per la tele i que aixequin una mà, perquè sàpiga que estan bé. Però tranquil·la, tranquil·la, no ho estàs mai».

“El més perillós del nostre esport, com ja s’ha vist els últims anys, és que un pilot caigui i el que ve darrere t’atropelli”, em va explicar aquest dijous el mític Valentino Rossi. “Però tinc una cosa clara: la pista, el circuit, és el lloc menys perillós per practicar el motociclisme, perquè vull recordar que, almenys a Itàlia (a Espanya, és un any més, 15), els nens de 14 anys poden portar escúters de 50cc. I la veritat, pel que fa a l’edat, sincerament, no veig què és el que pot canviar de córrer amb 14, 15 o 16 anys. És un esport perillós i cal estar atent, però és així».

Morts estranyes

“No ens fixem en l’edat, jo recordo que Lluís (Salom), Tomi (Shoya Tomizawa) o el mateix Marco (Simoncelli), ja eren més grans quan van morir per absurds accidents a la pista», explica Jorge Lorenzo. “Si ens guiessin amb comandament a distància, com si fóssim pilots de la PlayStation, això no passaria, però, des de ben petits, hem disfrutat de la nostra passió, hem après a pilotar, hi estem avesats i sabem, i també ho saben les nostres famílies, el risc que correm ¡és clar que sí!”.

El tricampió mallorquí de MotoGP insisteix en el fet que «parlem d’aquestes morts, no perquè l’Andreas i el Marcos tinguessin 14 anys, sinó perquè són estranyes. Estic convençut que si a cada carrera es matés algú, no en parlaríem».

Els bessons d’Aleix Espargaró

“És molt dur, ¡és clar que és dur!, perdre un company de 14 anys”, assenyala Aleix Espargaró, “però, al final, les motos t’eduquen a madurar i créixer amb això, amb el risc i, tot i que el teu cervell no hi pensi, la caiguda, la lesió, el mal, el perill, la mort, ocupa un raconet de la teva ment”. L’Aleix assenyala que el que seria una temeritat, seria agafar un xaval que va amb escúter per la ciutat i ficar-lo al Mundial.

«Quan nosaltres vam arribar al Mundial teníem 16 anys i, com poc, n’hem estat deu adquirint experiència amb tota mena de motos i carreres». Això sí, el més gran dels Espargaró reconeix que, des de fa un any, des que té els seusbessons a casa, el seu cap li dona voltes a moltes coses. “Recordo quan el meu pare em portava a córrer a Calafat (circuit de Tarragona), amb 12 anys, i per a mi era com anar a jugar, però ara, no ho sé, no ho sé”.

El missatge de Sito Pons

No podia deixar d’acostar-me a Sito Pons, bicampió del món de 250cc als 80 i pare de tres pilots. «Mai he pretès que la gent em comprengui quan he ajudat, i ajudo, els meus fills a córrer, a complir la seva passió. Només els pares que viuen una situació semblant a la meva, només ells, estan capacitats per comprendre’m. Durant vuit anys, ¡durant vuit anys durs!, vaig intentar convèncer l’Axel  perquè no corregués. És més, als 12 anys, el vaig enviar a estudiarAnglaterra. ¿Saps per què? Perquè allà no corren amb moto; només amb kart». ¿Et va servir d’alguna cosa? «Quan, fets els 14, va tornar a Barcelona, em va dir: ‘Papa, això dels karts és una ximpleria. La meva passió és la moto’. I el vaig ajudar a córrer. Ara ja ho ha deixat i només tinc l’Edgar  corrent”.

“El circuit és el menys perillós. ¡A Itàlia, els nens de 14 anys poden portar una escúter de 50cc pel carrer” (Valentino Rossi)

“És evident”, intervé i reflexiona des de Tucumán Maverick Viñales, “que si vols córrer el Mundial i aquesta és la meta de tots nosaltres ¿no?, has de començar a córrer de nen. Recordo que als 12, als 13, als 14, et foties uns pals que no vegis. T’aixecaves i no sabies on eres, ni qui eres. Vaig caure molt, em vaig fer mal, però mai vaig fer un pas enrere ni vaig retrocedir en la meva idea de ser pilot. Era la meva passió i vaig lluitar per complir-la al màxim nivell”.

“El que hem escollit”

Notícies relacionades

El valor dels nens pilot i la mort de Marcos Garrido

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

N’hi ha, continua explicant Viñales, amb tot el respecte del món cap al seu esport i dolor al cor pels companys desapareguts, que interpreten pujar a la moto de nen “com si sortissis alpati i algú et tirés una pilota, l’atures amb el pit i el xutes; doncs això, aquest era el nostre entreteniment”. És més, MVK s’atreveix a dir que “les motos, les carreres, és amb el que més m’he divertit, i em diverteixo, a la meva vida, als 5, als 14 i, ara, als 24. És el que em fa feliç».

Això sí, com el Marc; com el Vale, el pare del qual Grazziano, també va ser pilot; com el Jorge, el pare del qual, Chicho, va ser el seu primer entrenador i encara avui l’assessora; com l’Aleix, el germà campió del qual,Polyccio, és un altre apassionat i comSito, Viñales sap que “la família, malgrat que et dona suport al màxim, sempre pateix i, fins i tot, pot ser que la teva passió, el teu esport, el que acaba convertint-se en la teva professió, sigui un motiu d’enorme preocupació. “Però és el que hem escollit nosaltres”.