La moto de Zarco va poder matar Rossi i Viñales

Quan reps l’acreditació per acudir a cada GP del Mundial, si la gires, a sobre del teu nom, mitjà i foto, apareix la següent inscripció, llegenda: MotoGP és un esport perillós. Estàs avisat. No només tu, els 2.500 habitants del pàdoc. Ho saben tots.

Àustria, el seu preciós Red Bull Ring, el verd Spielberg, va poder convertir-se ahir, ho van reconèixer tots els protagonistes, en l’escenari més tràgic de la història del motociclisme. Algú va voler recompensar l’organització, els promotors, els equips, les fàbriques, els pilots, els aficionats de tant dolor i sacrifici que ha suposat (que suposa encara) la pandèmia del coronavirus i, com a regal, els va permetre celebrar un GP sense víctimes, sense morts, sense ferits de per vida, sense gairebé llàgrimes (a tot estirar les de tristesa, dolor, desesperació també, alegria pels triomfs), però amb la satisfacció d’haver visitat, no una, sinó dues vegades l’infern i tornar. Fins i tot hi va haver, per exemple, el malai Hafizh Syarin i, sobretot, Valentino Rossi i Maverick Viñales, que van trucar a les portes del cel, els va obrir Déu (o algú semblant) i els va salvar la vida.

Esgarrifances a Moto2 

I això que tot va començar amb una altra exhibició de distinció, poder, mans i habilitat del gran Albert Arenas (KTM), que va guanyar el seu tercer gran premi en cinc carreres i, per tant, comença a escapar-se en el Mundial de Moto3 «tot i que aquí, en aquesta categoria, quan et despistes, te’n passen deu i deixes de somiar amb la mateixa rapidesa que t’il·lusiones després de baixar del podi».

Després de l’enormitat, festa i somriures d’Arenas, que es va vestir de ‘Superman’ (capa inclosa regalada pel seu amic de l’ànima, Àlex Rins), va venir la primera esgarrifança. Enea Bastianini, líder (fins aleshores de Moto2), no va poder dominar el seu Kalex, va caure, la seva moto va quedar enmig de la pista i el malai Syahrin no va poder driblar-la i va volar pels aires. Després, també van volar Edgar Pons, fill del bicampió de 250 cc, i Andi Farid Izdihar.

Per sort tots més que vius, més que salvats, enters. L’esgarrifança va ser tal que «s’havia de fer el cor fort», com va explicar el gran Jorge Martin (KTM) per sortir, de nou, a la pista i fer el GP de la seva vida: és a dir, guanyar el seu primer GP de Moto2 «perquè els que no creuen en mi (ningú sap a qui es dirigia) s’adonin de qui soc».

Encara amb la por al cos i amb Syahrin sent tractat en un hospital pròxim a Spielberg, Johann Zarco va frenar tard, malament, precipitat, sense sentit (¡era la volta 8 de 25) i va envestir Franco Morbidelli. Els dos pilots se’n van anar a la sorra, però les dues motos van volar, més la Ducati del francès, que va creuar la pista, a un metre del terra, pesant 160 quilos i llançada a més de 250 km/h, i fregant el cap, el casc, de Valentino Rossi i també, també, la cua de la Yamaha de Maverick Viñales, que van salvar la vida de miracle.

L’acusació de Morbidelli

«Zarco és un mig assassí. Frenar d’aquesta manera, a 300 km/h, davant d’un rival és tenir molt poc amor pels teus companys», va criticar Morbidelli. «¡Que estrany, vaja, hi ha perill i Zarco torna a ser-hi pel mig!», va recordar Aleix Espargaró, que té encara molt fresca l’acció, de diumenge passat, quan el francès va tirar el seu germà Pol a Brno. «Ha sigut una frenada al límit, massa veloç, massa extrema, massa aviat. S’ha de fer alguna cosa ¡però ja! amb Zarco perquè ha perdut el respecte per tots nosaltres».

Rossi (i Viñales, esclar), però més el ‘Doctor’, de 41 anys, nou títols a la seva esquena, 115 victòries, en la seva temporada núm. 25 en el Mundial, va arribar al box amb les mans al cap. «Sí, sens dubte, he viscut el moment de més risc de la meva vida. Ha sigut molt perillós. No ha sigut fàcil agafar la moto de nou. Estava tremolant. Tot i que molts ho pensin, no estem bojos, no, tampoc som uns herois, és la nostra professió, la nostra vocació, la nostra il·lusió i no tenim elecció». En efecte, el ‘Doctor’ va tornar a sortir (com tots) i va acabar sent (de nou) la millor Yamaha, a l’acabar cinquè.

Tots tremolant

Àustria (primer capítol, aquesta setmana es corre, en el mateix traçat, el GP d’Estíria) ha tornat demostrar que el perill més gran no és la velocitat sinó que una moto i/o pilot es quedi enmig de la pista o que surti volant, per inèrcia, sense control. La moto de Zarco, en efecte, va poder matar Rossi o Viñales. O tots dos. «Em va deixar tremolant», va reconèixer ‘Vale’. «Mal resultat (10è), però avui hem d’estar molt contents, molt», va confessar ‘MVK’ després de saber, sí, que va poder perdre la vida o retirar-se per sempre de les motos.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

I en efecte, després d’aquest tsunami de por, es va córrer la carrera. I va estar a punt de guanyar-la Pol Espargaró, però el va tirar el seu company, a KTM, Miguel Oliveira. I la va poder guanyar Jack Miller (Ducati), però el seu neumàtic va dir «prou» al final. I la va poder guanyar Àlex Rins (Suzuki), però se’n va anar a terra, mig segon després de posar-se líder. I gairebé la guanya el mallorquí Joan Mir (Suzuki) que va aconseguir ¡per fi! el seu primer podi en MotoGP.

I sí va acabar guanyant el més astut i savi, l’italià Andrea Dovizioso (Ducati), que feia un any que guanyava i que, l’endemà d’acomiadar-se de la fàbrica italiana («podeu buscar pilot per al 2021»), li va regalar a la marca de Borgo Panigale la seva victòria núm. 50 en MotoGP. I Marc Márquez (Honda) ho va veure tot, feliç, des de la seva casa de Cervera.