Quartararo: «Els meus rivals em veuen com el tio que els tocarà les boles»

I, no obstant, tant els que el van protegir com els que el van ajudar, com els que van conviure amb ell al pàdoc en els seus inicis lamentaven sempre que aquest talent s’estigués malgastant. Si observes les seves estadístiques, no entens res. O ho entens tot. ¿Què va fer aquest geni en els seus temps mossos? Dos anys a Moto3 i acaba 10è i 13è. Dos anys a Moto2 i acaba 13è i 10è. Fins que l’italià Luca Boscoscuro el recull als seus braços, el motiva, el guia i li permet guanyar, amb la modesta Speed Up, el seu primer GP, a Barcelona, el 2018.

Massa jove

«Parlem molt de l’edat a la qual arriben aquests nens al Mundial, molt», assenyala Boscoscuro, ara modelant Fermín Aldeguer, pur or. «Quan el Fabio va aterrar al Mundial se li va posar tota la pressió del món a sobre. I més. I així és molt fàcil perdre’s, molt. El Fabio és un noi fantàstic. Molt bon noi. El Fabio és el que es veu, no hi ha mentida en ell: net, honest, transparent, autèntic. No s’enfada, sempre té el somriure a la cara, i que es diverteixi no vol dir que no treballi molt. Treballa com ningú....però es diverteix».

Va ser arribar a MotoGP, trepitjar territori enemic, el jardí de Marc Márquez i convertir-se en el que és, el campió i líder del Mundial. Els seus números són espectaculars i el títol amb el qual arriba a casa, a França, a Le Mans, on rebrà, per primera vegada després de dos anys de pandèmia, l’afecte, devoció i calor de la seva afició («no els sents com en el futbol, però els sents, et provoquen un somriure, t’empenyen, són allà amb tu»), són boníssims. Cert, no són els de MM93, perquè aquestes xifres no les ha aconseguit ningú mai, però li mostren com el pilot de referència, quallat, veterà de 23 anys acabats de complir i, sobretot, tot ulls, oïda i tacte per aprendre dels altres.

La frase de «s’aprèn més seguint el Marc cinc voltes un diumenge de gran premi, que en tota la vida fent voltes a un circuit» és de Quartararo. «Tu no ho saps, no te n’adones, però anant al darrere del Marc aprens només d’observar-lo, de mirar de traçar, frenar i plegar com ell. Aprens sense adonar-te’n, d’una manera inconscient, ¿per què?, perquè veus coses en ell que apliques al teu pilotatge sense adonar-te’n», explica aquest gran campió que, certament, Boscoscuro té raó, té un somriure tan captivador com el de Márquez, ara un mica apagat però encara ardent, contagiós.

¡Compte amb aquest tio!

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Quan li preguntes al ‘Diable’, que mira de convertir-se en el primer francès que guanya a Le Mans en la categoria reina, què va ocórrer quan va trepitjar MotoGP, et contesta així de meravellosament: «Jo no volia ser campió. O no volia ser-ho de bon començament. Jo l’únic que desitjava és que no em fessin fora d’allà. Havia arribat on volia i la meva obsessió només era una: fer el que fos, ¡el que fos!, perquè no em baixessin a Moto2 o m’enviessin Superbikes. Per això aprenia del Marc, de Rossi, de tots. El que jo volia era quedar-me tota la vida a MotoGP».

I ara que és el rei, ¿té la impressió que els rivals ja el respecten? «Aquí ens respectem tots. Aquest és un esport d’alt risc i el respecte està per damunt de tot. El que sí que estic convençut és que els meus rivals ja pensen ‘¡compte amb aquest tio, que ens tocarà les boles!’»