«El meu és el triomf de l’harmonia, del bon rotllo»

Ja no és un nen, ni tan sols un d’aquells jovenets que sorprenen, al món de les curses, amb una temporada brutal, devastadora. Elcatalà Albert Arenas (Girona, 11 de desembre del 1996), molt a prop ja dels 24 anys, bé, ja gairebé els té, s’ha proclamat, per primera vegada «i espero que no sigui l’última»,campió del món de Moto3, després dels seus primers74 grans premis en el Mundial,en què va debutar a Xest (València), el 2014.

No va pensar mai que seria fàcil.En l’esport, com en la vida, no hi ha res fàcil i, per tant, dubto que algú s’entreni i es prepari per intentar conquerir un títol mundial o que s’ho plantegi i que es pensi que serà bufar i fer ampolles. I menys a Moto3, on en cada cursa hi ha una dotzena de candidats, no ja al podi, sinó a la victòria. Sí que vaig creure, quan vam arribar a València amb cert avantatge, que ho podria aconseguir allà, a Xest, a la casa del cap, de Jorge (Martínez ‘Aspar’, el tetracampió del món, amo de l’equip), però les carreres són com són, em van tocar, em van trencar la moto i tot es va torçar. I, ja ho veu, al final va haver de ser en l’última carrera, patint, acabant el 12è i amb només 4 punts més que Tony (Arbolino) i Ai (Ogura), cosa que dona encara més mèrit a la conquesta. Però la veritat és que, abans de Portimao, havíem fet una gran feina i vam poder aprofitar-nos d’aquesta 12a posició.

¿Quin ha sigut el secret d’aquest èxit?No hi ha un secret, és un cúmul de coses ben fetes, començant per la moto, l’equip, l’entrenament, la preparació de cada cap de setmana, l’aproximació a cada diumenge i, sobretot, tres coses que jo crec que són vitals, no només en el motociclisme, sinó en qualsevol esport d’elit i àmbit de la vida: creure, creure molt, en tu i en el teu equip; insistir, perseverar, no rendir-se mai i ser mentalment fort. Tot el que és MotoGP és molt mental. Per ser campió, cal ser mentalment molt fort. Les motos t’obliguen a pensar molt, tot i que pot ser que molta gent no s’ho cregui. Tots som molt bons, hi ha un munt de pilots extraordinaris en les tres categories, però has de ser consistent. No serveix de res guanyar un diumenge i, al següent, acabar el 15è. El més dur ha sigut mantenir-se mentalment fort, ser molt dur, en el triomf i en el dubte.

¿Què ha sigut vital?No anticipar-se a res del que podia passar, pensar només en aquell dia, com a molt en el cap de setmana de forma global. I, sobretot, recordar per què estava allà: estava allà per guanyar el títol.

No hi ha millor premi que el títol.En efecte, així és, però el títol, com l’entenc jo, és, simplement, el premi al treball de tots i al meu personal. No hi ha res que m’agradi més que pilotar, estar en aquest món. Soc molt ambiciós, en el bon sentit de la paraula, vull arribar ¡és clar que sí! a MotoGP, destacar, guanyar carreres. Aquí ningú et regala res. Ara ja somio amb Moto2 i fer-ho bé, com a pas previ, algun dia, a estar a MotoGP. Que Jorge em doni l’oportunitat de seguir a Moto2 és un altre gran premi per a mi.

¿Què li passa pel cap quan pensa, diàriament, ja soc campió?Doncs (riu molt), mira, l’altre dia recordava una entrevisteta que va sortir, ja fa uns quants anys, en un telenotícies de La 1, en què sortia de jove dient que volia ser campió del món..., i, després d’una pausa de dos segons, afegia «campió del món de MotoGP» (riu més). Ho soc ja de Moto3, així que per alguna cosa es comença. Si alguna cosa he après aquest any és que es pot guanyar, es pot perdre, pots equivocar-te o poden fer-te fora, però, l’endemà, has de continuar sent fort i tornar a treure el millor de tu. No hi ha cap més opció.

¿Quina és la frase de l’any, el millor consell? El que em donava sempre el meu tècnic, Mauri Soli: ens preparem per a diumenge, ens preparem per a la cursa, busquem els punts i no hi ha cap més filosofia que «córrer al 101 per 100», acabava dient-me. I així sortia sempre. He intentat escoltar-los a tots, a Mauri, a Jorge (Aspar), a Gino (Borsoi), a Nico (Terol), a ‘Gelete’ (Nieto), però, al final, a la pista estava jo sol i també m’escoltava a mi mateix.

Ja veig que vostè és d’aquests que defensa que aquest és un esport individual, però on l’equip és vital.Jo crec que això, ¿no?, ho defensen tots els pilots. ¿Què seria de nosaltres sense els nostres equips, ajudants, fàbrica, tècnics? Jo soc la punta d’un iceberg immens. Jo estic aquí, al cim, però sobre les espatlles de molta gent que m’ha ajudat, fora i dins dels circuits. El meu és el triomf de l’harmonia, del bon rotllo, que jo he ajudat, i molt, a crear. Tots hem cregut en aquest títol i per això l’hem guanyat. És bonic ser la punteta d’un gran iceberg, que m’ha ajudat a conquerir el títol.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

A poc a poc s’arriba lluny.Jo crec que cal ser veloç i anar de pressa a la pista, però, en la vida, cal ser molt conscient del que fas, quan ho fas i com ho fas. No soc partidari d’anar de pressa fora de la pista. Jo no tinc pressa per arribar. Vull arribar, però sabent molt bé el que faig. Això sí, cal creure-hi sempre, sempre. I, en aquest sentit, vull crear el meu propi camí fins a arribar a MotoGP.

I, ara, Moto2, que ja comencen a ser paraules importants, ¿no?Tenia moltes ganes de provar la moto, moltes i no m’ha decebut, no. I, sí, tenia ganes ja de girar full, d’oblidar-me de la bogeria de Moto3, continuar aprenent, fer-me amb un altre tipus de pilots i, sobretot, pilotar una moto més potent, tots amb el mateix motor, continuar creixent i, sobretot, aprofitar que es tracta d’una categoria on les mans del pilot comencen a ser vitals, marquen la diferència i pots treure aquella decimeta que tens, que vals, que posseeixes. Crec que serà molt divertit competir a Moto2, sí.