El nen que mai va demanar una moto als Reis Mags

El 10 d’octubre del 2017, onze dies abans de proclamar-se flamant campió del món de Moto3, a Phillip Island (Austràlia), Joan Mir (Palma, 1 de setembre de 1997) mostrava la seva estranyesa perquè li comentés que la gent del pàdoc estava convençuda que ell seria «el nou Marc Márquez». «¿Ho diuen de debò? ¡Em flipa!, em flipa molt perquè m’estan posant a l’altura, o en els inicis, de pilots que han sigut els meus ídols, tots, tots, posi el nom que vulgui. I em flipa perquè he sigut dels nois que ha començat en això més tard, amb més anys o menys jove. Insisteixo, al·lucino que la gent digui «aquest Mir és el següent, el nou Márquez, o Lorenzo, o Pedrosa, o Viñales». M’enorgulleix, ¡és clar que sí!, i m’ho agafo molt positivament, però per a mi només significa que vaig pel bon camí, només això. Que és moltíssim, és clar».

Ja que ja està aquí, Mir ha sigut el pilot a qui menys li ha costat ser campió de la categoria reina. Fins i tot el ‘Canibal’, com anomenen MM93 a Itàlia, que va trencar tots els rècords de precocitat quan va ser campió l’any del seu debut en MotoGP, el 2013, va necessitar més carreres i més anys que aquest jove mallorquí per ser campió de MotoGP. Mir va arribar al Mundial fa cinc anys i ja és campió; Márquez en va necessitar sis en l’elit per aconseguir el tron. És clar que, després, repetiria sense parar, acumulant sis dels últims vuit títols en joc.

El pilot perfecte

En aquella xerrada, Mir em va confessar que el seu retrat robot del pilot ideal tindria «la finor de Pedrosa, aquell moment de bogeria fantàstic de Márquez, la saviesa de Valentino [Rossi], les mans de Lorenzo, la intel·ligència de Dovizioso i la practicitat de Viñales». Hi ha qui pensa, en efecte, que aquest noi, pura educació, bondat i sensibilitat, té una mica (o un molt) de tot això. Però, segons tots, el que més té és sensatesa, professionalitat, fam, treball i determinació.

«És diferent de Marc, ¡és clar que ho és!, però té moltes coses de Marc, la seva professionalitat i determinació, ja que tots dos són dos tremends i grandíssims campions», afirma l’advocat Paco Sánchez, representant de Mir. «¿Què els uneix?, la seva dedicació plena a un sol objectiu: ser millors cada dia, ser competitius, guanyar. I si per a això s’ha de fer això, això i això, o de deixar de fer allò, ho fan. Joan, com Marc, viuen per a i per MotoGP, per això la seva vida està organitzada en aquesta direcció».

Sánchez explica que Mir és familiar (tot i que visqui a Andorra i lluny dels seus pares, Joan Mir i Ana Mayrata, que segueixen a Mallorca), és íntim, serè, tranquil. Res de cases immenses, barcos o cotxassos. Poques xarxes socials, poc mòbil, molt entreteniment, Play, passejos, entrenament, xerrades i vida sana. «És, tot i que no ho sembli, tremendament reservat. Escolta molt, molt. És una esponja i sempre decideix ell».

Matrimoni amb Suzuki

En efecte, com quan va poder anar a Honda i va decidir provar amb Suzuki perquè així creixia en MotoGP amb el guiatge d’una moto que també necessitava agafar-se el seu temps per guanyar. «Ja es veu que va decidir sàviament ja que potser, a Honda, un equip, una fàbrica, una moto campiona, hauria hagut de guanyar des del primer dia. Aquí, a Suzuki, l’han mimat i ha crescut al mateix temps que millorava la moto, ¡és clar que molt pocs crèiem que aquest seria l’any!», diu Sánchez.

Quan li preguntes a Mir com comença això de les carreres, et trobes amb la perplexitat que no sap explicar-ho... gaire bé. «Això comença de moltes maneres, en molts llocs i de cap manera. Vull dir que no sé ben bé com comença, sens dubte no perquè un nen anomenat Juan volgués tenir una moto abans que una pilota de futbol i se la demanés als Reis Mags, o perquè, com relaten molts dels meus companys de graella, al primer que em vaig pujar, abans de caminar, va ser a una moto de joguina. ¡Ni parlar-ne! Això comença», continua explicant-te amb estranyesa, «perquè al meu pare li agraden les motos, sí, i al meu oncle Guillermo, les motos d’aigua. Però si fos per la família, jo hauria de ser campió de ‘stake’, ja que el pare té una botiga a Palma que flipes. Però, ja veus, Eva Perelló, la cosina del pare, va tenir una relació amb Jorge Lorenzo, i el cosí del meu pare, Juan Perelló, va tenir de mestre Chicho, el pare de Jorge, i jo vaig acabar sentint curiositat per veure com era l’escola de pilotatge de Chicho i ¡¡¡boooom!!! allà em vaig quedar».

Vida sana a Andorra

Mir viu a la seva casa d’Andorra amb la seva companya Alejandra López, entrenador de gimnàstica esportiva i auxiliar veterinària, més els seus tres graciosos gossos ‘Dakota’, ‘Kirby’ i ‘Bruno’. Tomas Comas, el seu preparador físic i assistent personal en els circuits, no se separa d’ell i comparteixen no només les sèries de televisió i la Play, sinó entrenaments i dures sessions al gimnàs. Quan s’entrena amb moto, Mir ho fa amb el guiatge de Juan García, el seu mecànic personal, i en companyia del seu amic Tito Rabat, que aquest any, desgraciadament, abandonarà MotoGP.

«Juan és molt reservat, molt, tot i que no ho sembli», diu Comas. «Això sí, és de ment molt oberta, ho comparteix tot, té mil ulls a tot arreu, observa, assimila i, després, actua. Li encanta xerrar de tot i interessar-se per tot. I escolta molt els que saben d’una cosa que a ell li interessa. No li agrada, no, portar la veu cantant i, com va sortir de casa amb només 16 anys, és molt, molt, viu i llest, molt».

Enfrontar-se amb Marc Márquez

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Comas coincideix amb Sánchez en el sentit que per a Mir el que és esportiu preval per sobre de l’econòmic. «Sens dubte el que no es creurà mai Juan és el melic del món». Mentre Sánchez afirma que Mir és pura MotoGP, Comas considera que també té una vida a part de les carreres «tot i que, sí, és cert, tot el que fa referència a la seva preparació com a dieta, descans, entrenament, preparació mental, estratègia...s’ho pren molt seriosament. Bé, com ha de ser».

Aquest és, sí, el nou i flamant campió del món de MotoGP (85 grans premis, 27 podis i 12 victòries), a qui, com ell mateix reconeix, només li falta «enfrontar-me, de tu a tu, amb Marc Márquez, cosa que espero fer la temporada que ve». I així tornem al punt de partida d’aquest perfil: el 2017, ni tan sols ell es creia que algú, els més savis del pàdoc, poguessin dir, especular, intuir, endevinar, que seria el nou Marc Márquez. Doncs és allà, dalt del podi de MotoGP.